La lliçó de la història per preparar el camí de sortida del laberint

Per molts catalans els temps actuals són temps de recuperació i d’espera de posar en marxa una nova oportunitat que condueixi Catalunya a la independència de l’Estat espanyol. Res més clar els dies d’aquesta primavera de 2020 que la mobilització que segueix viva, la lluita per el control polític de l’Assemblea Nacional Catalana i l’esforç de recomposició de la dreta independentista catalana en una sola formació, mentre s’especula en el que fer.

Som en temps en els que s’ha de comptar amb la societat civil catalana entesa com el conjunt d’entitats que mantenen la mobilització de la ciutadania, i per tant no limitada la mobilització exclusivament al que decideixin i diguin Omnium Cultural i la ANC.

ERC, partit que es presenta amb més futur, tot i que és objecte de totes les crítiques per haver proposat un diàleg amb el govern de l’Estat, resisteix els embats, suporta estoicament els atacs i retrets que li són dedicats des de JxCat i altres organitzacions independentistes no parlamentàries per el seu acord de la Taula de diàleg amb el govern socialista pendent d’implementar.

Atribueixen a ERC haver abandonat l’independentisme per acordar amb el govern socialista espanyol la Taula de negociació entre governs, en el moment que ERC proposa una unitat estratègica a JxCat i el propi President de la Generalitat Joaquim Torra vol ser-hi present a les reunions.

També hem vist com reneixen organitzacions independentistes com el Front Nacional de Catalunya, altres se separen dels Comuns decididament no independentistes i apareixen plataformes i grups en desacord amb els partits parlamentaris o escindits per desavinences cada dia més profundes amb els partits en els que han militat durant anys. Una certa disbauxa política, discrepàncies internes i neguit de càrrecs s’ha introduït a la política catalana, en situació molt similar a la de 1977.

La política catalana pateix, però un trasbals ocasionat per la dura repressió i les limitacions imposades de de el 20 de setembre de 2017. L’angoixa de l’objectiu acomplert però no realitzable com a conseqüència de l’oposició frontal de l’Estat espanyol a la via catalana per la independència ha pogut produir autèntica desorientació, desconfiances i decepció en els votants tradicionals dels partits catalans.

Un apartidisme i un corrent antipartits va agafant cada dia més força a mida que la manca de credibilitat afecta més als polítics en exercici. Raó per tant per confiar en les entitats que segueixen mantenint la mobilitat i saben, com la ANC que en un sistema democràtic no es pot prescindir dels partits polítics que han de resoldre per ells mateixos la seva problemàtica interna. Són per tant els propis discrepants dels partits els que les més de les vegades se separen del procés democràtic, sense des cuidar les regressions en la organització dels mateixos partits.

Reaccions d’histerisme i moviments de militància són ja normals en cada moment electoral sota la ficció de fitxatges estrella i d’aliances o coalicions de partits i plataformes paral·leles, com també les discussions de repartiment de poder i càrrecs en els partits amb possibilitats electorals a l’hora de fer les llistes. Alguns defectes deuen existir a les organitzacions quan s’estan produint aquests moviments i intrigues de palau.

Està començant a passar ara el mateix que va passar en la proximitat de les eleccions generals de 1977. A ERC, per exemple, Andreu Abelló i Heribert Barrera no s’entenien ni es posaven d’acord. I Abelló, que també havia trencat amb Jordi Pujol, va acabar per integrar-se en el PSC del que va ser diputat.

Curiosament Josep Tarradellas no veia clar el pas donat per Heribert Barrera amb la constitució de ERC a l’interior sota la denominació inicialment associativa d’Estructures i Recerques Comarcals, i la seva legalització posterior com a partit amb la denominació ERC, de la mateixa manera que Tarradellas tampoc confiava en Andreu Abelló per les seves relacions amb el PSUC i elements del règim, a més de la seva vinculació amb Banca Catalana, és a dir amb Jordi Pujol que era contrari a Tarradellas.

