Revisant el segle XIX

L’examen de la història del segle XIX espanyol mostra que fou un període turbulent i políticament inestable. Va obrir-se amb la invasió francesa i va acabar amb la pèrdua de les colònies en l’anomenada crisi del 1898.

Fou un segle de guerres ideològiques, la guerra dels 30 anys (1833/1868), un segle de lluita entre la vella i la nova societat espanyola, la pressió dels cacics contra la qüestió social i les qüestions dinàstiques.

Espanya va viure absent dels canvis que es produïen al món, l’emancipació de les colònies britàniques a Amèrica el 1770 que va donar lloc a una revolució social sense precedents amb un model basat en la llibertat, la igualtat social, la manca de tradicions i jerarquies, sense passat ni classes socials, sense interferència d’ideologies ni religions com passava a Espanya.

A Espanya l’Estat van seguir els monopolis i els privilegis d’una classe social benestant que es negava a cedir drets i millors salaris als treballadors, negant-se a cap procés de transformació social.

Espanya es va oposar a la introducció de les idees liberals sota l’aliança del tron i de l’altar, amb un total predomini de les concepcions conservadores d’un ordre establert, amb un cristianisme superficial, simulat i fals com denunciava Nicolai Berdiaeff.

Catalunya va iniciar el seu procés industrialitzador el 1827 i vuit anys després es produïa la primera crema de convents i fàbriques en resposta a la obtusa posició de l’empresariat que no reconeixia drets als treballadors, gairebé tractats com esclaus.

El 1910 va ser fundada a Barcelona la CNT que prendria la direcció del moviment obrer per la consecució d’una jornada de deu hores i fer front als abusos empresarials.

 El sector català més conservador va fundar la Lliga regionalista el 1887 en ocasió de la crisi social de 1886, que va obtindré el poder a Catalunya amb Prat de la Riba, amb un Francesc Cambó que va participar en els governs d’Espanya (1917/1922) fins l’adveniment de la dictadura del General Primo de Rivera el 1923.

La industrialització de Catalunya va liquidar la societat rural i gremial, amb l’absorció de la migració d’altres regions espanyoles que va atreure el treball industrial el naixement del comerç modern.

El PSOE havia sigut fundat el 1887 per Pablo Iglesias a Madrid, quan encara es mantenia la limitació de la representació política i de l’associacionisme que afavoria la creació de societats secretes. A Catalunya, la predomini polític va ser sempre liberal i republicana que va afrontar amb èxit carlistes i monàrquics d’etiqueta borbònica i catòlica.

El catalanisme va néixer com manifestació d’un moviment contra l’anacronisme, el militarisme, i com afirmació del dret a la vida, contrari a la centralització de l’Estat. El catalanisme també va actuar com a instrument per la regeneració de l’Estat espanyol.

La restauració monàrquica de 1874 va significar un fre a les reivindicacions socials i la implantació d’un caciquisme industrial, amb el suport de l’exèrcit i els terratinents. Era més important la religió i l’ordre que les llibertats i la democràcia.

Catalunya industrialitzada reclamava infraestructures de transports i financeres, comerç exterior i derogació de la legislació restrictiva. Valentí Almirall va definir el 1983 sistema del particularisme català com a nervi i baula del catalanisme.

No van faltar les acusacions de separatistes als que demanaven autonomia davant la tendència uniformista del conservadorisme i del liberalisme espanyol que no reconeixien el fet diferencial català. Les eleccions de 1901 van donar la victòria a la candidatura catalanista davant la llista republicana i la coalició dels cacics que criticava Joaquim Costa parlant del caciquisme espanyol.

La Solidaritat catalana de 1907, encapçalada per Nicolàs Salmerón, Francesc Cambó i Francesc Macià a Barcelona va significar el triomf del renaixement de la afirmació democràtica del poble català. Va fracassar la temptativa de enfrontar catalans i immigrants, doncs l’objectiu comú era enderrocar la tirania.

Angel Guimerà va dir en un dels seus discursos que “per els polítics espanyols la pàtria era la hacienda y la renta, el pendón de combate y el escudo de defensa”. L’Església jerarquitzada es va posar a disposició de les forces conservadores i més tard de la rebel·lió del General Franco i la indignitat de la repressió del nou Estat totalitari aliat de Hitler i Mussolini.

La situació, però no va millorar per la influència conservadora de l’Església, fins el punt que Josep Pla, en un article publicat al nº 1 de la Revista de Catalunya el Juliol de 1924 sostenia que “A Catalunya l’Església no existeix com autoritat espiritual, doncs la seva veu no traspassa els àmbits de la burocràcia clerical”.

Mossén Josep Dalmau, en el seu llibre crònica Catalunya i l’Església en el banquet dels acusats, publicat el 1977 afirmava amb ferm4esa: “A Catalunya no tenim un Escorial ni un Palau d’Orient, però tenim un Consell de Cent i una Generalitat per a coordinar el poder polític de les comarques, un Estat com a poder.

En aquest període la Església es va veure impotent per frenar el deteriorament de l’escenari polític allunyat de l’Església i la seva doctrina. La conflictivitat social és una realitat que mostra aquest deteriorament i la manca de renovació d’idees entre els polítics conservadors i liberals respecte del problema social.

La lluita de classes i l’evolució de les classes mitjanes cap el feixisme va ser la conseqüència d’unir històricament catolicisme i conservadorisme amb una vinculació amb els poders fàctics i no admetre l’aplicació de principis de justícia social més justos que el paternalisme i el principi d’autoritat basat en l’autoritarisme.

No ha d’estranyar doncs l’explosió revolucionària que es va produir en aquest dissortat període contra els abusos, la fam, els pobres habitatges insalubres, l’abandó dels treballadors malalts, la manca d’assistència als vells, la misèria i l’esclavatge industrial, a més d’una cultura i una educació reservada a les classes benestants i la discriminació social que impedia als pobres sortir de pobres.