Vent del nord

He llegit avui, 11 d´abril, al diari ARA l´escrit del prestigiós economista Miquel Puig que informa de les solucions que es plantegen a la UE per afrontar la crisi econòmica derivada de la pandèmia, i on la discussió rau en les garanties creditícies que els estats del sud poden oferir als hanseàtics del nord que son, com saben, aquells que per designar deute i pecat utilitzen una mateixa paraula. L´escrit acaba dient que “s´acosta” el moment en que caldrà afrontar la insolvència de l´Estat, reblant en “acostar la pressió fiscal a la dels països que –diu- imposen les regles”.

El que escriu aquí per els lectors de El Republicà no es economista titulat, ni de lluny. Quan era jove es va fer càrrec d´una empresa familiar que va rutllar trenta cinc anys desprès de que un Pla de Viabilitat sentenciés, amb bon criteri, la seva inviabilitat. Cap medalla al pit, no es pensin. Només que el món empíric ofereix sortides al que la pissarra i el guix fan impossible. Val a dir que l´ economista mencionat te tot el meu respecte i el segueixo amb gust, malgrat no crec que la solució que presenta sigui la més adient vist des de el meu mon -diguem-ne- empíric perquè només caldria aplicar la sentència del “on no en hi ha, no en raja” per desestimar-la, a menys que l´autor es refereixi a la majoria d´empreses de l´IBEX domiciliades en altres latituds, sota la benedicció i protecció de les hordes públiques . El que m´agradaria es que el senyor Puig, que com molts altres de la seva mateixa dedicació intenten analitzar corporativament la realitat i anatematitzar-la des de ideologies adscrites a l´economia del foli, es dediqués a prendre el toro per les banyes d´una vegada en lloc de fer el gara-gara al mon de la política i intentes lligar les solucions que qualsevol enginyer o fuster, amb criteri i pensament lògic, tridimensional o pla, hauria aportat des de fa anys. No em dirà que no veia a venir, el seu gremi, que carregar intensivament la fiscalitat sobre el lloc de treball no obtindria el resultat de expulsar ocupació, quan son precisament les empreses de més valor afegit les que obtenen mes marge, mentre a la vegada es beneficien de menys costos laborals. De primària, vaja.

 A l´Estat hi han 17,371 milions de treballadors que podem considerar-ne de valor afegit, resultat de sumar els autònoms i els de compte aliè, d´un total poblacional de 47,1 milions. Les classes passives integrades per pensionistes, funcionaris i aturats sumen 14,683 milions. Vostès mateixos, i ho deixo aquí perquè, per mi, seguir ja seria massa. A banda d´eufemismes com la caritat i la solidaritat hi ha també valors acreditats i republicans, com ara “pencar”, que contribueixen a una societat millor i a una economia amb una corda més llarga o un cistell més ple que fan de més bon repartir. Allà dalt, al nord, ho fan.

Hi ha també una darrera solució, imprimir bitllets i que ens els portin a casa. No es pecat; hi ha molts catòlics que els reben així.