Poc cas farem de les conxorxes de Madrid que només agreujaran la crisi econò9mica que es dibuixa a l’horitzó. D’entrada està al descobert l’abisme moral i social que hi ha a Espanya entre dretes i esquerres.
El progrés i la millora de Catalunya és un idea que es persegueix des de fa anys malgrat les minvades eines de que disposem i les equivocades formes emprades en ocasions.
Catalunya va assumir el 1978 el fet històric de la seva participació en la implantació d’un sistema democràtic com a forma de govern. L’articulació de la vida política catalana amb l’Estat es va establir amb un Estatut dins de la legalitat postfranquista, possibilista i conscient de que les rivalitats territorials no eren bona cosa.
Durant anys s’ha treballat a Catalunya per distribuir la riquesa existent i la que es pogués crear per evitar la caiguda del treball com a fet estructural i protegir el medi ambient per aturar-ne la degradació.
El nacionalisme possibilista català com estratègia ha mantingut la afirmació de la diferència jurídica catalana de qualsevol altra dret, s’ha potenciat l’ús de la llengua malgrat la constant campanya en contra de l’Estat mentre es preparava pacientment una nova estratègia democràtica per l’accés a la independència.
Però aquesta estratègia va resultar insuficient donat que som en un món interdependent que s’ha format seguint el criteri de l’Estat nació que ha prescindit de les diversitats culturals, ètniques i lingüístiques dels pobles per crear una nova personalitat nacional complexa i multiforme.
Qualsevol full de ruta exigeix una nova estratègia de fidelitat a la realitat col·lectiva catalana que tingui en compte la problemàtica dels nostres dies, doncs no podem desenvolupar estratègies que pertanyen al passat.
En cap cas podem renunciar a l’eina de la democràcia en la nostra societat canviant i dinàmica, donant impuls als idealismes i models que el progrés ens aporti.