Perla 60. ¡Tratar con rigor a Cataluña! (Arran de la vaga general de 1855)

La incomprensió de la problemàtica catalana (1855)

Després de la vaga general de 1855 la premsa conservadora de Madrid dugué a terme una campanya de desprestigi de Catalunya, proposant mesures que frenessin el seu desenvolupament econòmic i exigint mesures de força per a governar-la.

Aviat hi hauria, però una resposta catalana argumentada en la sensació d’incomprensió que el territori més dinàmic a l’Espanya del vuit-centes, trobava en els mecanismes del poder assentat a Madrid i que seria denominat com “el problema catalán”. Un dels que defensaria que los “intereses de la Corte” eren diferents que els interessos que preocupaven a Catalunya, fou en  Joan Illas i Vidal (Barcelona 1819-1876). Aquest advocat i economista va publicar al 1855 un fullet anònim titulat: ”Cuestiones catalanas. Cataluña en España” on argumentaria sobre  aquesta incomprensió i sobre la ineficàcia de l’administració centralista.  

Illas i Vidal arribà a ser elegit diputat a les Corts de Madrid  en tres ocasions, amb posterioritat a la mencionada publicació. Al  1862 presidí la festa dels Jocs Florals. A la seva biografia editada per la Real Academia de la Historia  en recordaven: “representó la toma de conciencia de la transformación industrial que se estaba produciendo en Cataluña, y una crítica a la incomprensión de la importancia de la industrialización por parte del Gobierno central. Publicó un Manual de gramática castellana en 1842, que se adaptó a la instrucción primaria en 1855, en colaboración con Laureà Figuerola, editado como “Elementos de Gramática Castellana”, que llegó a una 33.ª edición en 1869”.

La Revolució de 1854 i la vaga general de 1855

Què  passava aquell 1855? El Govern d’Espanya estava en mans dels militars que havien fet un nou cop d’estat, conegut aquest com “la Vicalvarada o Revolució de 1854”,  que donà pas a un breu període dit  “Bienni  progressista” per les seves intencions,  ja que  proposaven acabar amb la corrupció i elaborar una  Constitució més progressista que la del 1845. Es coneguda com la “non nata” atès que no es va arribar a aprovar,  doncs al 1856 hi hagué un nou cop d’Estat militar. En aquell bienni s’impulsà una segona desamortització, la de Madoz,  que posà a la “venda”  terres municipals i comunals amb unes conseqüències ben poc favorables als que les havien utilitzat fins aquells moments. I la majoria de les adquirides passaren als més adinerats que les pogueren aconseguir, agreujant  les condicions de vida de la població rural que les hauria de treballar, a partir d’aquest moment, si el nou propietari  així ho decidia, amb unes condicions més oneroses.

Com s’explica la vaga de 1855 al batxillerat?

En els llibres de 2n de  batxillerat emprats a diferents comunitats autònomes  es tracta  el conegut  “Bienni progressista (1854-1856) i  es comenten de passada  que aquell fou un any marcat pel còlera, per reformes com la Llei General de Ferrocarrils o la desamortització esmentada,  i poden anotar, o no, que l’incipient moviment obrer esperava el reconeixement de les desitjades associacions, i que en no aconseguir-ho  “ensayó sus primeras fórmulas de acción, incluida la huelga general”.

Per què  no  és considerat  important i significatiu esmentar que aquesta primera vaga general a l’Estat va tenir lloc a Catalunya? La vaga començà el  2 de juliol i acabà  el dia 11,  afectant a moltes ciutats del principat com Barcelona, Sants, Reus, Vic, Manresa o Mataró, per intentar millorar les condicions de treball.  Al 1855 la classe obrera catalana ja comptava amb associacions com la de “Teixidors de Barcelona” que lluitava per millorar les condicions laborals i la protecció social. El lema de la vaga va ser “Associació o mort”. Generà  tensions, aldarulls, violència, morts i desterraments. Es retornà al treball en acceptar els vaguistes les promeses que els feu el General Espartero  de què  legalitzaria  l’associacionisme i  es reduirien la jornada  els 6 dies que treballaven:   “a seis horas para los niños de ocho años y a diez para los comprendidos entre 12 y 18 de edad”. Al desembre d’aquell any 1855 va ser lliurat a les Corts un informe redactat per Pi i Margall amb el suport signat de milers d’obrers demanant el reconeixement al dret d’associació obrera.

