Política per discrepar

Cada dia veiem que en lloc de crítiques s’escriuen sàtires i teories inaplicables per part de polítics que no conceben els ciutadans tal com són sinó com ells voldrien que fossin.

En política es practica l’engany i les insídies més que la voluntat de servei. L’especulació hi és a l’hora de generar lleis generals per les que es demostrarà que la doctrina no sempre coincideix amb la pràctica.

Les lleis poden tenir una evolució d’acord amb les regles del conjunt social que és la naturalesa en la que es desenvolupa la política en la que de manera permanent existeixen pugnes per canviar les relacions de força.

N’hi ha, com ara està fent Unidas Podemos, que donen la seva paraula per fer coses i desprès s’abstenen, com ha passat amb la comissió d’investigació de Felipe González i els GAL.

La pregunta és ara quines lleis són les que defineixen l’estat polític, cvforma de vida i estat de seguretat.

És contrari a la raó l’Estat que no assegura la pau i es dedica a sotmetre els ciutadans al poder de la por i la temença, imposant un dret al que el poble no vol vincular-se.

La millor conducta serà la de sentir-se i ser lliure i poder exigir que es governi de la millor manera possible fomentant la concòrdia i el diàleg.

L’Estat correcte és el que ha instituït un poble lliure, guiat per l’esperança i no per la por, com diria Baruch Spinoza en el seu Tractat polític.

L’Estat que només té per objectiu la dominació de pobles lliures és un Estat ple de passions de domini i de conjures contra els interessos generals que fan una República. Aquest Estat va camí de la dissolució fent esclatar les discòrdies i tota mena de pertorbacions, com ha passat al Regne d’Espanya.

El poder que mou l’Estat no ha de témer les reunions multitudinàries quan exerciten el dret de protesta i de manifestació pacífica.

Les llibertats en cap moment poden resultar perjudicades per els interessos de l’Estat si no és per impedir que els ciutadans se sentin més lliures i més forts davant les imposicions de l’Estat.