«Poesia és tot allò que l’autor decideix que és poesia, encara que es tracti d’una guia telefònica o d’alguna cosa per l’estil.»
En Jordi Vintró i jo, ambdós nats, suposadament, a Barcelona, som de mitjan segle passat: ell, del 1943, i, jo, del 1953: deu anys ens separen, només.
Ens vam conèixer, els anys 70 –sí, sí, del segle XX!– per un pur atzar. En efecte, l’amic i professor universitari Joan Alegret, una tarda, a l’Ateneu Barcelonès, em digué que el Departament de Filologia Catalana de la UB havia rebut, recentment, una lletra que acompanyava un conte, Czerny, d’un tal Jordi Vintró, i que li havia semblat que encaixava força més amb els meus paràmetres literaris –jo era, aleshores, estudiant de Filologies Catalana i Anglesa a la UAB, i acabava de fer una estada a Escòcia i a Irlanda– que no pas amb els seus. Me’l lliurà i em pregà/m’encomanà que respongués, en nom del dit Departament, a l’autor. Quin gran honor!
No van passar ni cinc minuts i jo ja era, al pati, llegint i prenent notes de Czerny. A la tercera pàgina em vaig restar bocabadat! Finalment, tindríem un Joyce català, em vaig demanar? Perquè aquest conte pertanyia, certament, al stream of consciousness, o, a mi, així m’ho va semblar i així, també, ho vaig comentar a en Vintró, quan, al cap de pocs dies, vam quedar en un bar de Sarrià –ell hi vivia i jo hi festejava–, el Kafur –desaparegut, com tants d’altres!–, que uns esquellots decoraven i que havia freqüentat en Gabriel Ferrater.
Així començà una amistat de cinquanta anys, que ha fornit diversos fruits literaris: el meu pròleg al seu primer poemari, Cançons per a en Jaume; la cofundació de les Edicions Anglo-catalanes, els anys 80, en col·laboració amb en Joan Alegret, la fita màxima de les quals fou la versió facsimilada de la revista («de noves y gresca») La Llumanera de Nova York (1874-1881) (E. A-C. BCN, IX-1987), però també les Tankes de París (BCN, 24-II-1989), conjuntament amb el poeta Joan Noves.
Justament, arran d’un seu aniversari significatiu, vaig dedicar-li un sonet, «VINTRÓ (LA SEIXANTENA)», que vaig incorporar al meu cinquè llibre de poemes, Naips Nous (BCN, I-2007), i que comença així –vull creure que el defineix prou bé–:
«Magí del Maig Francès –cabells d’Einstein–,
El bard del vers milè, sense cap coma
(Que la mitra més mitral no doma),
O l’home nu, de Cercs –ull d’Eisenstein.»
Vintró, com es defineix ell mateix, és enginyer industrial i informàtic d’ofici, ara feliçment jubilat.
Va viure cinc anys a París i és autor de diversos poemaris: Cançons per a en Jaume (BCN, 1985, il·lustrat per ell mateix), Ludwig (BCN, 1992), Insuficiència mitral (BCN, 1997; amb traducció en vers de l’autor a l’espanyol, premi Aula de Poesia de Barcelona), Cartes de sotamà (BCN, 2006), La bassa de les oques (BCN, 2010, il·lustrat per ell mateix) i Poesia laica (BCN, 2015, en col·laboració amb l’escriptor Aleix Cort).
Ha traduït en vers, i publicat, Noves impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel (premi Ciutat de Barcelona de traducció al català), poemes de Paul Éluard i faules de La Fontaine.
Com a prosista, ha publicat diversos textos en revistes i el recull de contes Eugeni i altres (Les edicions dels dies. Sabadell, 1986) i les glosses dels poemes del llibre de Sebastià Bonet Obtenir l’auster albó (LaBreu. BCN, 1-X-2019).
1) Què és, per a tu, la poesia?
El mot poesia admet diverses accepcions.