Donat que no s’havien aconseguit aquells objectius, poc després al 1857, hi hagueren  nous  aldarulls amb  les punicions tradicionals: consells de guerra, afusellaments, deportacions  i eren prohibits els monts de pietat obrers de Catalunya, per tant, no es reconeixia l’associacionisme obrer. La brutalitat de la repressió no solament obeïa al caire massiu de la revolta sinó a la convicció existent, dins l’aparell estatal i els sectors conservadors de Madrid, que el problema obrer era una de les manifestacions del caràcter ingovernable i separatista dels catalans, i per això s’arribà a plantejar que Barcelona havia de ser bombardejada si calia, un altre cop, com  havia passat al 1842. Les Corts espanyoles arribarien a discutir seriosament la possibilitat d’erradicar la indústria catalana, ja que el revulsiu crític que representava el món industrial, enfront de les estructures agràries predominants a Espanya, semblava massa perillós. La incomprensió envers la problemàtica social creada a Catalunya per la industrialització era total. Fins i tot una part de la burgesia catalana s’alarmà per la campanya d’un sector de la premsa madrilenya contra la indústria del Principat i contra Catalunya després d’aquella primera la vaga general de 1855.

La qüestió catalana

Com ja hem vist anteriorment, un d’aquests dissidents fou Joan Illas i Vidal. Al mateix any  1855, poc després de produir-se la vaga i les seves repercussions, publicaria  amb el títol “Cuestiones catalanas. Cataluña en España”, una reflexió sobre  la incomprensió del centre cap als problemes catalans, entès també per aquella generació com una incomprensió del poder polític de l’Estat, altrament dits “intereses de la Corte”. En aquest  escrit es percep que estava cansat i molest d’aquell govern d’Isabel II caracteritzat per la corrupció, per la ineficàcia o  les disputes entre forces reformistes i reaccionàries,  a més emmarcat en tota mena d’escàndols sexuals de la reina, que eren de domini públic i que sortia en diverses publicacions satíriques.

Illas i Vidal entreveia que calien diferents alternatives polítiques  i econòmiques en  aquella etapa marcada per les crisis i  disputes entre  militars intervencionistes ja amb els liberals, ja amb els moderats i amb el rerefons del conflicte carlí. El seu argumentari  de base proteccionista, representava una crítica a la incomprensió del govern al procés industrial que començava a agafar força a Catalunya  i, segons  Illas, calia aplicar unes mesures que no fossin obstacle al desenvolupament econòmic. S’havien d’allunyar “del rigor del sable”, calia a més una altra mena de governació més  eficaç, propera, atenta i justa amb les que havien estat  altres “nacionalitats” com la catalana en el passat.  

Escrivia Illas en aquest opuscle: “Las complicaciones que en Barcelona han existido y que de Barcelona se han propagado a otros pueblos del Principado han dado lugar a la prensa madrileña a proferir injusticias e insultos no pocos. (…) Quien ha visto el mal ejemplo dado por los fabricantes antes de ahora, mostrando como un poder de masas trabajadoras para su objeto predilecto, el monopolio; quién el espíritu rebelde; quien el orgullo desmedido; quién dijo como Quevedo en la sublevación del tiempo de Felipe IV, tienen los catalanes “príncipe como el cuerpo alma para vivir, y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor privilegios y fueros”.(…) Es preciso confesar  que en España tenemos con mayor prontitud noticias de países extranjeros que de nuestras propias provincias (…) tal vez los caminos de hierro, si los podemos ver algún día cruzar la Península, hagan que nos conozcamos mejor, pero entretanto es preciso resignarse ahora en 1855, a ver reproducidas las acusaciones del tiempo de Felipe IV, y a que produzcan el mismo efecto  que aún ahora producen a los que tienen sangre catalana en sus venas, admirarse y entristecerse (…)”

