Què queda de la constitució de 1978?

Les darreres enquestes donen com resultat que un 74% dels catalans es manifesta republicà. A Espanya el republicanisme anima només un 40%  de ciutadans.

Però el que és greu, com a mostra d’ignorància política,  és que en ocasió d’una  enquesta televisiva de la Sexta al carrer de Madrid, la majoria dels joves entrevistats desconeixien el nom del Rei actual i menys encara el nom de la seva esposa, la Reina.

La gent no se sent patriota en el sentit que inspirà la redacció dels primers articles de la Constitució. No creiem que si es tornès a posar a votació rebés l’acceptació d’aquell 1978.

Les discrepàncies entre criteris sobre el benefici d’aquesta Constitució han augmentat de manera que la Constitució ha passat a ser un document polític considerat per molts com obsolet.

Aquesta denominada Carta Magna que no limita el poder de la Monarquia com a Prefectura d’Estat, no es pot comparar amb la Carta Magna del segle XIII que va limitar de fet a Anglaterra el poder del Rei i va obrir el camí al respecte de les llibertats que tant poc agraden als poderosos.

Diuen que la Constitució fou el resultat d’un tira i afluixa entre antics servidors de la dictadura i polítics de la oposició democràtica.  És ben clar que Fraga Iribarne i Solé Tura eren dos polítics de pensaments ben diferents.

Però el text resultant d’aquells debats i negociacions va néixer coix i sense suport jurídic per donar vida a una democràcia de llibertats i respecte a la dignitat humana  que pregona, d’acord amb els estàndards internacionals que avui indiquen com ha de ser una democràcia del segle XXI.

L’objectiu inicial, sembla, d’aquella Constitució era la llibertat. Però es va quedar amb una idea predemocràtica per el fet de haver sigut posada en marxa i desplegada per  antics servidors de la dictadura que decidiren abraçar la democràcia formal com a mal menor per mantenir  interessos i privilegis de l’Estat.

La Constitució  va ser utilitzada com a mur de les mateixes llibertats amb la protecció que li donava un Codi Penal que no es va reformar fins el 1995 i darrerament fins el 2015. Però el que no es va reformar va ser l’administració de l’Estat, a Catalunya encara aplicant l’esquema del Decret de Nova Planta de 1716.

Províncies, regions d’una sola nació assimilista i absorbent que la Constitució manté com a base política tradicional espanyola i d’organització territorial, desvetllen la vella desconfiança del poder central envers els poders locals no controlats per l’Estat, o sigui els demòcrates dissidents que a Catalunya coneixem com nacionalistes i independentistes republicans.

La Constitució no ha pogut impedir, ni l’actuació de la Monarquia ha sigut far del nou ordre de 1978, que dia a dia el republicanisme guanyi adeptes. El cas català és molt clar. La Monarquia ha decebut i indignat els catalans, no es considera  Rei de Catalunya el Rei d’Espanya que no ha volgut admetre el dret de Catalunya a l’autodeterminació.

La Monarquia del 1975 ha anat obertament contra les llibertats d’un poble que se sent republicà i vol poder decidir el seu futur i actuar en el món internacional amb llibertat.  Aquesta Monarquia ha promogut  com a patrimoni essencial la llengua espanyola oblidant la catalana, agafant-se a l’Espanya castellana que intenta ser hegemònica a Catalunya.

La Constitució de 1978 no respecta els Tractats i Convenis Internacionals posteriors sobre els drets de les minories lingüístiques i nacionals, el que permet considerar que aquesta Constitució ha quedat obsoleta.

Convertir en delicte contra la Constitució qualsevol dissidència  constitucional, ha sigut el colofó de reformes legals reaccionàries contràries al progrés que provoquen l’augment de la desafecció envers aquest règim obstruccionista dels drets  i forma d’Estat

Avui només s’identifica amb la llibertat un govern republicà i la Monarquia, per la gent jove amb mini salaris i treball precari, es considera un llast.

L’exigència monàrquica de poder i representació retòrica i de mantenir intacta l’autoritat de l’Estat, malgrat la hipocresia de la anomenada bona societat i la també anomenada “gente de bien”, en oposició als demòcrates que són el sentiment honest del poble, afronta sense voler reconèixer-ho el rebuig popular a aquesta voluntat de sobresortir i de poder,  i la decadència institucional d’una Monarquia que no ha trencat amb la dictadura i encara té com llibre de lectura base el Decret de Nova Planta de Felip V.

Pau Miserachs
President del Grup d’Estudis Polítics

Fotografia: François Pascal Simon Gérard (1770-1837) [Public domain], via Wikimedia Commons