Redreçament del federalisme
No deixa de sorprendre que el ministre Subirats parli ara de federalisme. El federalisme espanyol des de la Declaració de Granada i la de Barcelona no és més que l’autonomisme canviat de nom. Si ho ha fet per millorar la seva imatge, el que ha demostrat és que està contra la independència de Catalunya i això ja el situa políticament.
Redreçament de les polítiques territorials
A més Subirats situat ara de ministre del govern espanyol, venint de Catalunya com Miquel Iceta, no diuen res davant l’ofensiva espanyolitzadora que pateix ara l’ensenyament català. Els és indiferent a tots dos el que passi a Catalunya amb la llengua catalana.
Faran aquests dos nous ministres del govern espanyol el mateix paper de Manuela Carmena el dia que va venir a Barcelona a fer el pregó de les festes de la Mercè, acte a què la va invitar Ada Colau?
Les polítiques territorials defineixen un model de país. Però el problema a Espanya és que hi ha diversos països i diferents models territorials. L’encaix dels diferents territoris amb característiques nacionals és el que xoca amb la realitat de les diferències i realitats històriques contràries a l’encaix que pretén sempre el govern central. La Constitució ha resultat una mala guia.
Un nou Estatut d'Autonomia no és cap solució
La realitat històrica que hem viscut després, però no ha estat la proposta Maragall, com tampoc va ser la de Cambó. Espanya no ha canviat els seus criteris negatius davant una Catalunya republicana i Catalunya amb Carles Puigdemont ha volgut anar al súmmum de la independència. El dilema continua sent redreçament o reconstrucció.
Un nou Estatut d’Autonomia no és cap solució i menys quan hem tingut l’experiència de què la Generalitat no ha tingut participació en les institucions espanyoles ni en el que afecta les seves competències. L’exemple el vam tenir amb la Comissió del Mercat de Telecomunicacions que instal·lada a Barcelona el 2004 va retornar a Madrid el 2013, governant Mariano Rajoy, absorbida per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competència.
El fracàs del procés davant la violència d’Estat i el seu final judicial el 2020 no signifiquen el final del cicle independentista com es pensaven a Madrid. A diferència d’Espanya, Catalunya ha apostat per la qualitat democràtica, una democràcia participativa i dinamitzadora de l’acció social.
Catalunya no rep cap proposta anticipada del govern espanyol
S’ha de reconèixer, però, l’esforç de Pasqual Maragall, malgrat que el PSC-PSOE no li va donar el suport necessari, per fomentar la cultura política de la ciutadania i les seves relacions amb la classe política i els empleats públics.
El problema és que l’impuls Maragall no va arribar, entre altres, als anticatalans residents a Catalunya que hem trobat a VOX, C’s i PP, a més d’un socialisme i uns Comuns que no vol la independència. Aquests plantejaments han portat la societat catalana a un doble enfrontament: Catalans amb catalans i catalans amb espanyols.
La pugna i les desconfiances, les diferències i les desavinences entre uns i altres segueixen, també entre partits independentistes, mentre Pedro Sánchez dilata la convocatòria de la segona reunió de la Taula de diàleg entre governs.
No hi ha construcció política ni debat d’idees per un nou projecte de país, ni a Espanya ni a Catalunya. Però les esperances no es perden per què el compromís de canvi a Catalunya hi és.
De moment, Catalunya no rep cap proposta anticipada del govern espanyol que continua negant-se a parlar d’amnistia i d’autodeterminació, i menys encara a negociar la independència de Catalunya.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български