ERC, refundada a l’interior per Heribert Barrera, Victor Torres, Josep Mª Poblet, Albert Alay i Conxa ferrer, entre altres, també va patir una escissió amb la gent del Casal Bonavista de Barcelona fundat per militants de ERC que venien de l’exili. No es van entendre amb Heribert Barrera i van integrar-se finalment al PSC republicans com Casanelles, Viadiu, pare i filla, que van obtenir acta de diputat amb el PSC a les eleccions generals de 1977.

Hi ha també una part de la història de ERC i CDC d’aquells temps que ha quedat per explicar referent a les temptatives de Suárez de constituir un acord amb partits catalans abans de crear la sucursal d’UCD. No ho va aconseguir ni de CDC ni de ERC, ni li va facilitar la operació la integració d’Anton Cañellas actuant com a partit de centre a la coalició Centristes de Catalunya-UCD amb Josep Miró i Ardèvol, abandonant tots dos UDC junt amb 300 militants no indepenentistes, amb el resultat d’un rotund fracàs electoral. Anton Cañellas va ser posteriorment el primer Defensor del Poble de Catalunya de 1993 a 2004 a proposta de Pasqual Maragall.

Tarradellas, un cop aprovat el nou Estatut de 1979, tenia la possibilitat de ser elegit nou President segons allò previst a aquest Estatut d’Autonomia que exigia la condició de diputat del futur president que havia de ser elegit per el Parlament, integrant-se a la llista electoral del PSC, però va desistir d’aquesta idea i possibilitat vist també que ERC per si mateixa no aconseguiria cap majoria parlamentària i existia la clara possibilitat de pactes post electorals d’ERC amb CDC com va acabar passant. Aquest redactat havia d’impulsar el bipartidisme a Catalunya que no es va trencar fins l’ascens de ERC i altres grups parlamentaris al marge de CDC i el PSC.

Amb la proximitat d’aquelles eleccions les restes del partit socialista Reagrupament de Josep Pallach, trencant el pacte amb ERC, van optar per dividir-se, anant uns cap el PSC de Reventós i els altres cap a Convergència Democràtica de Catalunya trencant l’aliança amb Heribert barrera.

Una altra escissió de l’any 76 la van protagonitzar Jaume Casanova, Mossén Dalmau i Ramon Vinyals que van constituir el partit social demòcrata amb representació parlamentària pròpia. El partit segueix existint, però sense activitat.

Més endavant, el 1984 ERC va patir una altra escissió amb el corrent dels “renovadors” capitanejats per Jaume Nualart que fou expulsat per les seves diferencies amb la direcció del partit. Va fundar la Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, integrant-se a Iniciativa per Catalunya amb la que fou diputat al Parlament de Catalunya el 1988.

Però a ERC es va produir una fuga de càrrecs cap a CDC després de les eleccions autonòmiques en el moment en que CDC va posar com a condició per la continuació dels càrrecs de direcció a la Generalitat que eren militants de ERC que passessin a militar a CDC. Albert Alay va ser un dels dir9igents d’ERC que va canviar de carnet.

ERC ha sigut per tant el partit que més moviment de militància ha tingut en la història moderna de Catalunya des de la seva fundació el 1931, amb la sortida el 2010 de més d’un centenar de militants de l’eixample de Barcelona que van adherir-se a Solidaritat per la Independència, i la de Carod-Rovira, ex Vicepresident del govern de la Generalitat amb Pasqual Maragall president i president de ERC, que es va apartar del partit per diferències amb Joan Puigcercós, quan aquest era cap de llista per les eleccions autonòmiques.

El mateix havia passat anys abans amb Joan Hortalà, secretari general d’ERC que constituint l’Esquerra Catalana després del 16º Congrés de Lleida de 1989, sentint-se traït per Angel Colom, Josep-Lluis Carod-Rovira i Jesús Prujà d’Esquerra Liberal, va acabar per incorporar-se a CDC el 1993 formant part del seu Consell Nacional i obtenint la Presidència de la Borsa de Barcelona, mentre els diputats Marçal Casanova i Josep Sabanza es reintegraven a ERC junt amb els militants que es van negar a integrar-se a CDC.

