Un colonialisme assumit?

No som una província més, però ens comportem com si ho fóssim. I, mentrestant, els aligots del PP i els feixistes de Vox es van reforçant, amb la tolerància dels qui governen a l’estat, no fos cas que perdessin vots a l’Espanya profunda. I, per tenir-los contents, coneixent el perfil dels qui donen suport al partit creat pel descendent d’una família d’esclavistes, aproven la despesa militar més alta de tota la història. En plena pandèmia i amb la caixa de la seguretat social ben buida.

I què fem nosaltres? Aplaudim i omplim les xarxes d’orgull cada cop que Europa, gràcies a la bona feina dels advocats que representen els nostres exiliats, dona un cop de puny damunt la taula. O directament als nassos dels jutges, deixant al descobert la intolerància d’un estat cada cop més desprestigiat. Són les úniques alegries que tenim els que encara creiem en un estat propi, en una República Catalana. Però què fem després d’aquesta injecció d’orgull? Res. Ens queixem, tanmateix acceptem submisos la repressió, en totes les seves formes. I assistim desconcertats a les baralles entre els partits que, suposadament, ens havien de conduir cap a la independència. És un colonialisme assumit? Em resisteixo a creure-m’ho.

Europa insisteix que cal respectar la llibertat d’expressió, quan un “raper” li diu el nom del porc a un rei que ha demostrat ser un lladre. Així i tot, la Universitat Pompeu Fabra qüestiona la del professor Hèctor Bofill, quan en una piulada diu, entre altres coses que, si vols guanyar, cal que no et sentis inferior al teu enemic. I fa quatre dies era la UOC i la Universitat Central les que volien sancionar els professors que no volien impartir els màsters en castellà, després d’haver acordat fer-ho en català en el pla d’estudis.