Perla 53. Un altre debat lingüístic. Narcís Oller versus Pérez Galdós

Imatge principal: Sortida del Liceu de Romà Ribera i Cirera (Barcelona, 1848-1935), vers 1913, conservat al Museu de Montserrat.

Dos escriptors realistes

Vargas Llosa, a El País del 19 d’abril de 2020, en plena fase de confinament pel Covid-19, va publicar un article  titulat: “En favor de Pérez Galdós”, on  afirmava que:

“El autor de Fortunata y Jacinta fue el mayor escritor español del siglo XIX. Era un hombre civil y liberal que al narrar un período neurálgico de la historia de España se esforzó en hacerlo con imparcialidad.”

Imatge 1. Retrato de Benito Pérez Galdós de Joaquín Sorolla. Original en la Casa-Museo Pérez Galdós (Cabildo de Gran Canaria).

Aquests comentaris elogiosos sobre l’escriptor canari recorden també una polèmica sobre la qüestió catalana recollida en la correspondència epistolar mantinguda entre els novel·listes Benito Pérez Galdós (1843-1920) i Narcís  Oller  (1846-1930) al llarg d’uns 30 anys que van mantenir fins a 1915. En ella es capta que  l’escriptor canari, assentat ben aviat a Madrid, li resultà difícil, per no dir impossible, d’entendre, acceptar i assumir l’actitud d’Oller d’escriure en la seva pròpia llengua. La llengua catalana no era “apropiada” per escriure novel·les per un “liberal” com ell. Aquesta incomprensió o discrepància ha existit en  molts dels “diàlegs peninsulars”. A Pérez Galdós, tal vegada, li venia a la memòria  una persona interessada en la història com era el seu cas, Antonio Alcalà Galiano (un polític liberal) i que a les Corts Espanyoles de 1835  assenyalava: 

“Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”. 

Aquesta era l’aposta liberal, tot i que el liberalisme és una doctrina o sistema que defensa les llibertats polítiques i econòmiques. La seva proposta es basava, doncs, en acceptar només l’existència d’una nació, i aquesta havia d’anar acompanyada només d’una llengua.

Maria Lourdes Acosta González ha estudiat la correspondència entre Pérez Galdós i Narcís Oller. En total són 54 cartes epistolars i les 4 o 5 targetes de visita manuscrites conservades per ambdós escriptors. Les cartes rebudes per Narcís Oller són a l’Hemeroteca de Barcelona i les rebudes per Galdós al seu Museu de Las Palmas de Gran Canaria. La polémica sobre la cuestión nacionalista catalana, en la correspondencia epistolar, entre Narcís Oller y Benito Pérez Galdós

Imatge 2. Narcís Oller vist per Ramon Casas (MNAC).

Dues novel·les, dues ciutats i dues nacions 

Antonio Arroyo Almaraz ha estudiat a “Benito Pérez Galdós y Narcís Oller: Formulación y percepción narrativas de la ciudad” dues de les seves principals novel·les: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, obres que aglutinen allò primordial de la trajectòria literària de cada escriptor. 

Trobem  algunes coincidències generacionals entre els dos escriptors pel que fa a formació ja que estudiaren dret, pel que fa al moviment literari s’identificaren inicialment, amb el mateix corrent literari, el realisme, i estigueren  influenciats per Émile Zola. Ara bé, no visqueren en la mateixa ciutat, ni en el mateix context polític i social. Van viure en entorns ben diferents. Pérez  Galdós al Madrid capitalí i cortesà, Oller a la  Barcelona modernista i industrial. Els dos com a bons realistes  retrataren el que veieren, escoltaren i observaren en aquelles ciutats on l’estructura política, administrativa, arquitectònica, social i laboral eren prou diferenciades en aquells anys. Les obres Fortunata y Jacinta de Pérez Galdós i La febre d’or de Narcís Oller, essent les dues expressió d’una realitat viscuda, mostren que els contextos, els ambients, els protagonistes o  els interessos eren ben diferenciats. En la primera es capta un costumisme marcat per oligarquies i pel “pueblo llano”, en canvi a l’obra de Narcís Oller predomina la burgesia, l’especulació a la borsa i el món industrial. En l’àmbit polític Pérez Galdós  arribà a ser diputat amb els liberals  durant tres legislatures, dins aquell sistema farcit de les moltes trampes electorals que  caracteritzaren  la Restauració canovista. 