Posteriorment el poder dins d’ERC el van ostentar Puigcercós com a Secretari General i el mateix Carod-Rovira com a President. Però el 1993 es va escindir d‘ERC Angel Colom amb Pilar Rahola formant el partit per a la Independència que el 1996 es va integrar també a CDC que a través del Palau de la Música va absorbir el deute electoral arrossegat pel PI.

El 2008 es va escindir d’ERC Joan Carretero que va fundar Reagrupament Independentista que va fer coalició amb CDC. Oriol Junqueras no va aconseguir recuperar Carretero. Actualment Reagrupament Independentista que presideix Josep Sort s’ha manifestat favorable a donar suport al President Carles Puigdemont a l’exili i al Consell per la República de cara a les properes eleccions argumentant necessitat d’unitat estratègica per la victòria.

Puigcercós va cedir la presidència de ERC a Oriol Junqueras el 2010, iniciant-se el canvi de gestió i la recuperació electoral del partit fins a la situació actual amb la secretaria general a càrrec de Marta Rovira avui a l’exili, assistida actualment de Marta Vilalta.

Però ERC no ha sigut l’únic partit que ha viscut d’ensurt en ensurt. Pere Ardíaca que havia participat el 1936 en la fundació del PSUC amb Joan Comorera, representant el PCC, el 1971 va representar el PSUC al Consell de Forces Polítiques de Catalunya, poc desprès de la recuperació democràtica, l’any 1981 va ser expulsat del PSUC i destituït de càrrec de President desprès de fortes discrepàncies polítiques i organitzatives amb l’eurocomunisme de Gregorio López Raimundo i el “Guti”. Pere Ardíaca va fundar el 1982 el partit dels comunistes de Catalunya de tendència prosoviètica.

El 1987, el PSUC, l’Entesa dels Nacionalistes d’esquerra (ENE), el Partit dels Comunistes de Catalunya i independents procedents de moviments socials van crear Iniciativa de Catalunya com a organisme federal. El seu màxim dirigent era Rafael Ribó, a la vegada secretari general del PSUC.

ENE i PCC van abandonar Iniciativa el 1989 i també parcialment militància del PSUC, per diferències internes, convertint-se de fet Iniciativa en un únic partit que crea una aliança amb la organització ecologista Els Verds el 1995. La coalició amb els Verds es va trencar el 1997 amb la sortida de més membres del PSUC que van passar a formar Esquerra Unida i Alternativa. ICV es va dissoldre el 2020.

També cal recordar que Ernest I Pasqual Maragall, junt amb un important grup de militants socialistes es van donar de baixa del PSC, constituint el 2012 el nou partit Nova Esquerra Catalana del que es van separar amb la incorporació del Moviment Catalunya a NEC ocupant els càrrecs de direcció, integrant-se el 2014 a ERC, on Ernest Maragall va ser eurodiputat, actualment diputat al Parlament de Catalunya, Vicepresident de l’Àrea Metropolitana i Regidor de l’Ajuntament de Barcelona amb una llista formada amb Elisenda Alamany de la formació política Nova, militants d’ERC elegits per el partit i la plataforma d’independents que gestiona la col·laboradora de Ernest Maragall Gemma Sendra també escindida de MES on va arribar procedent del PSC.

Convergència Democràtica de Catalunya tampoc ha estat exempta de moviments i entrades i sortides a més dels escàndols de corrupció que li foren detectats. CDC va ser fundada el 1974 a Montserrat a l’entorn de Jordi Pujol, un partit essencialment personalista i amb un rígid control des de la direcció. Va absorbir Esquerra democràtica de Catalunya, partit liberal fundat per Ramon Trias Fargas i el Centre Català de Joaquim Molins que recollia una escissió de UCD a Catalunya.

