«La poesia?: el feliç sorollet d’aigua de la meva ànima.»
Bon dia!
En efecte, com ella mateixa em recorda molt bé a l’apartat tercer d’aquest Qüestionari poètic, vaig conèixer la Teresa d’Arenys, la Maria Teresa Bertran Rossell (Arenys de Mar, 1952), a la primeria dels anys setanta del segle passat, al despatx que l’ideòleg i estudiós del nacionalisme català, Fèlix Cucurull, tenia a la riera de la capital de l’Alt Maresme.
El seu trasllat, l’any 1974, a Horta de Sant Joan, amb el pintor Enric Maass –a qui no s’ha fet, encara, prou justícia, com a tants d’altres (penso, ara, per exemple, en Francis Vicenç, un altre artista del Maresme)–, on sojornaren durant deu anys, i les meves anades i vingudes Pel Bell Nord glaçat, que és com Oriol Pi de Cabanyes ens definí, l’any 1995, Escandinàvia, feren que deixéssim de veure’ns durant un llarg temps, però no pas de llegir-nos.
La llarga malaltia I el traspàs de l’amic comú i professor universitari, expert en poesia japonesa i escriptor, ell mateix, Joan Alegret –de qui ja us he parlat en qüestionaris poètics anteriors–, de Canet de Mar, han fet que hàgim tornat a coincidir i reprès la nostra vella amistat.
Teresa d’Arenys estudià Filologia Catalana a la UB en temps del catedràtic Antoni Comas.
La seva, immensa, bibliografia compren els llibres de poemes: Aor (premi Amadeu Oller 1976), Onada (Font del Cargol, 1980), Aor/Murmuris (El Mall, 1986), La requesta i el refús. Poesia tuarega, amb il·lustracions d’Enric Maass (L’Aixernador, 1996), Dos rèquiems (versions de Rilke) (Els Marges, 1997), Tuareg. Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (Vè Premi Quima Jaume a la creació poètica 2000; Angle, 1999), Hores (Pons-Ribot, 2007), Versos de vi novell, amb il·lustracions d’Enric Maass (Premi de poesia de la Selva del Camp, 1977; Arola, 2009), Rèquiems (versió completa) (Arola, 2012), Obra poètica (1973-2015). (Premi Crítica Serra d’Or, 2018; Vitel·la 2017) i força poemes solts apareguts en diverses antologies, tant en català com en anglès, en rus, en italià i en coreà.
Com a prosista ha publicat la novel·la El quadern d’Agnès Solà (Angle, 2000) i el llibre de memòries, inacabades, Epístola a un amic mort (Pons-Ribot, 2013).
1) Què és, per a tu, la poesia?
La poesia?: el feliç sorollet d’aigua de la meva ànima. Ja Carles Riba la comparava a «una font emboscada»…
2) Per què escrius poesia? Què penses atènyer amb la teva poesia?
Vaig néixer en un entorn privilegiat en què l’amor a la llengua, a la terra i al vers eren valors fonamentals. N’hi havia molts al meu voltant que escrivien bé i recitaven bé, fins i tot hi havia qui, a la mainada, solament se’ns adreçava amb rodolins.
Jo tenia traça a fer poemes, com algun meu avantpassat, o el meu pare i una tia materna, que han deixat belles composicions. Igual com ells, no vaig pensar mai que aquesta facilitat pogués ser una professió. Quan, en una crisi, em vaig adonar que el que és el jo no servia per a res més, em va costar una altra crisi: acceptar-me com a poetessa –o «poeta», però reclamo el mot «poetessa» d’ençà que el feminisme català ha abolit aquest femení (no sé si per excloure’s de les llengües germanes…).
He fet i faig de la poesia el meu ofici perquè, en paraules de Pau de Tars: «Ai de mi que no ho fes!»
Quant a esperar-ne res, «Ni la redempció!», com digué J.V. Foix.
3) Quins/es poetes, catalans/es i no, han influït més el teu quefer literari?
