Raó, bona fe, equitat i justícia

Vaig tenir un professor de Dret Civil, part de Família, que sempre deia: “La razón hay que tenerla, luego demostrarla y por último que te la den”. Les darreres paraules d’aquesta frase sempre m’han fet pensar molt.

Jo estava ( i estic) convençut que si tinc raó i ho demostro, me l’han de donar, perquè altra cosa és un abús i és contrari a tota justícia i equitat, especialment entre persones de bona fe.

Aquesta convicció no funciona en les relacions entre persones rebeques i amb institucions poc acostumades a actuar fora el “ius positivo” estricte i, sobretot, quan es tracta d’assumptes polítics. Si el que es reclama o es discuteix és tant important, que pot comportar canvis profunds dins del model polític vigent, ja no cal ni dir que la resistència a atorgar la raó, encara que la tingui qui reclama o discuteix, passa a formar part del que se’n diu “la razón de Estado”.

Si apliquem aquesta reflexió al cas de l’Estat espanyol i la seva relació amb Catalunya, ens trobem que tot i que un 60/70%, pel cap baix, de la població catalana és favorable a la celebració d’un Referèndum pactat sobre la independència catalana, l’Estat espanyol és nega a considerar, ni tan sols la vol discutir, aquesta via de solució.

Els tertulians unionistes, amb la seva habitual suficiència, desqualifiquen aquesta opció, dient que no és legal, que la Constitució ho prohibeix i es queden tan amples.

D’entrada i sense més consideracions, ja resulta ben estrany que, si un considerable nombre de persones d’un determinat territori ho demana, no és pugui (o no és vulgui) celebrar un referèndum, adduint uns motius legals que, al meu parer, es podrien superar si hi hagués una verdadera voluntat d’entendre’s i fer les coses de bona fe, amb raó i equitat. No pot ser que les lleis siguin tan rígides, que no compti per res la voluntat de la gent, quan la base de la democràcia rau en la voluntat popular i aquesta hauria d’ésser la base de totes les decisions polítiques.

Al Canadà i al Regne Unit bé que en varen fer de referèndums, tot i que, segurament, els seus governants haurien pogut fugir d’estudi, parapetant-se en arguments legals o legalistes. He llegit que el 30 de setembre del 1.996 el primer ministre va consultar el seu Tribunal Suprem, de si era possible la secessió unilateral de Quebec. En un dictamen d’agost del 1998 el tribunal anteriorment esmentat, va afirmar que la Constitució canadenca no reconeixia tal dret. No obstant, va considerar que la secessió podria ser possible fora de l’àmbit constitucional i internacional, si comptava amb un reconeixement suficient, de manera que, si una clara majoria de quebequesos és posicionava a favor de la secessió, el sistema constitucional canadenc no podria quedar impassible davant tal declaració de voluntat. L’esmentat TS canadenc va fixar la necessitat de que la pregunta formulada en referèndum i el posterior recolzament de la secessió, fossin ben clars.

També al Regne Unit es va autoritzar Escòcia a fer un Referèndum d’autodeterminació i no està descartat que se’n torni a autoritzar un altre, segons les intencions manifestades darrerament i de forma insistent pel SNP.

Llavors, si la celebració d’un Referèndum sembla, a ulls de raó i sentit comú, una bona eina de solució de conflictes des de l’enteniment i la bona fe, quan a qualsevol persona mínimament enraonada li sembla una sortida raonable, per què a Espanya no s’hi pot fer el mateix?

Sempre que parlo amb contraris a la independència de Catalunya, els hi faig aquesta pregunta i la major part de vegades acaben admetent que seria la sortida més enraonada i conforme a l’equitat, una mostra de bon judici i seny, per part de l’Estat espanyol, el permetre-ho.

Es donaria sortida a un greu problema polític, causant de fortes tensions territorials, que afecta de mala manera les relacions entre Estat i Comunitat autònoma i que és font de conflictes econòmics i socials, sense comptar el desprestigi sofert per la Justícia, que el procés està posant de manifest abastament.

Les reivindicacions dels catalans no desapareixeran per molta repressió que l’Estat espanyol apliqui, ans al contrari, el menysteniment i la preterició dels interessos del poble català eternitzaran el conflicte. És, doncs, ajustada a raó i equitatl l’obstinació d’un Estat de no canalitzar degudament aquesta situació i deixar podrir un conflicte que a tots ens empobreix?

Al meu entendre, dir que la Constitució prohibeix fer un Referèndum d’autodeterminació no s’ajusta a realitat, doncs l’Article 92 de la Constitució fa possible que “les decisions polítiques d’especial transcendència PODRAN ÉSSER sotmeses a referèndum consultiu de tots el ciutadans”.

Sembla, doncs, que sí són possibles els referèndums en la seva modalitat “consultiva” i diferents autors i tractadistes de dret sostenen aquesta possibilitat que, en sentit contrari, hi té la Sentència del TC 103/2008, que ve a dir que “NO SE PUEDE PREGUNTAR sobre la opción entre monarquia i república o sobre la independencia de Cataluña”.

La prohibició de PREGUNTAR és contrària a qualsevol principi filosòfic mínimament rigorós. Com tothom sap, la filosofia s’ha destacat per la seva actitud de cerca a través de preguntes, en qüestions tant transcendentals com el sentit de la vida, d’on venim, on anem… La prohibició de preguntar, doncs, ja rebutja qualsevol pensament mínimament lliure i no resisteix un criteri de raó i equitat, perquè preguntar, en el seu sentit literal, no suposa decidir res i prohibir-ho sembla contrari a l’enteniment entre persones assenyades, amb tots els respectes pels senyors del TC.

Una cosa es que el Títol PRELIMINAR de la Constitució estableixi la indissolubilitat de la nació espanyola i una altra, molt diferent, és que no es pugui ni preguntar sobre aquest manifestació.

Es poden invocar mil teories de dret polític i dret constitucional, però la qüestió segueix essent senzilla i inapel·lable, tal és, ¿per què no s’ha de poder consultar al poble de Catalunya quin és el seu anhel?