Els empresaris de la hostaleria han tingut una idea de fantasia que es demanar més diners a l’estat i que els continuem pagant els ERTOS. Quina millor idea que aprofitar la situació per seguir guanyant diners pagant els ciutadans.
Amb aquesta proposta que s’ha fet pública aquests empresaris no amaguen el que són i el que pensen que no és més que consolidar la fuga de fortunes i que un altra els pagui la incertesa de la pèrdua de beneficis.
S’hauria de saber quines empreses de les que pidolen s’han traslladat a l’estranger fent canvi de residència fiscal. Londres, Lisboa i Ginebra a més de Luxemburg han sigut destinataris de molts canvis com anunciava Expansió en 16 de desembre de 2015 sobre la deslocalització fiscal d’empresaris i empreses.
L’empresariat es va preparar per fer front a l’arribada dels socialistes al poder buscant menor pressió fiscal i convertir els patrimonis en rendes de l’estalvi.
La sortida de capitals va créixer i a finals de 2015 es va calcular en més de 30.000 milions d’euros. Aquesta fugida no ha parat, amb independència dels diners que atresora la Casa reial fora d’Espanya. Els inversors també volen obtenir rendiments sigui a través d’interessos de dividends o guanys del capital .
Wifredo Espina, el mestre periodista, deia en un article publicat al Diari de Girona del 16 de desembre del mateix 16 de desembre de 2015 que hi ha molt snobisme a la política i que la política és una cosa seriosa, no una diversió i no lluir idees creïbles, parlant de tot però no de res a fons. No pot ser que la política es converteixi en una batalla de barra de bar i el món empresarial també.
El benestar dels ciutadans és evident que està afectat quan es carrega tant la despesa púbica i el deute públic que genera més desigualtat amb un sistema fiscal que no ajuda a redistribuir com és mantenir l’IVA alt, impost amb caràcter regressiu com diuen els experts.
També fa malt el tracte a les rendes del capital comparades amb les rendes del treball que fa que la major càrrega fiscal la reben els assalariats, rendes baixes i mitjanes, la qual cosa sumada al frau fiscal demostra que l’IRPF no és un instrument redistributiu de la riquesa.
No per què si havia demanat el President de la Generalitat Joaquim Torra en la llista de les 40 mesures que va proposar a Pedro Sánchez el 24 de maig de 2020 la modificació a la baixa dels mòduls IRPF i es deixin de crear situacions discriminatòries en els Pressupostos Generals.
La necessitat de disposar els Ajuntaments de flexibilitat financera també exigeix la suspensió de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat financera de l’Administració local i pagament del deute de l’estat amb Catalunya.
Però als empresaris que volen més i més això no els importa, no ho veuen com un seu problema, per què del que es tracte és de seguir guanyant diners encara que sigui a costa de tots els ciutadans amb l’excusa de la intervenció oficial, i que quedi clar, no pagar impostos.
El govern socialista s’ha d’imposar durament davant aquesta manera de fer i de ser. És inacceptable la posició dels empresaris disposats a fer la punyeta i a practicar la picaresca pensant que el govern i l’Estat es poden enganyar.