D’infant vaig patir insomnis, cosa que em féu començar a qüestionar l’existència de la realitat ordinària (i ja no he parat mai de fer-ho). El meu pare tenia amics il·lustres que creien en aquell marrec que jo era. Els escoltava atentament i em van influir, és clar. Sobretot tres: l’arxiver Pons-Guri, el novel·lista Ferran de Pol i l’ideòleg Fèlix Cucurull, al despatx del qual tu i jo, als anys setanta, ens vam conèixer, si no ho recordo malament).
Quant als grans poetes, per no inflar el qüestionari, ho deixo amb les meves alfa i omega: l’Odissea d’Homer, en traducció de Carles Riba, i les seves Elegies de Bierville.
En altres llengües, també ho escurço: Omar Khayyam –la Gran Enciclopèdia Catalana el registra com a «‘Umar Ḫayyām»–, R. M. Rilke i Emily Dickinson.
4) A parer teu, quins/es són el/la millor i el/la pitjor poetes del món?
No responc. Els pitjors, tot simplement, no existeixen: no cal donar carta de ciutadania al mal.
5) Quines mancances penses que hi ha, avui dia, dins el terrer literari poètic català? En cas afirmatiu, com les salvaries?
«Qui té sa llengua té sa clau», digué Mistral, i un meu avi mestre de cases recalcava: «L’eina fa la feina». Si, doncs, l’eina o la clau de la poesia és la llengua i si la nostra, la de Llull, és embastardida a marxes dobles per decrets de les institucions, el terrer poètic català ja fa dies que tufeja com un clot dels fems. Ara bé: es conta que un alquimista va trobar-hi la pedra filosofal, en els fems.
6) Enguany és l’Any Ferrater. Ens en pots valorar l’obra?
Una dita oriental assegura: «De genis, en neixen molts, però pocs en terreny adobat». El que més valoro, en Ferrater, és el crític de categoria. Aquests crítics, que adjectivaria «d’altura», com els pilots marins, són els qui adoben la terra als genis. El geni de debò és un mer instrument –de l’indicible en paraules, de l’incaptable en imatge –pel que en sé, després de quaranta anys de vida amb un pintor–…
Un crític, per ser «d’altura», cal que sigui ell mateix un creador. Penso en un Feliu Elias o en un J. E. Cirlot, pel que fa a la pintura, i, pel que fa a la poesia, en Ferrater. Sense la guia d’homes d’aquesta talla i la falta d’humilitat dels qui se senten o volen ser creadors, arribem a allò que observà un amic poeta: «Ara, de tota ratlla curta en diuen vers.»
Moltes gràcies, Teresa d’Arenys!
Lluís Urpinell-i-Jovani
Expoeta
Cruel és despertar, cruel és néixer,
el començ és cruel com la fi… Mira,
si no, el nounat que, desvalgut, retira
a l’ancià. L’un pren la llum; la deixa
l’altre. Tots dos estan, per la mateixa
llei del mudar,
en un revolt que gira
cap a l’incert. Entre sanglots respira
el qui arribant tot just n’aprèn, i bleixa
qui n’ha de desaprendre per marxar.
Així, diria, en cada instant hi ha
dues edats que sempre entrecreuant-se
li donen un present de clarobscur
equilibrat, un moviment de dansa
que enclou el seu passat i el seu futur.
7 de maig del 2006
(in Les Hores)
ENLLAÇOS
https://www.ccmaresme.cat/maria-teresa-bertran-o-la-teresa-d-arenys-la-vocacio-de-la-poesia/
https://www.youtube.com/watch?v=PIA-U_yna0U
(*) En aquesta secció reprenem els Qüestionaris poètics, un bon nombre dels quals foren resposts al seu dia, en 2014-2015, dins el programa radiofònic setmanal Ela Geminada (RKO BARCELONA) i, també, dins el cicle de recitals poètics anomenats Llupolies (Cervesera Artesana. Gràcia, BCN) abans de la maleïda pandèmia. La intenció no és altra que bastir un corpus, un inventari, que reflecteixi els motius pels quals les/els nostres poetes escriuen poesia i llurs influències.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български