Però CDC també va tenir entrades i sortides al galop, com la de Jaume Casanova, del Partit Socialdemòcrata Català que va durar escasses 24 hores, considerant en Casanova que havia sigut objecte d’un engany. I no va ser l’únic polític que es va trobar amb aquesta disjuntiva de desfer el que va veure s’havia fet malament.

CDC va ser l’antecessora del PDeCat fundat el 2016 amb el començament del final de CDC després de la confessió de Jordi Pujol de disposar d’un legat hereditari a Andorra. CDC va acabar la seva vida amb un concurs de creditors a l’hora de ser-li exigit el pagament dels més de 6 milions d’euros a que va ser condemnada per el cas Palau.

CDC va formar coalició amb Unió Democràtica de Catalunya des de 1978, formant una federació de partits el 2001. La federació es va desfer el 2015 amb importants discrepàncies sobre el procés sobiranista.

Curiosament a les primeres eleccions municipals de 1979, CDC va presentar en les seves llistes molts ex alcaldes franquistes no significats i propers que va considerar eren fiables per guanyar-les i eixamplar la seva base de militància, com va ser.

El 1993 s’integraven a CDC l’Esquerra Catalana de Joan Hortalà i l’Esquerra liberal de Jesús Prujà, fent coalició CDC amb Demòcrates de Catalunya, escissió d’Unió Democràtica de Catalunya, per les eleccions generals de 2016. Posteriorment Demòcrates, acabada la legislatura de JuntsxSi va fer coalició amb ERC per les següents eleccions al Parlament de Catalunya.

El secretari general de CDC, Jordi Esteve que va substituir Miquel Roca el 1996 desprès del fracàs del Partit Reformista impulsat per Miquel Roca i Junyent i Joaquin Garrigues, va impulsar el 1998 la Declaració de Barcelona amb PNV, CiU i PDSM-EN, abandonant el partit el 2002 en desacord amb el pacte amb el partit popular, integrant-se a ERC el 2003, amb qui va ser diputat i posteriorment Conseller del govern de Pasqual Maragall.

Els conflictes interns que es van produir als partits i les discrepàncies internes tenien molt a veure amb el personalisme de les cúpules i una organització uniformista. Tant en Jordi Pujol com l’Heribert Barrera dirigien les seves organitzacions en una forma peculiar pròpia del dirigisme indiscutible que no admetien la discrepància a l’hora de la veritat.

Recentment la perspectiva de noves eleccions catalanes, ha tornat a passar amb coneguts militants com l’alcalde de Montblanc i altres que han decidit deixar ERC i apropar-se a Puigdemont presentant un Manifest. El mateix s’ha produït entre el sector socialista del que s’han desprès personalitats que han donat el pas cap a JxCat, com Ferran Mascarell i Marina Geli.

Està previst que aquesta situació de moviments torni a passar, com s’està veient en les temptatives de reconstrucció de la dreta catalana que avui representen PDeCat, JxCat i la Crida Nacional per la República Catalana.

El 2020 també s’ha constituït el nou Partit Nacionalista Català impulsat per la ex senadora del PDeCAt Marta Pascal que pretén competir a l’espai de centre català no independentista recuperant la estratègia de CDC de la que havien sigut membres destacats.

Els diferents grups no independentistes impulsats per la ex convergent i ex PDeCat Marta Pascal, Antoni Fernández Teixidor amb Lliures i ex militants de la extinta Unió Democràtica busquen consolidar per tant la seva força agrupada com a tercera via entre l’independentisme i l’unionisme.

La CUP, per la seva banda, es va organitzar com a partit el març del 1991, absorbint, encara que assembleariament la coalició Assemblea Municipal d’Esquerra Independentista que existia des de les primeres eleccions municipals de la democràcia. La AME integrava gent del PSAN, EN, de l’antic FNC i independents, als que electoralment es van afegir Procés constituent i els Pirates.

