Per unes noves sigles

Els partits parlamentaris es miren i ara diuen que no volen ser adversaris. Almenys s’ho recomanen els uns als altres. El problema deriva  de la manca d’unitat de l’independentisme i els diferents plantejaments en les relacions amb el socialisme espanyol.

Aquesta mobilització sense els partits parlamentaris que és possible en la política catalana com a  mostra de rebuig a una aparent rendició al discurs hipòcrita d’Espanya, vol tornar a donar a la independència la prioritat que només s’ha quedat en declaracions i discursos.

No sorprèn els catalans que les enquestes parlin d’un 62% d’espanyols contraris a la independència de Catalunya. No cal buscar les arrels d’aquest criteri. Les trobarem en el pensament de la dreta que camina per apoderar-se de la majoria a les properes generals com ara farà a Andalusia.

Al voltant dels governs d’Espanya sempre hi ha hagut experts en manipular la història i mantenir la Constitució com font d’inseguretat.

Pels que governen avui el poder legislatiu no emana del poble per què ells el representen com a diputats i senadors i el poble els va transferir aquest dret en les eleccions generals. 

Els socialistes han intentat esborrar el passat i fer-nos viure en la mentida, mantenint la porta tancada al nacionalisme català que Prat de la Riba va definir clarament el 1894.

És hora, doncs, de plantejar-se els canvis a una democràcia  que ha complert els cinquanta anys i obrir un nou cicle. Els catalans, però vist el panorama contrari a tot el que plantegem hem de desencallar l’embat i deixar-nos de renúncies i complaences amb qui no ens escolta intentant imposar el discurs hispànic.

Potser la resposta hagi de ser el naixement multitudinari i de masses d’un aglutinant polític independentista que reorganitzi i posi ordre en l’embat dispers actual. Més es va fer amb la coalició de JuntsxSi que no es va aprofitar prou…