Poder i llibertats polítiques

Cada dia és més evident que Montesquieu no va tenir cap influència en l’evolució política de l’Espanya Imperial, que era un conjunt de pobles que no tenien per objecte directe de la seva constitució la llibertat política, a diferència de la revolució americana.

Ha preocupat sempre el problema de la separació i l’equilibri de poders que procedeix dels antics. L’equilibri s’entenia, segons Montesquieu, com el poder que atura el poder.

Però el poder no pot substituir el poder ni destruir-lo, si d’equilibri parlem. Només la violència pot destruir el poder, que és el que passa a les dictadures que engendren violència en lloc de poder.

Hannah Arendt afirmava que el poder del govern anomenat constitucional, en realitat no és poder, sinó violència que monopolitza el poder de la majoria.

En aquesta situació, les lleis no tenen garanties d’estabilitat, perquè poden ser abolides pel poder de la majoria, tenint en compte a més, com diu Hannah Arendt en seu estudi sobre la revolució, que en cas de conflicte entre llei i poder, la victòria acostuma a ser pel poder, perquè aquesta no té capacitat per contrarestar el poder.

Habitualment, considerem que la divisió de poders únicament es refereix a la separació de les tres branques de govern, i la constitució d’un Estat tendeix a crear més poder en lloc de limitar-lo.

S’ha pensat que les constitucions eren una mostra de desconfiança envers el poder i moltes vegades la ciutadania s’ha deixat enganyar per les paraules dels seus defensors, que no volen que es parli de noves llibertats.