

OTAN: El NO d’antuvi que va ser que SÍ
OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), on ets? T’ho dic jo, que com a —més aviat poc, o gens, gloriós— Pacte de Varsòvia fa temps que crio malves. ¿Te’n recordes, de quan l’astut Pedro Sánchez de l’època —un tal Felipe González— s’empescava allò de “OTAN, de entrada No” per tal de no espantar massa les bases progres, i presumptament republicanes, del seu partit, aquests últims dies “de bolos” per València?
(Per cert, que en aquell curiós, divisori i “binari” —com gairebé tots— referèndum organitzat pel PSOE l’any 1986 no es va arribar ni al 60% de participació ni al 60% de vots favorables, i que a Catalunya, Canàries, Navarra i el País Basc els socialistes espanyols el varen perdre. Però, anar-hi anant, tal dia farà un any…).
OTAN: només conflictes interns a Europa
I a mi, que si cal em plau ser una mica ingenu, penso que sovint m’agradaria no una pas poca, disminuïda o gairebé nul·la OTAN, sinó una molta, forta i potent OTAN, amb el concurs dels seus 30 estats membres. Sobretot quan veig, per exemple, que davant dels seus nassos el poble sirià —amb l’ajut criminal de la Rússia “putiniesca”— és massacrat pel règim del Baas. O que Israel —i jo soc proisraelià, però no a qualsevol preu, i encara menys si governa el Likud— massacra igualment d’una manera barroera el poble palestí, presoner al seu torn del dogmatisme, també criminal, de Hamas. O que a Ucraïna, de tant en tant, es fan barbaritats. Com també a la Xina amb la minoria uigur, o a Birmània amb els rohingyes. O les força fracassades “primaveres àrabs”, en les quals l’OTAN va intervenir, sobretot, en l’enderrocament de la Líbia de Gaddafi. O el cada cop més oblidat conflicte del Iemen…

I sí, ja sé que les “regles de joc” van per una altra banda. L’actual OTAN no s’ocupa del que s’esdevé al seu pati del darrere, sinó únicament de conflictes interns europeus. Per això, als anys noranta, va bombardejar objectius militars serbis —personalment ho vaig celebrar, i vaig aplaudir l’aleshores secretari general Javier Solana—. Perquè no hi havia altra manera d’aturar, sense danys col·laterals, la cruenta, prou absurda i massa ètnica guerra dels Balcans, amb “carnissers” com Slobodan Milosevic o Ratko Mladic.
Per això mateix, darrerament, de l’organització, se n’ha sentit parlar un mínim per regular els relatius conflictes que el territori de Kosovo continua tenint amb l’avui més “domada” —més li val, més ens val— República de Sèrbia.
Els EUA manen, i els socis europeus són poc de fiar
Però hi ha altres aspectes a considerar prou significatius. A l’OTAN, amb seu a Brussel·les —ara en parlarem—, qui talla el bacallà, no cal dir, són els nord-americans, prou acostumats a fer guerres pel seu compte, tot i que el bo de Joe Biden es va adonant que aquest cada cop és menys el camí. Derrotes humiliants com la d’abans a Vietnam o ara a l’Afganistan ho deixen ben clar, i actualment, a més, hi ha d’altres maneres de fer la guerra -la Xina, d’això, en sap molt…
D’altra banda, els socis europeus són poc de fiar. La veïna França, per exemple, sempre ha volgut anar, des dels temps de De Gaulle, una mica pel seu compte. L’antigament “derrotada” Alemanya ara ja té més presència militar, però li ha interessat sobretot exercir poder i lideratge des del punt de vista econòmic. Itàlia, amb massa “fatxes” que van per lliure, està prou entretinguda. I el Regne Unit, amb tant de Brexit, s’està fent allò que vulgarment se’n diu “la pitxa un lio”. Oi, míster Boris, que al final haurà de fer de camioner i tot?
Joves generacions que volen fer l’amor, però no la guerra
A més, Europa i la UE estan poc per la tasca perquè tenen ben poques ganes d’enviar “a la guerra” les seves joves generacions, tant masculines com femenines. Ni als governs, aquesta eventualitat, els fa massa, o gens, de pes, ni la societat ho toleraria fàcilment. Ja no som a l’època de les trinxeres i el “cos a cos” de la Primera Guerra Mundial, ni en els cels plens d’”ocells de plom” de la Segona, ni en les misèries de l’Holocaust. Ni, per descomptat, en bombardeigs massius com els de Gernika o Granollers, que servien de cruels assaigs preparatoris…

OTAN encara és notícia
I malgrat tot, l’Organització de l’Atlàntic Nord, de tant en tant, continua sent notícia. Ho va ser fa uns anys, en inaugurar-se, el 2017, a la rodalia de Brussel·les, la nova i visualment atractiva seu central. Ho ha estat fa poc, i discretament, en la penosa evacuació de Kabul. I ho serà, ben a prop nostre, l’any vinent. Quan el govern de coalició del president Pedro Sánchez —polític molt més hàbil i encantador de serps [sapigueu-ho, “tauladialogants” de Catalunya], que el tronat i admirador de la “conquesta” llatinoamericana, que és Pablo Casado— s’encarregarà d’organitzar prou bé una nova cimera “otànica”. Aleshores, ni que sigui des dels mitjans, sí que ens bombardejaran!
En fi, rival meu en la Guerra Freda que vas ser el Pacte de Varsòvia, ja ho veus: t’he sobreviscut perquè vaig guanyar per golejada aquell gran conflicte que, sobretot, va estar a punt de “petar”, l’octubre del 1962, quan la crisi dels míssils de Cuba. Però t’ho confesso: més aviat em falta feina, i ben segur que molts comandaments militars, càrrecs executius i altres col·laboradors que treballen per a mi es guanyen bons sous… sense vessar molta sang, massa suor ni, per descomptat, excessives llàgrimes. Que de “guerres fredes”, amb tant d’armament “per terra, mar i aire”, a més de l’informàtic, l’econòmic i… el biològic, per què no?, en saben un munt.
Però de la guerra biològica, encara que hi hagi més sospites —“conspiranoiques” o no— que certeses —sempre difícils d’obtenir— paga la pena que en parlem un altre dia…
OTAN, nar-hi nant… ni que sigui amb espant!!
De tota manera, si la Tercera Guerra Mundial hagués d’arribar, potser ho faria des de les mogudes aigües i intrèpides costes de l’Oceà Pacífic.
Malauradament, “ahí lo dejo”…