Miquel Iceta que es presenta com alternativa a l’independentisme, avançant-se als Comuns i als neoconvergents de Marta Pascal, carrega contra la gestió del govern i aprofita per demanar eleccions a Catalunya.
Comencem a entrar en l’espiral d’atacs, retrets i desqualificacions habituals en les proximitats de campanyes electorals.
El que no diuen els aspirants és tot l’entramat econòmic que hi ha en la vida democràtica. Poc a poc descobrim que els moviments polítics són dependents de finançadors externs.
Existeixen també els think tanks que aprofiten les subvencions públiques buscant també la filantropia com a suport. Però els ciutadans no podem triar a quin partit donar una part de les rendes com a deducció d’obligacions de pagament.
La manca de suport de quotes de militants als partits dona una imatge negativa d’aquestes organitzacions que pretenen ser de masses.
Quin és doncs el cost real de la democràcia? Finançament privat i finançament públic són els dos elements en disputa a totes les democràcies i també el que pot definir les desigualtats.
A cada elecció vivim escenes de pànic dels partits si no poden tornar els crèdits electorals i poden acabar en concurs de creditors i dissolucions. El cas l’hem viscut a Catalunya i tornarà a passar.
Però mentre això passa Iceta carrega contra el govern català i silencia les irresponsabilitats de festes en temps de covid 19, o el voler fugir de confinaments obligats com ha passat a Lleida. Pot ser que algú comenci a pensar que la irresponsabilitat també passa un preu.