Ucraïna, Rússia i la taula de diàleg congelada

Jesús Conte

març 9, 2022

General

Ucraïna és la nova excusa per ajornar la taula de diàleg

Pedro Sánchez haurà trobat en la guerra d’Ucraïna un motiu més per deixar sine die la convocatòria de la taula de diàleg. Si l’excusa fins ara que calia prioritzar la sortida de la crisi, la recuperació econòmica i la gestió dels fons Next Generation, ara pot emparar-se en la necessitat de focalitzar tots els esforços institucionals en la resposta a l’agressió russa a Ucraïna des d’un punt de vista geopolític, de seguretat i les derivades econòmiques i socials amb el drama migratori.

El tempo no ajuda a tenir confiança en el diàleg

I mentrestant, què? Fins quan podrà aguantar el govern català, facció Esquerra, el menyspreu? Els qui aposten per la suposada taula de diàleg comencen a estar nerviosos perquè no albiren cap raig de llum en l’horitzó proper i l’any vinent hi haurà eleccions municipals on competiran amb l’altra ala de la família independentista, reticent i agnòstica davant el suposat diàleg erm. Junts per Catalunya i Centrem, hereu de PDeCAT, present a una pila d’alcaldies, esperen la confirmació del fracàs de l’aposta dialogant d’Esquerra. La CUP ja fa temps que espera asseguda el pas de l’expedició derrotada.

Tampoc és que sigui el millor moment per mesclar el conflicte armat als confins d’Europa amb qüestions domèstiques. No sigui que algú malintencionat recordi l’esperança del govern Puigdemont per un reconeixent internacional del govern Putin, atès el caire criminal que ha agafat la seva agressió inhumana a la germana Ucraïna. Em faig creus de veure segons quins aliats.

Fa un any llarg de la suposada “operació diàleg”, recurs habitual dels règims quan volen semblar simpàtics i aperturistes. Recorden Pepe Solis Ruiz, aquell ministre del Movimiento considerat “la sonrisa del régimen” franquista? Doncs cada època té el seu pla de rentat d’imatge. Arias Navarro va assajar el seu “espíritu del 12 de febrero” que va durar just tres setmanes fins que van executar Puig Antich. La dreta en període democràtic ha provat de rentar-se la cara amb l’”operació Cambó” que va ser l’aterratge de Josep Piqué al PP català en detriment del dur Vidal-Quadras, de qui recordaré de passada que és qui ha obtingut els millors resultats aquí. El segon mandat de Rajoy oferia diàleg obert amb Soraya Sáenz de Santamaría, de qui es va dir que fins i tot muntaria despatx a Barcelona, i l’Enric Millo, que acabaria essent el testimoni més dur contra els processats de l’1 d’octubre. Ja es va veure com va acabar.

El tempo no ajuda, doncs, a tenir confiança en el diàleg, tot i ser conscients que si no volem prendre mal és el camí més adient en el moment present per intentar desembolicar la qüestió catalana.

La pandèmia i Ucraïna són bones excuses per fugir d'estudi

Asseure’s, per a parlar de què? De transferències, una carretera i un grapat de diners? Aquesta és la idea que preval històricament en l’administració central, instal·lada en la creença de què als catalans se’ns domestica amb diners: “Haureu de venir cada any a recollir el pinso” li va etzibar a Pujol un ministre d’Hisenda. De principis, identitat, respecte i drets històrics no en volen ni sentir parlar, potser perquè no ho entenen.

Què satisfaria d’entrada les aspiracions de la meitat i escaig dels catalans que aposten per opcions independentistes? Si no la plena sobirania, que el govern de Madrid no accepta en l’ordre del dia, una relació de bilateralitat a l’estil del qual un amic meu del PNB diu “no dependència”: “Euskadi no és independent, però no és dependent”.

Això implica parlar de tu a tu amb el poder central, al marge de la Conferència de Presidents autonòmics, de les 32 conferències sectorials i del Consejo de Política Fiscal y Financiera. Per a pactar resultats tangibles, compromesos i blindats.

Alguns sectors del Madrid oficial insinuen un nou Estatut que recuperi allò que el Tribunal Constitucional es va carregar en la sentència de 2010. Amb quines garanties que els actuals magistrats no farien el mateix o fins i tot més estisorades? I amb el recurs habitual que sempre té el govern central de laminar l’autonomia a través de lleis orgàniques i recursos d’inconstitucionalitat.

Per reduir la conflictivitat entre institucions fora bo que la Constitució es reformés en la línia de delimitar clarament quines són les competències exclusives de l’Administració central i de les comunitats autònomes. Si no, sempre estarem en un estira-i-arronsa.

Si no hi ha taula de diàleg o si no s’admet l’agenda catalana, què està disposada a oferir l’altra banda? No ens ho han explicat.

Ves per on, la pandèmia i Ucraïna són bones excuses per fugir d’estudi.

Si t'ha resultat interessant l'article, comparteix-lo!