Noves amenaces a la llibertat d’expressió

Els procediments oberts contra artistes ens fan pensar en la inconveniència per alguns de la llibertat d’expressió. Però també els articles dels periodistes que aixequen situacions que no agraden als que manen.

No anirà ara dient Felipe González que ell no tenia res a veure amb els GAL per què ja hi ha altres condemnats. L’excusa no val si les dades fetes públiques per la CIA són més que indicis. Es conserven gravacions telefòniques i altres documents avui secrets que donin llum definitiva a aquest contenciós?

A Filipines condemnen a presó per difamació la periodista Maria Ressa especialitzada en destapar escàndols relacionats amb el president filipí Sr. Duterte i anomenada persona de l’any per la Revista Time el 2018.

La periodista va publicar en el seu diari digital Rappler el 2012 informacions que relacionaven l’empresari Wifredo Keng amb el tràfic d’estupefaents amb una afirmació basada en un informe d’intel·ligència filtrat. Ha sigut aquest cas un nou intent de silenciar la premsa?

La societat democràtica es composa de pluralisme, tolerància i esperit d’apertura i l’estructura pluralista del poder polític pressuposa les llibertats, la qual cosa fa impensable que es pugui sotmetre l’ideal de llibertat de comunicació i informació a interessos polítics amb la intolerància i els abusos tendents a la destrucció de les llibertats.

La llibertat d’expressió està reconeguda per l’article 19 de la declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides i és base de tota democràcia moderna. El règim de Rodrigo Uterte sembla que no ho és.

La repressió busca silenciar i disciplinar el món de la comunicació. Recordem el cas Egunkaria del que no es van donar més explicacions un cop fet el mal.

A RTVE ja hem viscut aquest lamentable espectacle de moure i treure periodistes per què molestaven i això demostra la falta de llibertat als mitjans públics.

Els diaris han caigut en vendes per l’explotació de la desinformació i la por a dir segons què, els ha convingut tornar-se d’esquenes a la realitat i desinteressar-se de moltes coses.

El que demostra tot això és un veritable dèficit polític i l’existència de la política informativa de la mentida que és tant com no informar.