Sánchez, el fals revisionisme

Divendres 31 de juliol Sánchez va anar d’emperador dels súbdits de Sa Majestat, atribuint-se la facultat de repartir els fons europeus, desprès de pactar amb Urkullu un bon arreglo amb la capacitat de deute foral, deixant fora el tema català que es va mostrar rebel.

Amb el suport del PNB i de Ciutadans, ara el PSOE es creu amb capacitat suficient per abordar la resta de la legislatura i mantenir-se. ERC ja no li és necessària com ha hagut de acabar reconeixent en Gabriel Rufián.

Ràpidament PSOE i Podemos han ampliat el nombre de càrrecs de designació directa, establint una xarxa de nous funcionaris que no se sap quina política faran, si reformista o no.

Buidaran el socialisme de socialisme? Quin serà el socialisme que faran aquesta gent? Serà això modernització i revisió pragmàtica?

Ara voldran canviar la tendència de l’Estat a partir del moment que hi hagin diners per gastar. Els caldrà sistematitzar els corrents progressistes, però no se sap per quin corrent.

Caldrà evitar que anem cap un col·lectivisme burocràtic al servei dels interessos capitalistes que perjudiquin la democràcia social. Però no seran capaços de redefinir la democràcia que ja han permès s’allunyi de la defensa dels interessos dels treballadors acomiadats per els moviments industrials.

No podran taxar d’anarquistes als que no creiem en aquest Estat que va contra el mateix canvi social tantes vegades promès, però segueix intentant imposar la civilització castellana als catalans.

El PSOE ha entrat en la endogàmia, arrossegant els Comuns. Volen fer el socialisme des de dalt i no pensen que s’ha de fer des de abaix, en lloc de proposar-se redefinir la democràcia i organitzar-la a conveniència del poder.