Sentiment identitari per damunt de lleis i sobirans

Ens volen fer creure amb tota mena d’entrebancs que res no serà possible per recobrar Constitucions i llibertats perdudes que tots entenem és per ara un procés inacabable.

Mai ha sigut possible enllestir fórmules d’autogovern que anessin més enllà de la descentralització administrativa, per què no es reconeix sobirania al poble de Catalunya.

No ha servit de res parlar de sobirania compartida. La Constitució de 1978 va tancar tota possibilitat de regular  d’una millor manera les relacions de Catalunya, com a minoria nacional, amb el conjunt de l’Espanya castellana.

L’Estat espanyol, des de 1714 només ha conegut la violència i la repressió per intentar corregir  el dret històric de Catalunya a decidir el seu futur.

L’autonomia del 78, solució espanyola al problema català, ja va explicar Jaume Sobrequés que va ser un invent de la política espanyola i catalana destinat a pal·liar la tensió existent entre Catalunya i Espanya.

De fet han fracassat totes les temptatives promogudes per el govern espanyol per assolir una integració més sòlida i més sostenible de Catalunya amb el conjunt espanyol.

Els nostres drets d’aquesta manera, continuen depenent del que es decideixi a la capital del Regne.  Només les Corts espanyoles que representen legalment la sobirania de tots els espanyols, catalans inclosos,  pot donar solucions viables si així ho decideixen. Però fen cas a qui?

És molt clar que no reconeixeran com a nació el que sempre han considerat regió, perquè la política espanyola és impedir a Catalunya avançar cap a l’autodeterminació i cap a la independència.

La temptativa de reformar de l’Estatut d’Autonomia de 1979 per avançar en el reconeixement de Catalunya com a subjecte de sobirania nacional, deia Sobrequés el 2013, va acarar la proposta possibilista catalana amb posicionaments patriòtics i d’animositat amb relació a Catalunya.

La unitat d’Espanya esdevingué intocable y constitucionalment indissoluble per els fidels vigilants espanyols de la Constitució de 1978 que aparegueren en els partits polítics espanyols, la Fiscalia de l’Estat, estaments judicials i part de la societat espanyola nostàlgica del passat, o simplement per què ja els anava bé no tenir que pensar ni decidir.

El que segueix essent clar és que els catalans no hem renunciat mai a tenir un Estat propi sobirà i a continuar avançant democràticament, amb la força del vot, cap a l‘assoliment  d’aquest objectiu del que encara és una nació sense Estat exigent  amb la seva identitat i dignitat col·lectiva.

Fotografia: Museu d’Història de Catalunya (fotògraf: Pep Parer) [CC BY 3.0], via Wikimedia Commons