Quan es negociava amb els japonesos

Quan es negocia amb persones de cultura diferent a la nostra convé fer una immersió en el seu modus operandi i no voler imposar ni presa, ni superficialitat ni improvisació. Als japonesos no se’ls sedueix ni amb un bon àpat ni amb aparatositat estètica. Té 2.680 anys d’història i el seu ritme del temps és un altre. Fan reverències respectuoses i no palmadetes a l’esquena.

Ara que Nissan anuncia que ens deixa, em venen a la memòria algunes de les gestions amb què Catalunya va aconseguir atreure inversions japoneses i, encara més important, fidelitzar-les.

Joaquim Lorente, prestigiós publicista, va encunyar l’eslògan “Los japoneses”, precisament per a Nissan, que definia molt bé l’aura de força, rigor i seriositat d’aquell poble i d’aquella empresa automobilística.

Durant anys van aterrar a Catalunya Sony, Panasonic, Yamaha, Mitsubishi… com també ho farien coreanes com Sansung. Per a la nostra economia, els japonesos eren un Mister Marshall que aportava llocs de treball en fàbriques immenses i reconeixement mundial com a país industrial ben travat, amb bones infraestructures, una mà d’obra qualificada i a bon preu, un clima mediterrani i una qualitat de vida envejable.

Quan les coses anaven bé, Japó gaudia de bon crèdit. Quan a finals dels 90 l’imperi del sol naixent va entrar en l’ocàs per la crisi, la resta del món els va deixar sols. Excepte Catalunya. Jordi Pujol, que ja havia estat dos cops al Japó els anys 1985 i 1990, va fer un nou viatge el maig de 1999 amb un sol objectiu: donar-li recolzament i les gràcies. “Jo no vinc avui a demanar res -va dir a l’emperador, al primer ministre, als ministres amb què es va reunir- sinó a dir-lis que comptin amb nosaltres, que estem contents del que fan a Catalunya i que creiem en vostès”. A canvi, què demanaven els japonesos? Dues coses que poden semblar nímies, però que els amoïnava: la convalidació dels carnets de conduir i que els seus executius residents a Catalunya tinguessin una finestreta especial pels tràmits de residència sense haver de fer cua. Dues gestions que un ministre va formular expressament a Pujol perquè les traslladés al govern Aznar.

Aquella visita no era un gest de relacions públiques, era una mostra de fidelitat. I com deia al principi d’aquestes ratlles, l’exercici d’immersió en la cultura japonesa aconsella també elegir bé els interlocutors, guanyar-se’ls, entendre’ls i respectar-los. Als anys 80, quan la Generalitat va apostar per Àsia, va fitxar a una professional resident a Catalunya, Eri Nemoto, bona interlocutora per facilitar els contactes necessaris per arribar a bon port. Nemoto va ser providencial en algunes d’aquestes operacions exitoses. Tant que al cap de catorze anys va ser fitxada pel govern central per fer el mateix però per la SEPI.

Quan Renault va prendre el control de Nissan, el president Pujol va viatjar corrents a Paris a entrevistar-se amb el seu president, Louis Schweitzer. Jo també hi era aquell dia, com també en els viatges al Japó de 1990 i 1999. Observant-ho perceps situacions en què la confiança mútua amb el president de Nissan es reflexa en detalls com mantenir la reunió mentre seguien la retransmissió d’un partit transcendental de sumo des del televisor del cotxe de l’alt executiu. És així com es negociava llavors. Havia estratègia, havia gent capaç que coneixia el terreny que trepitjava. I que respectava els usos i costums de l’altra part.

Podria afegir altres detalls del carinyo manifestat envers els japonesos i els asiàtics en general. Que Casa Àsia, on hi ha participa el Ministeri d’Afers Exteriors, tingui la seu a Barcelona i no a Madrid és una prova. O l’existència del Col·legi Japonès. Va haver uns anys en què el vuitanta per cent de les vint grans corporacions japoneses estaven presents a Catalunya.

Amb la sortida de Nissan, com abans d’altres factories, tot aquell pòsit de treball de persuasió s’està perdent. Potser no s’han fet les coses prou bé.