D’una banda, és una manera d’escriure peculiar d’algunes persones joves. Amb els anys, aquestes persones l’abandonen, i, sense dir-ho, passen a escriure d’una altra manera. He de dir que, vist així, jo no he estat mai poeta, perquè no vaig escriure «poesia» abans de fer els quaranta anys i escaig.
D’altra banda, poesia és tot allò que l’autor decideix que és poesia, encara que es tracti d’una guia telefònica o d’alguna cosa per l’estil. Duchamp va exhibir en una sala d’exposicions un urinari fabricat de sèrie, i, així, aquesta peça va esdevenir una obra d’art. Aquesta definició em recorda la resposta que va donar un destacat líder socialista –no estic segur de qui es tractava– quan un entrevistador, intrigat per la seva política, li va preguntar què era el socialisme. El polític va respondre: «Socialisme és allò que practica el Partit Socialista.» El meu poema «La poesia és sentiment», del llibre Cartes de sotamà («La poesia és sentiment, / és la recança i el lament, / és el que queda al fons del got / al fons del pot, al fons del clot…»), il·lustra aquesta teoria. Ve a dir que la poesia és (o pot acabar sent-ho) tot.
Segons una tercera aproximació, la poesia és, simplement, la prosa quan va acompanyada d’una preocupació per la sonoritat.
Ja sé que aquestes definicions s’exclouen, però qui va dir que les coses haguessin de ser senzilles?
2) Per què escrius poesia? Què penses atènyer amb la teva poesia?
Espero que pugui arribar a descobrir-ho. No en tinc la resposta, per ara.
A la poesia li passa una mica com a la tirania, segons Plató. Plató considerava la tirania com el sistema òptim de govern des del punt de vista teòric: només així podia arribar a exercir el poder la persona més adequada. Però alhora reconeixia que, a la pràctica, era millor regir-se per la democràcia, encara que el poder recaigués, no sobre la persona idònia, sinó sobre la que tenia més sex appeal.
La poesia, igualment, és, en teoria, el tipus d’escriptura que ens pot elevar l’esperit, el gènere més depurat i essencial, la quinta essència del gust. Però sóc conscient que, mirant les coses tal com són, es tracta del parent pobre: els autors no cobren, les tirades són exigües, els llibres no es llegeixen. La democràcia és el terreny de la prosa.
Així, doncs, és totalment absurd que m’enganxi a la poesia, que la veneri, que me l’emporti al llit. Que practiqui, en definitiva, aquest culte desenfrenat a la tirania.
El meu em sembla un cas digne d’estudi, que potser algú algun dia m’aclarirà.
3) Quins/es poetes, catalans/es i no, han influït més el teu quefer literari?
En primer lloc, hi ha Homer (de bracet de Riba), que em va ajudar a perdre la por als poemes narratius.
Petrarca i Ausiàs March em van enganxar bastant. També tinc Góngora i Joan de la Creu força amunt en aquesta escala.
He passat èpoques pendent de Pascoli, de Montale, de Foix, d’Espriu, de Brossa (aquest ha perdut punts darrerament, per pura saturació), de Bauçà…
Tinc una feblesa personal per Raymond Roussel. Però el meu poeta modern predilecte és, probablement, Raymond Queneau.
I dec a William Blake la idea d’il·lustrar llibres amb dibuixos propis.
4) A parer teu, quins/es són el/la millor i el/la pitjor poetes del món?
Sobre el millor, i posats a triar un sol nom, hauré de dir «Dant». És ambiciós, modern i clàssic.
I, sobre el pitjor, diré que tinc una certa aversió pel que en dic «la poesia de l’anar fent», que no sabria ben bé com definir. Em guardaré molt de donar noms, i, si en trobés un que mereixés de debò el títol de pitjor, es tractaria, amb tota certesa, d’un geni.
5) Quines mancances penses que hi ha, avui dia, dins el terrer literari poètic català? En cas afirmatiu, com les salvaries?
No ens podem ficar en el tema de la inspiració, del talent, de la traça, etc. Són els que són, i no es poden canviar.