Al sector polític d’esquerra no independentista també s’han produït moviments aquesta darrers temps. Catalunya en Comú no ha aconseguit imposar-se electoralment com s’esperava al moment de la seva fundació el 19 de desembre de 2016 amb les restes de Iniciativa-Verds, EUiA, En Comú Podem, Podem i Equo. Els seus principals dirigents han sigut Jordi Doménech, Ada Colau i Jaume Assens.

La seva portaveu al Parlament de Catalunya Elisenda Alamany, va promoure el 2018 el corrent intern Sobiranistes a En Comú Podem, de la que es va separar-se constituint Nova el 2019 i finalment formant part de la llista municipal ERC-Nova el 2019.

Quan es va iniciar la vida de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre de 1971 en una assemblea a l’església de San Agustí Vell a la Rambla, Andreu Abelló, procedent de la antiga Acció Catalana Republicana, va defensar en el seu parlament que “només coordinant l’esforç de tothom es podria recobrar la llibertat per Catalunya”. Els coneguts quatre punts de la Assemblea van sortir d’aquesta reunió on hi eren, entre altres Joan Reventós, Jordi Carbonell, Xirinacs, Agustí de Semir, Josep Benet, Portabella i Miquel Sellarés, Pere Ignasi Fages, Joan Colomines, Pere Portabella, Marià Vila d’Abadal, Josep Solé Barberà i Alexandre Cirici.

El problema es va presentar en el desenvolupament d’aquesta Assemblea en la que van participar nombroses organitzacions a més dels partits que es van unir, però per intentar fer triomfar cadascú d’ells en els seus interessos contradictoris. Curiosament la Assemblea recent fundada no reconeixia la presidència de la Generalitat a l’exili ni les institucions republicanes garants de l’estatut de Catalunya, movent-se en l’ambigüitat i el confusionisme em multitud d’ocasions.

La prèvia Coordinadora de Forces Polítiques va seguir unes passes similars i no estava gens clar quins eren els seus objectius mentre a Madrid, després de l’assassinat del presodent del govern i amirall Carrero Blanco, i a l’espera de canvis polítics, apareixen el 1973 una Junta Democràtica de España impulsada per el PCE i una Plataforma de Convergència Democràtica de caire socialista antagònica amb la Junta.

El Consell de Forces Polítiques que existia des de 1958 el formaven el Moviment Socialista de Catalunya de Joan Pallach, la Unió Democràtica de Catalunya d’Anton Cañellas i de Miquel Coll Alentorn, el Front Nacional de Catalunya de Joan Colomines, Esquerra republicana de Catalunya de l’interior i Acció Catalana Republicana de Amadeo Hurtado i Claudi Ametlla, rebutjant tota mena de pactes amb els comunistes del PSUC tot i que s’havia fet preponderant en la lluita obrera contra el franquisme.

Però el juliol de 1968, amb una hàbil maniobra d’Andreu Abelló ressituat com a conseller de Banca Catalana, es va reconstituir el Consell amb la incorporació del PSUC de Gregorio López Raimundo en contra de l’opinió de Josep Tarradellas que no creia en aquell Consell ni en l’Assemblea de Catalunya.

Josep Tarradellas, President de la Generalitat de Catalunya a l’exili, mai va veure clar que Assemblea i Consell silenciessin pronunciar-se sobre el retorn del President i les Institucions de la Generalitat que considerava eren reivindicacions que aquestes entitats havien de defensar. Però l’Assemblea, a darrera hora, malgrat l’oposició de CDC i dirigents d’altres grups com Antoni Gutiérrez, a proposta de ERC, ampliament secundada per plataformes civils presents a la Assemblea, va acabar per aprovar demanar el retorn del President Tarradellas com a President de la Generalitat.

La mort de Franco el 1975 és evident va canviar totes les perspectives i va donar peu a l’aparició de nombrosos grups polítics amb aspiració a ser partits d’un nou règim, que no van impugnar el testament polític del general mort a favor del Príncep Joan Carles a títol de rei. Amb Adolfo Suárez es va accelerar la transició cap un nou règim sense trencar amb l’anterior.

