Quin socialisme per el futur català?

S’ha tractat el procés revolucionari que molts grupuscles  d’extrema esquerra practiquen, com un problema de gestió de l’economia i de la societat, intentant  obtenir la destrucció de les bases del capitalisme, en lloc de parlar de una nova i més racional superació del  sistema capitalista. La realitat és que no han passat de la protesta urbana contra el sistema en el que viuen.

Els joves revolucionaris no veuen que mentre el model soviètic que va dirigir el socialisme autoritari a mig món es va ensorrar, el capitalisme estès a nivell global no ha impedit  desenvolupar noves formes i nous models organitzatius limitació als abusos del capital i de defensa dels drets dels treballadors, davant una societat basada en la divisió i el benefici, el control de les elits oligàrquiques, els monopolis de fet i els grans capitals.

Certes concepcions fonamentals de les esquerres que han  fracassat s’han de portar a debat i discussió, la qual cosa no vol dir que les ideologies estiguin mortes o sota el crepuscle de la descomposició i la desafecció.

La societat està en moviment i planteja altres solucions, a diferència de moltes esquerres que semblen ancorades en un passat i un disseny polític no adaptat als temps actuals. Són vàlides les esquerres, entitats i plataformes que  parlaven preferentment dels Drets Humans, les llibertats, la democràcia participativa i segueixen treballant per la seva aplicació.

No es tracta d’imposar ni de superposar unes idees sobre unes altres idees, com moltes vegades passa en els seminaris i reunions de treball ideològic del socialisme o qualsevol grup d’esquerres. Així ha sigut possible que comunistes i socialistes estiguessin molts anys a l’oposició els uns dels altres. També la paràlisi socialista  ha donat peu al naixement de corrents més esquerranes vinculades a la lluita revolucionària de les masses organitzades en comitès, cercles, microgrups o consells de ciutadans disposats a voler dirigir la gran massa ciutadana orfe de partit i ideologia que ho ignora gairebé tot del que és la vida política i els secrets del poder.

Per socialisme s’havia d’entendre fa més d’un segle la gestió obrera encarregada de la presa del poder i de la direcció de la societat socialista. Era un socialisme vertical que en molts casos era substituït pels consells obrers, la primera idea del sindicalisme de classe. Hi ha hagut doncs un socialisme producte d’una època igual que el capitalisme transformat en neoliberalisme.  El socialisme s’ha transformat en socialdemocràcia o en socialisme democràtic en una societat dotada d’una democràcia liberal desprès de la Segona Guerra Mundial 1939/1945

El socialisme i el capitalisme sense treballadors és una situació que no s’entén ni en les democràcies actuals. De cap manera  es pot parlar del socialisme teòric creat per una burgesia social amant de les utopies, ni de capitalisme dirigit per un Estat autoritari que protegeix la depredació econòmica. Són règims contraris al progrés per estar dominats per la lluita pel poder en lloc de realitzar el servei a la societat a que obliguen els drets humans.

Tothom sap que no es poden destruir les relacions de producció establertes democràticament. Però si que és possible i es poden millorar les condicions laborals, el descans, el salari, l’habitatge, la sanitat, l’educació, l’assegurança, la igualtat d’oportunitats, la lluita contra les desigualtats, reordenar els sectors productius, fomentar la honestedat i la transparència,  aplicar la democràcia deliberativa i la participativa, sense limitacions ni exclusions.

Maig de 1968 a França no es pot comparar amb el 15 M espanyol. Les crítiques al capitalisme no van acabar amb la dreta governant que tornava a guanyar les eleccions. La creació de grups i plataformes d’estudiants i treballadors no van aixecar un moviment revolucionari , però si creant una il·lusió que va acabar en la utopia.

Poc desprès a Paris, s’asfaltaven els carrers de la zona universitària per impedir noves barricades. També es va fer a Barcelona, sembla que en previsió del mateix. Va imperar el revolucionari teòric  com a les Universitats espanyoles, amb uns estudiants que volien unir-se als treballadors. Foren els dies de glòria del PSUC. Van cometre l’error de creure més en la aparença que en la realitat. La atomització va existir i fou reforçada per aquesta manera de fer la revolució que mai no va arribar a res.

Es moment de prendre postures col·lectives davant els problemes, cosa que fan els partits polítics  i defensen en els Parlaments. La taxa de beneficis no s’ha discutit mai a Espanya ni a Catalunya. Quins preus s’han d’aplicar i de quina manera? Han de reviure els preus polítics?  Som en una societat de lliure mercat a la que ni el partit comunista xinès si oposa a més de participar-hi la població i els dirigents profitosament. On és la Rússia soviètica sinó en la paperera de la història? Què ha acabat passant als països d’economia socialista que s’han apuntat a la Europa de la democràcia i les llibertats acostant-se a la Unió Europea?

