Partits que no són col·lectius

Mentre discutim si l’Estat espanyol té o no té res a fer a Catalunya ara que els hem perdut la por com es va demostrar l’1-O i discutim l’autoritat del govern espanyol, apareixen nous partits a terres catalanes que volen fer-se amb el control del poder.

Però aquests partits no són col·lectius. Parteixen de la falsa realitat de creure’s que un partit es pot fer treient la gent d’altres partits, com qui s’enduu personal de l’empresa pròpia per competir amb una nova i absorbir l’antiga.

PDeCAt i JuntsxCat estan a la grenya per la militància. Són partits o agrupacions de persones al voltant d’un líder? Es fa difícil estructurar un pensament polític nou en aquestes condicions, doncs el pensament conegut no varia i tot s’arregla amb manifestos i declaracions el líder.

Què mou al canvi? Aquesta és la pregunta que cal fer a la gent que es passa d’un partit a l’altra, sense deixar de ser la mateixa persona ni canviar de pensament. Possibilitats de càrrecs si guanyen?

En què convertim els partits si es fan organitzacions amb el mateix pensament? Són maquinàries electorals? Tenen capacitat questes maquinàries per crear un nou règim? Quina és la realitat catalana a la que aspiren?

No podem caure en la ignorància de creure que tot és perfecte en les noves creacions polítiques. La corrupció no ha marxat de Catalunya i els nous partits són objectiu dels corruptibles, també els grimpadors. Ha passat sempre.

Quines precaucions prenen els nous partits per assegurar al poble que respectaran la voluntat popular? No passi com a Barcelona on uns guanyen les eleccions i altres se les fan seves.

Sempre queden moltes preguntes incontestades a totes les entrevistes i fugint de determinades valoracions. Com pensen posar en marxa les estructures de país els nous partits o no ho pensen? Cal que ara es parli clar. No ens podem tornar a jugar el futur amb somnis, i menys partits que no ho són per què no passen de ser agrupaments de persones i interessos.