Els dos  s’involucraren en voler explicar i narrar  també determinats fets històrics. Els  “Episodios Nacionales” (46 temes recollits  en 5 sèries publicades entre 1872 i 1912) de Pérez  Galdós  van ser  molt coneguts: ”Trafalgar, Zaragoza, Gerona, El terror de 1824, Zumalacárregui, Narváez, España sin rey…” abasten aspectes de la història d’Espanya des de 1805 a 1875. Arribaren a ser molt considerats i tingueren una gran influència en generacions posteriors, car foren  llegits i comentats a multitud d’escolars per fer-los reviure una visió  històrica i heroica d’Espanya. Els Episodios avui són considerats una història anecdòtica o novel·lada. Esmentem uns exemples, Pérez Galdós confessa  a “Zaragoza” (escrita al 1874):

Lo que no ha pasado ni pasará es la idea de la nacionalidad de España (…) cuando otros pueblos sucumbían, ella defiende su derecho (…) sacrificando su propia sangre (…) como consagraban los mártires en el circo la idea cristiana. El resultado es que España, depreciada injustamente en el Congreso de Viena (…) no ha puesto en duda la continuidad de su nacionalidad (…) pero su permanencia nacional está y estará siempre asegurada”. 

Les  referències a la pàtria són freqüents i resulta significatiu que en la seva narració el personatge que “no tiene en su alma ni chispa de patriotismo”, no sigui de llinatge aragonès i a més sigui un avar i usurer  (jueu d’origen mallorquí). Als bitllets verds de 1.000 pessetes de 1979, després de la Constitució del 1978, el recordaven i n’agafaren el final d’una reflexió  que es troba en el capítol XXIX:

“¿Zaragoza se rendirá? (…). La reducirán a polvo (…) caerán sus cien templos, su suelo abriráse vomitando llamas (…) caerán las tejas al fondo de los pozos, pero entre los escombros y entre los muertos habrá siempre una lengua viva para decir que Zaragoza no se rinde”.

Imatge 3. Portada del llibre Zaragoza, Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, 1901

Narcís Oller, en canvi, visqué des de Barcelona la incidència de la revolució industrial i reflectiria  una societat ben diferent de la que narrava Pérez  Galdós. Un exemple clar és  La febre d’or, una novel·la extensa i complexa en tres volums (1890-1892)  que retrata   sobretot la dinàmica Barcelona de 1880 al 1882, amb contrastos vitals entre enriquiments i ruïna, centrada en bona part en la Barcelona del Liceu i de les especulacions borsàries amb les seves  pujades i baixades entre la febre borsària de principis dels anys vuitanta i l’Exposició Universal de 1888.

Imatge 5. Portada de La febre d’or. Novela de costums del nostre temps, de Narcís Oller, Barcelona: La Ilustració Catalana, 1890.

A més d’aquestes contradiccions cal no oblidar que Pérez  Galdós escrivia en castellà o en la lengua española regulada o normalitzada  en el regnat  de Felip V a través de la Real Academia Española que ben aviat (1726-1739) tingué enllestit el primer diccionari que constava de  6 volums.  A moltes de les  escoles del país ens ho  recordaven anys enrere i, al mateix temps, ens  feien repetir i aprendre tres paraules que senyalaven la seva funció: 1.”limpia” (elimina determinades paraules). 2.  “fija” (quina és la forma  correcte) i 3.“da esplendor” (valida i avala). 

Imatge 6. Lema de la Real Academia de la Lengua Española en 1737. Compartido un consultado por J. Javier García A.

En canvi Oller no va tenir al darrera una institució similar  pel que fa al reconeixements de la seva llengua en molt bona part de la seva vida,  ja que el català  no comptava encara amb una institució similar reguladora de qüestions ortogràfiques i gramaticals. El projecte per a normalitzar  lingüísticament el català s’anirà configurant lentament. 

Amb la restauració dels Jocs Florals (1859) es va fer evident la necessitat d’establir unes normes gramaticals. Hi hagueren diferents projectes, i fou en  “El  Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana” de 1906 quan  agafà empenta  i, sobretot, quan Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona (1913) cridà Pompeu Fabra per dirigir el projecte de normalització lingüística des de l’Institut d’Estudis Catalans (iniciativa rebuda amb menyspreu, no acceptació  i crispació per part de determinades  personalitats, entitats o premsa    com ja vam veure a la Perla 28). El 1917 es completa   el diccionari ortogràfic promogut  per la Mancomunitat, que n’impulsà el seu ús en llur àmbit administratiu.  Alguns escriptors com Caterina Albert o Narcís Oller en mostraren el seu desacord. 

Imatge 7. Inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906 )

És a dir, Pérez Galdós va  escriure en una llengua  d’Estat, protegida i normalitzada i  Narcís Oller en una llengua que vivia un difícil procés de normalització, ja que no hi havia hagut cap estructura política amb capacitat per fer-ho. Els diccionaris “oficials” respectius de les dues llengües es portaven més de 190 anys! I en un hi havia un Estat al darrera i a l’altra  només una Mancomunitat.

Pérez Galdós, el 8 de desembre de 1884, s’adreçava a Oller demanant-li que no utilitzés el català en les seves novel·les, ja que era més convenient, pertinent i útil  utilitzar el castellà  si volia aconseguir un reconeixement, i aconsellava també que les seves accions  no passessin a Catalunya:

”Yo no quiero aburrir a V. más que la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la Renaixença. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos déjeles V. con su manía y véngase con nosotros. Le recibiremos a V. en el recinto de nuestro Diccionario con los brazos abiertos.” 