Suárez va iniciar una reforma política del règim anterior per implantar una democràcia homologable a Espanya. Es volia instaurar un sistema democràtic parlamentari merament representatiu, encara que fos a costa de reconèixer una forma d’Estat de dubtosa solvència política.

El juny de 1977 va arribar l’hora de la veritat amb les primeres eleccions generals de la que havia de sortir un nou estil de govern i la Comissió redactora de la nova Constitució.

Van desaparèixer per extinció i abandonament dels partits totes les instàncies fins a les hores no representatives com l’Assemblea Nacional Catalana i el mateix Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Curiosament Esquerra Republicana de Catalunya, a diferencia del Partit Comunista, no va ser legalitzada com a partit, amb el silenci de CDC i PSC davant el fet, entre altres concurrents.

El retorn de Tarradellas i el reconeixement de la Generalitat, però, cal recordar que va ser defensat per l’ERC d’Heribert Barrera i Reforma Social Española, entre altres grups minoritaris i entitats. El PSC de Joan Reventós no hi va posar tampoc obstacles.

Però Tarradellas va demostrar estar per damunt de les pugnes partidistes i la mateixa oposició de Jordi Pujol al seu retorn com a President i la recuperació de la Generalitat Republicana, puix que Pujol volia ser el primer president de la nova Generalitat.

Josep Tarradellas, va obtenir, amb el concurs de personalitats fidels i un cert oportunisme polític, que el Govern Suárez decretés la reinstauració provisional de la Generalitat i el seu ple reconeixement com a President, organitzant el seu retorn triomfal en ple 1977 i la restauració de la Generalitat de Catalunya que va posar en marxa amb l’ajut de Josep Maria Bricall. Tarradellas va organitzar un govern d’unitat nacional al seu entorn, inclòs un representant del PSUC que va resultar ser Antoni Gutiérrez Diaz.

Els anys transcorreguts des de la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 1979 no han significat anys d’evolució i de millorament dia a dia de la democràcia representativa estrenada el 1977, donada l’aparició i ascens de la ultradreta i la deriva reaccionària de la dreta espanyola, sumades a la persecució de l’independentisme per un Estat amb una estructura interna no depurada amb el canvi de règim.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya intenta ser reconduït avui a una Taula de diàleg i de negociació, gràcies a l’habilitat de ERC, però amb expectatives febles i desconfiances polítiques, per què cada dia són més els sectors que no creuen en l’èxit de la Taula vist el desinterès del govern de l’Estat espanyol en arribar a solucions ràpides que impliquin la convocatòria i celebració un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, amb totes les garanties, i que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur polític.

No disposem ara d’escenaris propis i no hem superat la cultura autonomista per què no responem a les agressions constants de l’Estat. Ens toca mantenir-nos contra aquest Estat que està disposat a perpetuar el model del 78 amb unes estructures polítiques i administratives que veuen Catalunya com un enemic a sotmetre o a abatre i liquidar cultural i políticament. L’Estat considera prioritari el model espanyol i no admet discussió, menys encara que aparegui un model català.

Una part significativa dels partits catalans PP, PSC, CS i Comuns ha optat per mantenir el model d’Estat espanyol, al igual que els sindicats UGT i CCOO, i reapareixen forces disposades a la col·laboració amb l’Estat.

Però a la major part d’Espanya segueixen sense admetre que Catalunya és una nació i no accepten que pensem en abandonar la unitat nacional que emmarca la Constitució de 1978 sense modificar el que va disposar la legislació de la dictadura de Franco. La garantia d’Espanya és ara la Monarquia i l’estructura de les forces armades complementària dels Tribunals de Justícia.