“Es Cataluña un país excepcional en España, decía El Parlamento en su número 210 (fa referencia a un diari editat a Madrid). Su población activa, laboriosa y enérgica es, a la vez que una de las fuerzas de nuestra monarquía una de les causas de su debilidad en tiempo de paz. Su situación geográfica, sus recuerdos históricos, su idioma popular, su legislación civil diferente de la del resto de la península y aun la moneda que allí ha tenido curso hasta ahora, todo ha contribuido a que Cataluña tenga propensión a considerar su suerte, como algo independiente de las demás provincias españolas (…) Esta pequeña nacionalidad catalana dice en otra parte de su artículo, mezquina concepción en los tiempos que vivimos de grandes aglomeraciones, de grandes nacionalidades, único modo de vivir entre los grandes grupos de pueblos que va formando la marcha de la civilización centralizadora por mil causas entre las que no son menos influyentes la revolución que se está verificando en las comunicaciones y los progresos de la industria y del comercio, esa nacionalidad decimos será reemplazada por creencias y sentimientos distintos”. Lo demás del artículo parece reducido a que “Cataluña es a España lo que Irlanda a Inglaterra (…).Las bases de esta política deben ser 1º Tratar con rigor a Cataluña pues el haberla tratado con tanta blandura la ha ensoberbecido en términos en que habla siempre al gobierno en lenguaje acerbo (desagradable, odioso, áspero); 2º,demostrar que ninguna provincia es la más dependiente de las demás que Cataluña; y que ella saca los mayores frutos de la sociedad española; 3º, comentar la contraposición de intereses que en Cataluña existen; 4º, hacer que los capitales devenguen intereses más módicos que los que ahora gana”.

En consecuente, si no puede Madrid dominar a Barcelona como domina París a Marsella y a toda Francia, como domina Londres y la raza inglesa a la Escocia, a Irlanda, con su preponderancia en la navegación, el comercio y la industria, debe dominarla con la política y la fuerza de la ley, si no puede natural, artificialmente. ¡Tratar con rigor a Cataluña!¡ Predicar y demostrar constantemente que reporta de hecho más ventajas de la sociedad española que todas las demás provincias!¡Hacer que los capitales catalanes no produzcan tan pingües intereses como acreditan los muchos establecimientos fabriles que después de la reforma de 1849 se han levantado (…)

Tratar con rigor a Cataluña, pues haberla tratado con demasiada blandura, es causa de su soberbia. ¿Y qué rigor se ha de emplear en Cataluña? ¿El rigor del sable? Hace tiempo que lo conoce. ¿El rigor de no atender a sus súplicas sean o no justas? También lo conoce” (fa referència a manca d’inversions en camins per millorar les comunicacions de l’època o potenciar ports com els de Tarragona o Roses per facilitar el comerç.) “(…) Hace tiempo que la cuestión industrial se ha bautizado con el nombre de cuestión catalana, hace tiempo que se declama contra el monopolio de Cataluña, y para combatirlo se ha echado mano de todas las armas (…) ¿Qué se ha de hacer, pues que no se haya hecho? (…)

No queremos recordarlo, que al decir de la prensa no catalana tiene Cataluña en el habla, en la historia, en la legislación civil, ¿cómo no se ha pensado combatir todas esas causas de rebelión, o de poco apego de nacionalidad española, y no sea propuesto prohibir que hable el pueblo el único lenguaje que conoce y mandar quemar anales y archivos, y derogar pronto, instantáneamente la legislación catalana?”

L’argumentari d’Illas i Vidal va ser, en el seu moment, una proposta  que pretenia desmuntar la campanya de la premsa madrilenya  d’aquell  moment  i  prefigurava l’hostilitat que tindrien altres portades en el futur que, sens dubte, contribuirien a la formació d’un sentiment anticatalà en l’opinió pública de Madrid en considerar-los com una gent diferent i estranya a la que caldria refrenar. Aquest fullet anònim, redactat per Illas i Vidal causà un gran impacte tant a Madrid com a Barcelona i és un graó més en el desenvolupament de la consciència catalana d’identitat col·lectiva, estimulada pel rebuig del bloc dominant a l’Estat espanyol.