I la resta és cosa dels polítics. Els desitjo encert. No em refio de les meves idees en aquest terreny.
6) Enguany és l’Any Ferrater. Ens en pots valorar l’obra?
Valorar l’obra de Ferrater és una cosa delicada, que caldria deixar a mans d’especialistes (tot i que ell no se n’estava, de valorar les obres dels altres, contemporanis o no). Però sí que puc intentar buscar punts d’aquesta obra que entrin en contacte amb la meva. També això implica una valoració.
He rellegit el llibre Da nuces pueris i hi he vist alguns aspectes interessants. Conté una citació de la faula «L’astròleg que es deixa caure en un pou», de La Fontaine, un autor amic meu, on, parlant dels efectes del moviment del sol, acaba dient: «De verser sur les corps certaines influences.» Les influències arriben del simple moviment del sol, és a dir, sense cap acció de l’home. L’esment de les influències, per part d’un autor, sempre és significatiu. Recordem The Anxiety of Influence, de Harold Bloom.
El títol Da nuces pueris, tret d’un vers de Catul, s’ha d’interpretar, segons el mateix Ferrater, només com «una frase que parla en favor de la felicitat». Però, si no d’infants (als quals donar les cèlebres nous), el llibre tracta, o m’ho sembla, de records on apareixen múltiples joves. Em recorda dos llibres meus que també parlen de nens, o de joves: Cançons per a en Jaume, sobretot, i Ludwig. Hi ha aquí influències caigudes del cel?
Un dels poemes s’intitula «By natural piety». Inadvertidament, o així ho crec, jo vaig posar com a epígraf de Cançons per a en Jaume «The Child is father of the Man», un altre vers del mateix poema de Wordsworth d’on Ferrater va treure el seu títol, que acaba justament així: «The Child is father of the Man; / And I could wish my days to be / Bound each to each by natural piety.»
Si passem a Teoria dels cossos, el seu cèlebre «Poema inacabat» es pot veure com un precedent del que omple el meu llibre Insuficiència mitral. En tots dos casos es tracta d’una sèrie de versos rimats de dos en dos i d’estructura vagament narrativa. També hi ha diferències: jo faig servir decasíl·labs sempre aguts i, ell, parelles d’octosíl·labs aguts i plans alternadament. Jo, rimes consonants i, ell, assonants, com ho comenta en el propi poema: «A tu Helena, que m’has fet / conèixer Cristià [Chrétien de Troyes] que imito [imitació?, influència?] / (només que jo del tot no rimo).» En aquest cas sí que admeto que vaig tenir en compte el seu poema quan em vaig posar a fer el meu. De fet, és el poema de Ferrater que prefereixo.
Moltes gràcies, Jordi Vintró!
Lluís Urpinell-i-Jovani
Expoeta
Escodrinya en un pòsit de cafè
els replecs adormits del més enllà,
i creu en tot, encara que li fa
tres coses el que veu. Quan sent l’alè
que baixa i que l’envolta, no sap què
li passa, i s’arrauleix en el sofà,
fins que passa, com passa l’endemà,
i empeny l’any daltabaix del terraplè.
Se sent abandonat pel sanedrí,
i voldria no creure, de debò,
en res quan, allà lluny, retrona el tro.
I no pidolar sempre, allà i aquí,
per dinar, per sopar, tip i en dejú,
amb cubs gelats, la pietat d’algú.
(In Poesia laica)
ENLLAÇOS:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Vintr%C3%B3_i_Rigall
https://labreuedicions.com/jordi-vintro/
https://lalectora.cat/2022/02/08/insuficiencia-mitral-jordi-vintro-en-estat-de-gracia/
(*) En aquesta secció reprenem els Qüestionaris poètics, un bon nombre dels quals foren resposts al seu dia dins el cicle de recitals poètics anomenats Llupolies (Cervesera Artesana. Gràcia, BCN) abans de la maleïda pandèmia. La intenció no és altra que bastir un corpus, un inventari, que reflecteixi els motius pels quals les/els nostres poetes escriuen poesia i llurs influències.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български