El 15 M  que va heretar “Podemos” a Espanya ha demostrat una vegada més que no existeix possibilitat d’una revolució ni a escala local ni mundial, doncs les masses organitzades o no tendeixen cap finalitats diferents dels que es presenten com avantguarda. El poble desconfia dels polítics que prometen, però no fan.  La ineficàcia i inoperància de polítics socialistes també a Espanya ha desfermat la caiguda d’un grup ideològic centralitzat que encara no ha entès que Catalunya exigeix el ple autogovern per resoldre els problemes socials que el govern espanyol li impedeix amb recursos Al Tribunal Constitucional contra totes les lleis socials que va aprovar el Parlament de Catalunya en les anteriors legislatures.

El que ha quedat demostrat és que les revolucions que han triomfat han desenvolupat un capitalisme, primer d’Estat i desprès compartit. El socialisme no sabia a què s’oposava. Anava contra quelcom que no coneixia. L’intercanvi no ha desaparegut, el consum tampoc. Quin és realment el caràcter del treball? És valor d’ús o valor de canvi?  Quin és el preu de la producció de les mercaderies? Es pot parlar de dignitat humana tractant el treball com un valor d’ús o de canvi?

El socialisme que hem conegut  des de la 1ª Internacional està ple de contradiccions i errors d’enfocament, doncs el capital diner no ha desaparegut i també a les societats socialistes existeix la corrupció, el frau i l’evasió de diners, mal endèmic de totes les societats, sobre tot  en les que la llibertat d’expressió i el periodisme d’investigació no tenen cobertura. La corrupció no és cosa simplement de la dreta. També apareix a les institucions internacionals, ONU inclosa.

No existeix avui un antagonisme de classes viu. Si existeix en canvi una lluita per sortir de la discriminació en una societat plural i diversa,  l’exclusió social i la misèria, poder distribuir la renda mínima garantida, per aconseguir habitatge, per rebre l’assistència mèdica adequada i a temps, per què els fills  menors vagin a l’escola, la creació o traspàs als ajuntaments, com a serveis públics els que fins ara eren concessions, la protecció del medi ambient, que defensen i analitzen els partits parlamentaris i els ajuntaments.

Els problemes no se solucionen deixant-los passar sens fer res o simplificant-los. Tampoc amb eslògans, pintades i pancartes. No es pot seguir pensant en convertir el socialisme  en un circ ni en barbàrie social i en un sistema totalitari com va passar amb la Revolució russa de 1917. Per la que es va demostrar que el socialisme no és la gestió del capital, ni tant sols democràtica i menys encara obrera, doncs clarament és la destrucció precisament del capital i de la iniciativa privada sota la dictadura d’un partit intransigent. A més la col·laboració gestió públic i iniciativa privada no és prescindible en un règim democràtic.

Fixar la ideologia en una etapa democràtica i de societat lliure com la actual, definir la línia justa, el seu paper i el seu límit, exigeix coherència teòrica adaptada als nous temps com van fer els països nòrdics i la socialdemocràcia alemanya,  separant-se del model revolucionari i de les utopies dels teòrics que desconeixen la realitat dels problemes actuals.

Cal avui redissenyar el socialisme democràtic, en llibertat, respectuós amb les  minories socials, la equitat, la tolerància, el diàleg, i el respecte als drets humans prenent com a base la dignitat de la persona, fer que la ciutadania pugui viure millor, regular les institucions i el món empresarial per impedir abusos, la precarietat laboral i la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions, construir de veritat una autèntica democràcia social. La democràcia demostra que les teories i el dogmatisme de les idees no són sempre la guia més apropiada.

El socialisme en definitiva no es pot presentar moralment com superior a altres sistemes de l’economia política quan ha d’afrontar dificultats. La idea de llibertat, igualtat i fraternitat que va enderrocar un règim aristocràtic i depredador del poble en ple segle XVIII, roman viva, per què avui els aristòcrates depredadors són els grans fons d’inversió i els mercats que decideixen prement un botó el que puja i el que baixa.

La funció dels agrupaments polítics progressistes és crear  prosperitat per a tota la ciutadania, amb generositat, resoldre els conflictes amb mediació i arbitratge d’equitat, fomentant el creixement econòmic com a base de la creació de riquesa per distribuir entre el poble, d’acord amb  les habilitats i considerant les limitacions naturals els individus.

Un socialisme que no serveixi per fer que el benestar arribi a tots, no és socialisme, ni democràcia. Un socialisme que no defensa els drets humans i tolera els delictes de lesa humanitat, no és socialisme i traeix els més elementals principis de justícia equitativa en una societat democràtica. Un socialisme que calla quan són empresonats els líders d’un procés independentista pacífic i democràtic com el català, s’arrenglera  amb el poder conservador i s’allunya de la voluntat del poble i del respecte obligat dels drets de les minories nacionals i republicanes existents al territori del Regne d’Espanya. Un socialisme que no lluita obertament contra les polítiques conservadores, és una oficina teòrica de documents i no és una esquerra en moviment, és un fre per un futur de progrés possible de tota la ciutadania.

Pau Miserachs
Coordinador Territorial a Barcelona de Mes, Moviment d’Esquerres