Política de pau, el diàleg i el pacte, seran possibles?

Tenim a Catalunya dos llocs excepcionals  amb un fort caràcter emblemàtic, com són la Font de la Pau del Municipi de La Vajol,  a l’Alt Empordà, el camí per el que va iniciar l’exili el President Lluís Companys, i la Casa Museu de l’home de pau i mestre Pau Casals a San Salvador, barri marítim de El Vendrell,  que poden ser dos extraordinaris punts de trobada, reflexió i diàleg entre els governs de Catalunya i el Regne d’Espanya per arbitrar i trobar conjuntament la solució i la sortida possible al conflicte permanent Catalunya-Espanya.

Partim de la base de que és inacceptable que en ple segle XXI, a l’Europa democràtica, el Regne d’Espanya estigui encara en guerra contra la nació catalana, com demostra l’aïllament polític que pretén imposar el nou president espanyol Pedro Sánchez a les minories polítiques catalanes presents al Congrés dels Diputats.

El que no se justifica és que el Regne d’Espanya que es presenta com amant de la pau, la solidaritat i la cooperació internacional, actuï judicialment amb duresa contra la celebració d’un referèndum d’autodeterminació declarat judicialment il·legal, tot i ser pacífic, auto-organitzat com a acte de desobediència civil i mobilització popular, que no està configurat com a delicte en el vigent Codi Penal espanyol, i en canvi reconegut internacionalment com a dret humà.

L’Estat espanyol va organitzar un ampli desplegament policial per l’acte de l’1 d’octubre de 2017 que va actuar amb violència aquell 1 d’octubre contra els votants i manifestants pacífics.

El Regne d’Espanya s’obstina a més en negar el caràcter de nació a la minoria nacional catalana que compleix tots els requisits per a ser reconeguda com a tal dins de l’estat espanyol.

Unes Corts espanyoles, on la representació política catalana és minoritària, fa i desfà les lleis per tot l’Estat sense que la minoria catalana tingui cap oportunitat de reforma.

Aquesta situació condemna els catalans a viure sotmesa al imperi de la llei espanyola sense dret a un estatus de  ple autogovern i de lliure desenvolupament de la personalitat nacional de Catalunya.

El que tampoc se justifica per tant és que els membres el govern català destituïts l’octubre de 2017 per el president del govern espanyol  Mariano Rajoy, siguin acusats de rebel·lió  quan  és públic que respecte  a les seves persones no concorren els requisits que exigeix el tipus penal i la legislació que se’ls vol aplicar està en contradicció amb el dret internacional sobre el dret dels Tractats i l’autodeterminació.

Convocar a Catalunya la celebració d’un referèndum d’autodeterminació desprès d’haver sigut negat 18 vegades  per el Congrés dels Diputats i el govern espanyol no pot ser considerat a la lleugera un acte de violència hostil.

L’afirmació de Catalunya com a poble amb dret a decidir el seu futur polític, fou una crida a la llibertat d’expressió de la protesta col·lectiva d’un poble dependent i intervingut, i un acte de mobilització popular sense participació institucional.

Convocatòria i  celebració del referèndum han sigut qualificades com actes il·legals per violentar la Constitució i substituir una legalitat per una altra. També s’ha parlat al Tribunal Suprem de cop d’Estat i desobediència al Tribunal Constitucional que exigien una sentència penal  dissuasiva.

Discutir des de la mobilització popular si és inalterable el principi constitucional de la unitat i la integritat territorial d’Espanya, vista la manifestació majoritària de la voluntat del poble, resulta contradictori amb la posició negativa del govern de l’Estat i la  dels representants  polítics dels partits espanyols majoritaris fonamentats en el redactat del text constitucional, oposant-se a reconèixer que la unitat i la integritat del territori no és quelcom etern ni inalterable si no es compta amb la conformitat democràtica del poble afectat.

Al Regne d’Espanya molts obliden i volen dissimular que Catalunya no forma part d’Espanya per voluntat pròpia, doncs fou annexionat el 1714 a la Corona hispànica desprès d’una invasió militar.

El vot favorable a Catalunya a la Constitució de 1978 s’ha de considerar que respon  una transacció o pacte col·lectiu per recobrar la llibertat política anorreada per la dictadura franquista i un autogovern millorat, no per consolidar la submissió d’Espanya a un règim avui centralista i autoritari.

Es pot debatre i discutir constantment la legalitat o il·legalitat davant la llei espanyola i la repercussió política del plantejament de la llei catalana del referèndum i la de la transitorietat jurídica de Catalunya que van aprovar el Parlament de Catalunya, com també  la Declaració d’Independència  en sessió parlamentària, que no va tenir seguiment.

Però donar-li tractament judicial penal i amenaçar l’independentisme democràtic i pacífic,  no és fer política democràtica, ans al contrari, ha generat indignació entre els catalans.

Es poden discutir i debatre les conseqüències polítiques de la repercussió de les decisions del govern català en relació a l’ordre constitucional. Però dur la política a la Justícia  és mostra d’un retrocés que pot ser qualificat d’autoritarisme en la democràcia espanyola que es deia plena i consolidada.

En les circumstàncies actuals l’Estat està obligat a reconduir la persecució com a delicte del que no ha sigut altra cosa de l’expressió del malestar col·lectiu del poble català, vist que a més no eren atesos cap dels greuges comunicats al govern espanyol.

En funció de la dinàmica repressiva de l’Estat, ha sigut possible que la Fiscalia de l’Estat i el Tribunal Suprem  hagi decidit ser delicte de rebel·lió tot el que van fer els acusats en ocasió  dels fets del 20 de setembre i de l’1 d’octubre, encara que no hi haguessin participat institucionalment.

Però  la condemna  que es produeixi en el judici del procés no redueix els catalans al silenci ni a renunciar al dret a decidir el seu futur polític.  Tard o aviat acabarà celebrant-se el referèndum del que ara fugen La Monarquia de Felip VI i el govern socialista de l’Estat.

La situació ha fet créixer encara més l malestar i la indignació del poble català pel que consideren és injust i se’ls segresti el vot  amb el que van elegir els encausats com a representants polítics a Espanya, a l‘Ajuntament de Barcelona i a Europa.

El diàleg i la política de pau, els gestos de conciliació i concòrdia són absolutament necessaris en un país democràtic com vol ser reconeguda Espanya, per obrir immediatament un nou episodi de comprensió, respecte i tolerància dels drets de la minoria nacional catalana, fer política de pau i reconciliació, i garantir el dret dels catalans a decidir el seu futur mitjançant el vot lliure.

Seran possibles finalment la política de pau, el diàleg entre pobles  i el pacte entre espanyols i catalans per assolir unes relacions fructíferes de bon veïnatge?