La independència és la alternativa davant el procés en que ens trobem, doncs no hi ha voluntat per part de l’Estat de fer real un autogovern per Catalunya i el respecte a la realitat diferencial catalana amb una trajectòria històrica no concurrent amb la castellana. Catalunya vol ser una regió europea, i és el que no interessa a Espanya amb el beneplàcit de l’Europa dels Estats.

Ara cal donar resposta a les pretensions unitaristes de l’Estat i seguir guanyant les eleccions que es convoquin a Catalunya i a Catalunya les que es convoquin a Espanya, buscant un nou futur estratègic i una política cohesionada, sempre amb el mateix objectiu irrenunciable.

L’1 d’octubre de 2017 va marcar l’existència d’una voluntat general que cal reivindicar i mantenir, la qual cosa exigeix fer aliances i mantenir les mobilitzacions populars per la implementació del que va decidir la votació.

Caldrà potenciar més l’acció exterior i guanyar influència a aquesta Europa que ens ha girat l’esquena. Catalunya té llengua, cultura, indústria, ciència i innovació i altres indústries i possibilitats que cal potenciar i presentar a l’estranger amb marca pròpia per trencar els silencis i els oblits a que ens han volgut sotmetre en nom del brau i del flamenc.

També hem de fer un a autèntica acció de defensa i promoció de l’ús de la llengua catalana com senyal d’identitat i vehicle de comunicació d’una cultura mil·lenària i un estil de vida característic.

La construcció nacional no ha de ser sols en l’àmbit polític i cultural, sinó també en l’enfortiment del sector econòmic català i la recuperació del nostre dret públic històric.

Aquest projecte exigeix acords a l’independentisme i unitat estratègica per afrontar el futur.

En aquesta situació, que a més sembla crear diferències en les relacions entre els grups majoritaris independentistes de Catalunya, per què la unitat estratègica és necessària, comença a revifar la idea de convidar els partits a trobar-se i a seure a parlar i reforçar el projecte. No hi pot haver projecte comú sense acord i una voluntat indestructible d’assolir-lo.

És possible composar una Taula informal o nou Consell assessor de Forces Polítiques Democràtiques de Catalunya, o com es vulgui dir que, construït com a nova eina de país, complementari a l’acció de govern i les resolucions parlamentàries, posi l’èmfasi i la proa en col·laborar a la recerca de solucions per aportar a la Taula de diàleg sobre el conflicte, sense interferir la feina del govern de la Generalitat ni la tasca parlamentària, ni en el desenvolupament dels moviments socials que tenen també per objectiu la independència de Catalunya que és l’objectiu comú.

Aquest Consell, a banda del Parlament, ha de perseguir un pacte o acord, sense facultats decisòries ni executives a més, sense constituir-se en institució oficial per afavorir, com a motor polític la unitat estratègica i d’acció de les diferents forces polítiques catalanes per decidir conjuntament una via clara i realitzable per assolir la independència de Catalunya del regne d’Espanya i la proclamació de la república Catalana en el termini de temps més curt possible, per la via pacífica i democràtica.

El camí s’ha de seguir d’acord amb les prescripcions del Dret Internacional Públic que regulen el naixement dels nous Estats com el Tractat de Montevideo de 1933 i el dret dels Tractats de Viena de 1969, Tractat de Viena sobre Successió de Estats de 1978, Carta de Paris de 1990, doctrina del Tribunal Internacional de Justícia i Pactes Internacionals de Drets Civil, Polítics, Econòmics, socials i Culturals de Nova York de 1966, desenvolupant el dret a l’autodeterminació reconegut a la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945 i Informe del Consell de Drets Humans de les Nacions unides de 16 de gener de 2018 que considera legítim el dret a l’autodeterminació de qualsevol poble tot i que estigui vinculat a un Estat amb un règim d’autonomia , que no es pot limitar als països colonitzats, identificant dret a la autodeterminació amb dret a la existència, la llibertat i la identitat.

