Quan el nacionalisme democràtic és un repte de futur

S’ha volgut presentar el nacionalisme com un repte internacional quan resulta que és un repte de futur per fer funcionar la societat i les economies.

El nacionalisme democràtic és partidari de la cultura de pau i contrari a la guerra dels nacionalismes expansionistes per justificar la nació i els ideals de la destrucció en massa que descrivia el catedràtic d’Etnicitat i Nacionalisme de l’Institut Europeu de la London School of Economics Anthony Smith en el seu llibre Nacionalisme i Modernitat, (Ediciones Istmo, 2000).

Les identitats nacionals sorgeixen i persisteixen amb mites, símbols i comunicació. Són múltiples els models que permeten definir les nacionalitats amb voluntat de permanència a la història, partint de la base que la identitat nacional es construeix amb característiques lingüístiques, culturals i formes històriques definitòries d’una voluntat d’ésser.

La nació no es construeix amb vaguetats i abstraccions com és la anomenada Pàtria Constitucional, sinó amb realitats com són les característiques essencials que distingeixen un poble d’un altre.

És inexistent la idea d’una tipologia uniforme de nació, de manera que no és pot avaluar igualment una nació liberal que una nació involucionista, tancada amb el passat dictatorial.

Es parla de la etno-història per definir nacions reinterpretant vells mites i símbols, valors i costums classistes contraris a tota modernitat i als nous paradigmes.

Alguns converteixen la defensa d’un fet nacional en un monòleg que no admet rèplica. En aquest cas som davant una nació feta per ritus, religió i cerimònies modelades per una història falsejada per la imposició d’una religió i uns criteris ètnics que no coneix la multi etnicitat ni el criteri de la nostàlgia d’un estil de vida.

Els falsos nacionalistes són els que necessiten la violència per sobreviure i convertir en conflictius els veritables nacionalismes, els de les minories nacionals que no tenen altra solució que erosionar democràticament el poder de l’Estat de la nació dominant.

El col·lapse del imperi soviètic va permetre els anys 90 el despertar de nacions oprimides i l’aparició de nous Estats que no poden ser considerats com excepcions.

El cas Europeu ha d’evolucionar sense desfer-se perquè velles nacions no reconegudes que es troben integrades en Estats europeus aliens puguin seguir el mateix camí que Croàcia, Eslovènia, Macedònia i tants altres pobles avui integrats en aquesta Unió.