SISTEMA JUDICIAL ESPANYOL I SEPARACIÓ DE PODERS

Cap a mitjans dels anys 80, en plena pujança del PSOE, l’ínclit Alfonso Guerra va dir aquella frase: “Montesquieu ha muerto”. Aquesta va causar un cert rebombori entre els que sabien qui era Montesquieu i què representava.

Montesquieu era un aristòcrata francès, de nom Charles Louis de Secondat, Baró de Montesquieu, que va morir el 1.755, en ple absolutisme monàrquic. Persona il·lustrada i viatgera, la seva obra més coneguda “l’Esperit des lois” del 1.748, es va haver de publicar a Suïssa i venia a consagrar la teoria de la SEPARACIÓ DE PODERS.

Aquesta teoria proposa que els poders de l’Estat es divideixen en tres:

El legislatiu, el judicial i l’executiu.

És, o hauria d’ésser, un sistema de contrapoders, evitant que cap d’ells mani sobre els altres, com a forma de fugir de l’autoritarisme i governar en democràcia.

Tal com van les coses, sembla que aquella frase d’Alfonso Guerra és mes vigent que mai, doncs avui dia hi ha la impressió que el poder judicial i l’executiu no tenen aquella separació i independència (contrapoder) de que parlava Montesquieu. Segurament és una impressió de gent malpensada, però les actuacions i comentaris de persones significatives (cal recordar aquell comentari del Sr. Cosidó, senador pel PP, que “con Marchena tenemos controlada la Sala 2ª del TS por detrás”) fan presumir que aquesta teoria de la separació de poders, a l’Espanya actual, no funciona com hauria de funcionar.

Aquesta presumpció pren cos si analitzem el sistema de nomenament dels membres del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), que és l’orgue encarregat dels nomenaments dels Jutges de tots els alts tribunals, inclòs el TS i té el control corporatiu de tota la judicatura. És un orgue constitucional (art 122 CE), col·legiat, composat majoritàriament per Jutges i és autònom, que executa competències de Govern del Poder Judicial, amb la finalitat de garantir la independència dels jutges en l’exercici de la seva funció judicial.

Per tant, és tracta d’un autèntic poder d’Estat i qui l’exerceix té al seu abast el control de la judicatura. En teoria el CGPJ és un orgue autònom respecte de les altres institucions de l’Estat, però per fer-ne una anàlisi crítica cal fixar-se en la seva COMPOSICIÓ:

Està format per 21 membres que s’anomenen Vocals + 1 President que és elegit pels vocals per majoria (actualment ho és Carlos Lesmes) i a la vegada és també president del TS i membre nat del tal Consejo.

Els 20 membres del Consejo són elegits pel Parlament (Congrés i Senat), de manera que cadascuna de les dues càmeres elegeix, per majoria de 3/5 parts (un 60%) a 6 vocals de l, àmbit judicial i 4 vocals d’entre els juristes de prestigi (no jutges), de manera que entre les dues Càmeres elegeixen els 20 membres.

Aquest dies estem veient la batalla parlamentària per la decisió del Govern del PSOE-UP, de reformar aquest sistema de nomenament, rebaixant la majoria de 3/5 parts (210 diputats) que fixa l’actual LOPJ (Llei Orgànica del Poder Judicial) a majoria absoluta, de tal manera que no necessitarien tants diputats i per tant podrien prescindir dels del PP, per nomenar 12 dels 20 jutges que composen el dit Consejo.

També es vol evitar que es puguin fer nous nomenament en cas de bloqueig de les càmeres, evitant el que està passant ara. Que l’inefable senyor Lesmes ha seguit fent nomenaments, aprofitant el bloqueig parlamentari.

Cal destacar que aquesta possibilitat de nomenaments en temps de descompte, és conseqüència de la reforma de la LOPJ, Llei 6/1985 de 1 de juliol, de l’any 2013, nomenada REFORMA GALLARDON, per ésser aquest polític el seu impulsor. Foren derogats els articles 107 al 148, en els que s’hi regulava la forma i sistema de renovació, designació i elecció de vocals del Consejo. Especialment significatiu l, article 126 (derogat) que deia:

1. El Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial cesara:

a) Por haber expirado el término de su mandato, que se entenderá agotado en la misma fecha en que concluya el del Consejo General por el que hubiere sido propuesto.

De tal manera que el Sr. Lesmes no seria avui President del TS i del Consejo i hauria d’haver cessat si aquell article no s, hagués derogat.

En canvi, la derogació ha permès que l’actual President, tot i estant el Consejo en funcions, hagi nomenat més de 46 càrrecs, bàsicament presidents i magistrats de l’AP, Tribunals Superiores de Justícia i del TS, tots afins a la seva ideologia. Remarcar que només 4 dels 20 vocals del Consejo s’hi han oposat, però l’important és que aquests nomenaments els hauria d’haver fet un nou Consejo que resulti de l’actual composició de les Corts. Segurament que, per fer aquests nomenaments, han aprofitat la derogació d’aquells 42 articles de la Llei Orgànica del Poder judicial que a dalt comentàvem.

La majoria del CGPJ es avui clarament conservadora i surt del Parlament del 2013, amb 12 vocals proposats pel PP, inclòs el seu president Lesmes del qual el vot de qualitat val per dos, set més són del PSOE, un per IU i un altre del PNV.

Sembla que la reforma, proposada ara per la majoria del Parlament, va en la direcció de corregir aquests excessos. El que no queda tan clar es que, si la reforma només rebaixa la majoria de 3/5 parts a la de majoria absoluta, els partits majoritaris seguiran tenint el poder d’elegir els membres del Consejo, quan el que s’hauria de garantir es un sistema que permeti arribar-hi, no els més interessants pels dits partits, si no els més capaços, els més independents i els més ben preparats. Esperem que la reforma en curs ho aconsegueixi, ens hi va molt a tots plegats-