Aquí no hi va haver coincidència.

Narcís Oller no va a trigar  a respondre, segurament sorprès i dolgut per la incomprensió vers la seva llengua i per l’assimilisme que aconsellava. Li  va exposar  amb claredat  quin era el seu  pensament, la seva actitud  i el seu compromís  al respecte. 

“No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Pélago que él no conoce, pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña que no niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. 

Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. …”.

L’any següent, Pérez Galdós insistia en el seu judici d’entendre la llengua catalana com una llengua menor i inapropiada i aconsellava a Narcís Oller usar la llengua dels déus, a més, feia els comentaris habituals en determinats sectors sobre les demandes proteccionistes fetes pels industrials catalans: 

“No puede figurarse el desconsuelo que siento al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas y no venga con la sofistería de que solo siente en catalán. Yo no lo creo: no puedo creer tal cosa (…) La admiración que siento por Ud. es bastante grande para hacerme desafiar las asperezas de una lengua cuyas bellezas no entiendo y cuya resurrección como lengua literaria no me explico. (…)  El castellano es la lengua de los dioses (…) El catalán, por lo poco que yo entiendo de él, no tiene construcción propia… La sintaxis, la construcción son las nuestras. No difieren más que en las palabras, cuya tosquedad y dureza hiere el oído. Por eso es tan fácil la traducción. Es como arrancar un disfraz que sólo está sujeto por un hilo. Yo leo la prosa de Ud. veo en ella un castellano, pero con palabras catalanas. Es como un hombre blanco que se ha teñido de betún para parecer negro y no lo es. Ud., amigo mío, escribe español sin saberlo (…) Uds. son los hijos mimados de la nación (es refereix als catalans) (…) Separatistas, nosotros, que vivimos sacrificados a las exigencias de una industria que no acaba de perfeccionarse (…) ¿Qué quiere decir protección, más que la obligación en que estamos todos de comprar a Uds. el producto de sus talleres? O yo estoy tonto o protección y separación son términos antitéticos.

El  diàleg i  la  (in)comprensió,  en aquella època de la Restauració Canovista (1875-1930),  entre determinats  sectors catalanistes i els grups dominants a Madrid seguien essent ben difícils en les esferes governamentals i culturals, generant la conseqüent polèmica i tradicional incomprensió.  Sempre que des de Catalunya, els seus representants sorgits d’unes estructures socials pròpies de la revolució industrial s’atrevien a presentar  i demanar  canvis davant aquella oligarquia  castellana i andalusa de base latifundista i posseïdora dels poders de l’Estat, la resposta era nul·la i tergiversadora. Ni les demandes polítiques d’una altra naturalesa a la seva s’acceptaven, ni es valorava ni es respectava la llengua pròpia d’un autor de llengua catalana. Clarament, un liberalisme excloent.

Dos autors mediàtics 

Ambdós autors han vist adaptades al cinema diverses de les seves novel·les. Fortunata y Jacinta fou estrenada en una primera versió el 1969 dirigida per Angelino Fons i interpretada per Emma Penella i, el 1980 en una sèrie produïda per TVE, dirigida per Mario Camús i interpretada per Ana Belén. 

Imatge 8. Fortunata y Jacinta. Un film de Mario Camús adaptació de la novel·la de Pérez Galdós

El 1993 s’estrenà la sèrie de televisió (TVE i TV3) La febre d’or, dirigida per Gonzalo Herralde, amb un guió de Guillem-Jordi Graells i interpretada per Fernando Guillén. 

Dos escriptors nacionals

Per acabar només contrastar com veuen aquests dos escriptors algunes de les institucions literàries de cada país: 

La Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: 

Benito Pérez Galdós representa el nacimiento de la novela española en la segunda mitad del siglo XIX. Galdós es el restaurador de nuestra tradición novelística, el recuperador de la tradición española del Siglo de Oro y uno de los máximos representantes del Realismo español. Con razón la crítica no ha dudado en calificarlo como el mayor novelista después de Cervantes, digno de emparejar con escritores clásicos de su siglo. Escritor de una gran riqueza inventiva que no encuentra parangón entre sus coetáneos. Cerca de ocho mil personajes forman el complejo y rico mundo de ficción creado por Galdós. Pasiones, debilidades, fisonomías, caracteres humanos, sufrimientos… se engarzan y cobran vida en un contexto urbano descrito con precisión y maestría.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) diu de Narcís Oller: 

L’aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l’elaboració d’un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera Narcís Oller el patriarca de l’actual novel·lística de la literatura catalana. Narcís Oller aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d’Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. De formació romàntica, es va decantant cap a l’opció estètica que va d’Honoré de Balzac a Émile Zola. Narcís Oller adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, troba l’estil personal i incorpora una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Supera els obstacles i les deficiències de la llengua de l’època. Malgrat produir per al sector més selecte de la població, arriba a capes prou àmplies i es converteix en un autor popular.