Aquesta acció no ha d’oblidar però que l’1 d’octubre de 2017 els catalans que van poder votar es van pronunciar majoritàriament favorables a la independència de Catalunya en un referèndum. La independència, per molt il·legal que fos qualificada per els Tribunals i el govern de l’Estat, i amb coherència amb el resultat del referèndum celebrat, fou declarada pel President de la Generalitat Carles Puigdemont en sessió parlamentària, però suspesa la seva implementació en la confiança d’obrir diàleg i negociacions amb el govern espanyol, diàleg que no es va produir.

L’Estat espanyol va optar immediatament per la via de la repressió i mantenir la declaració d’il·legalitat del referèndum tot i que no existeix al Codi Penal el delicte de referèndum declarat il·legal. Aquesta posició va ser mantinguda per el PP governant i el PSOE que van acordar l’adopció de les mesures previstes a l’article 155 de la Constitució el 27 d’octubre de 2017 a les que s’han de sumar les querelles de la ultradreta VOX i el judici contra els líders del procés.

A Catalunya estem ara obligats a superar els errors, deficiències i febleses detectades desprès de l’1-O. Ens cal ara decidir si opten o no per una altra legalitat democràtica que permeti activar el desenvolupament de Catalunya com a país lliure, abandonant els criteris antipartits i apartidistes que només afavoreixen la abstenció i la deserció política dels catalans. Els partits són necessaris en la democràcia parlamentària i no es poden substituir per una democràcia directa o merament participativa que elimini la representativa.

Aquest plantejament, més que procés, no es pot dilatar en el temps i s’ha d’exigir al govern central acceptar un acord o pacte de futur clar i efectiu, tant per implementar la independència aprovada en referèndum el 2017 com per realitzar una nova consulta als catalans en el moment que s’acordi.

La via independentista és irrenunciable donada l’asfixia econòmica i política a que s’ha sotmès Catalunya i l’actual política de recentralització directa o encoberta que es va iniciar amb la LOAPA defensada per Felipe González i el fals federalisme del PSOE, posat a més al descobert el dèficit fiscal que pateix Catalunya i la manca de les inversions compromeses per l’Estat que generen problemes per el desenvolupament industrial i faciliten la deslocalització de les empreses estrangeres.

Aquesta feina de construcció política, social, econòmica i cultural, com també la defensa de la llengua i la cultura catalana amenaçades, exigeix unitat política amb l’objectiu comú, sense personalismes, en lloc de retrets i maniobres i intrigues per assolir espais de poder en unes properes eleccions.

Si abans no es pot celebrar el desitjat nou referèndum amb totes les garanties, o encara no hi ha acord per implementar la independència, és decisiu que els partits independentistes assoleixin el millor resultat possible i superior al 50% de vots emesos, refacin ponts i comptin amb el recolzament de les organitzacions civils que tenen els mateixos objectius. Guanyar agilitza la força de la pressió organitzada.

Pacte, compromís, establiment d’un Consell o unitat amb l’objectiu comú, tant si val el nom que se li posi, no són propostes desgavellades ni impossibles, si les direccions dels partits seuen també a parlar i són capaços de posar-se d’acord, pensant que la solidaritat política i la unitat fan la força. No és moment de més ruptures internes i transfuguisme, sinó d’unitat i acció de país.

En la història del catalanisme i de l’independentisme, hi ha massa exemples de situacions en que les han sovintejat les diferències espúries, les lluites estèrils, les posicions interessades, les escissions i les divisions durant els darrers 50 anys, com també abans, que no han fet altra cosa que afeblir-nos per desorientació.

Només hem avançat en aquelles poques ocasions en les que hem sabut sumar i acordar mecanismes d’actuació transversal i unitaris que han multiplicat la força coordinada dels partits polítics i les organitzacions socials per impulsar el compromís i la mobilització de la ciutadania per l’emancipació nacional.

Ara torna a ser moment de superar la crisi ètica i moral, pensant en la pàtria i la dignitat del poble català, no fent la política equivocada que desaconsella la mateixa memòria històrica.