L’inconvenient de ser autèntics

Seguim amb la negativa de l’Estat espanyol a acceptar que una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur no és una trampa per sofistes, per què la Constitució entenen que ho prohibeix, per allò de una Espanya indissoluble i indivisible que tant entusiasma a les classes conservadores i darrerament també a un influenciable socialisme.

I per fer callar els catalans ens diuen que en tot cas haurien de votar tots els espanyols, i que qualsevol altra plantejament és il·legal. És d’aquesta manera com la Constitució s’ha convertit en una eina de fre a les aspiracions dels catalans que vagin més enllà d’una autonomia tutelada. Pensar i fer diferent va ser la base de l’aplicació del delicte de secessió al govern català.

Però el que és clar és que no hi ha avui el consens que va permetre fer la Constitució de 1978 malgrat l’aparició del “Celtiberia show” en les més de dues mil esmenes contradictòries presentades a l’avant projecte que es cuinava al despatx de Gregorio Peces Barba, com va explicar José Pedro Pérez-Llorca en unes declaracions a ABC el 12 d’octubre de 2014.

És un fet que els temps i les circumstàncies socials han canviat, de manera que les velles idees i la tradició adquirida de l’estructura classista de la societat franquista no s’aguanten en un món competitiu, seguint en el conservadorisme en lloc de promoure l’esperança i els necessaris canvis socials.

Excepte Heribert Barrera, els partits catalans es van pronunciar a favor de les limitacions que imposava la Constitució a les llibertats catalanes. Ara podem dir que es va creure erròniament que aquest pas permetria superar odis i desconfiances.

Però el futur de Catalunya, desprès de l’aprovació de la Constitució, ha seguit en crisi per l’indeferentisme d’una i la desconfiança d’altres cap el catalanisme reivindicatiu postconstitucional que ha arribat a la ineficiència operativa amb la reforma de l’Estatut, donant pas a l’independentisme popular que avui coneixem amb la refundació de la ANC el 2012.

L’independentisme ha sigut un revulsiu contra les desercions i com una llavor indispensable per una única consciència nacional, deia Alfred Badia en les seves reflexions publicades al diari Avui el 17 d’octubre de 1989.

Raimon Obiols, des del partit socialista veia Catalunya com l’assignatura pendent de la transició democràtica en no veure la forma d’encaixar el fet diferencial català a Espanya, en declaracions fetes al diari El Observador el 6 de setembre de 1992.

El juny de 1993, Felipe González i Jordi Pujol es reunien a la Moncloa per obrir formalment el diàleg entre PSOE i CiU temptejant acords sobre economia i autonomia.

Però les relacions no van prosperar i anys més tard, portat l’Estatut reformat votat per el poble català al Congrés dels Diputats, mentre els socialistes deien a Catalunya que “negar l’avenc de l’autogovern de Catalunya és trair el país”, s’obria de nou la caixa dels trons.

A Catalunya es va prendre la decisió de seguir empenyent endavant i, malgrat les discrepàncies entre es va posar en marxa l’elaboració d’un full de ruta cap a la independència com reconeixia Agustí Colomines a l’article Qui refreda què? publicat El Punt Avui el 7 de gener de 2015.

El 9-N 2014 va veure a dos milions de catalans votar a favor de que Catalunya esdevingui un Estat, tot i sent els catalans la minoria majoritària a Catalunya, en el trànsit de la democràcia merament representativa a la democràcia participativa que va significar la consulta.

Esteve Vilanova en la seva anàlisi de l’11 de gener de 2015 reflexionava sobre Per què ens convé la independència, davant l’esforç de recentralització del govern central i malgrat les incerteses que posen neguitosos els empresaris.

CDC i ERC sempre han discrepat i han tingut les seves diferències sobre com ratificar la eventual independència que partia de la victòria de la victòria electoral de les forces independentistes sense declaració unilateral, però si amb un referèndum, sense tancar, segons CDC dirigida per Artur Mas, noves formes de relació amb l’Estat espanyol.

El govern central va començar a recórrer al Tribunal Constitucional totes les mesures adoptades per la Generalitat que entén s’excedeixen del seu ,marc competencial.

Josep Rull, coordinador general de CDC deia el gener de 2015 que “la independència no es negocia si som una majoria”, referint-se a les eleccions com a forma de consulta per saber si la ciutadania vol la independència. Rull va fer seva la tesi del principi de la legitimitat democràtica, amb actes emparats per llei del Parlament de Catalunya.

Per la seva banda Mariano Rajoy negava el dret a celebrar eleccions plebiscitàries manifestant que no existeixen en la llei.

Marta Rovira, secretària general de ERC afirmava el 12 de gener de 2015, en un article a El Punt Avui amb el títol Estem d’acord, president que “necessitem amb urgència el mandat democràtic per fer la independència”, …, afegint que “la independència ha deixat de ser el somni d’uns quants per passar a ser el desig i la necessitat de molts”.

La renovació de l’acord de govern va accelerar el camí cap a l’estat propi que preconitzava Artur Mas, prioritzant la creació d’estructures d’Estat. Però Rajoy hi veia en canvi el fracàs de la política de Mas, fent una crida als catalans a respondre al sobiranisme a les urnes.

El socialista Pedro Sánchez al mateix temps es manifestava contra el dret a decidir dels catalans, considerant que es tractava d’un plantejament excloent, sens voler veure que les enquestes donaven un 80% de intencions favorables al dret a decidir a Catalunya.

Socialistes i conservadors del PP van decidir dir que “Mas és incapaç de governar, inventant-se eleccions cada any per no haver de resoldre els problemes de la gent”.

Sánchez parlava de reforma constitucional cap a un Estat federal que també va defensar en el programa electoral del seu partit per les autonòmiques de setembre 2015, amb la proposta de millora del funcionament de l’Estat autonòmic.

Però el que més va influir en la situació va ser la desconfiança existent entre Mas i Junqueras des de el 9N, comprometent-se a seguir en solitari si convenia amb el procés sobiranista.

 Però el projecte d’Artur Mas es va quedar en un projecte i va arribar la seva forçada substitució a la presidència de la Generalitat i la inhabilitació per la sentència del procés del 9-N, deixant el sobiranisme sota la direcció de Carles Puigdemont i de Oriol Junqueras, els quals en un marc de contradiccions i de resistència de l’unionisme del PSC, PP i Ciutadans, accelerarien el procés fins a la celebració del referèndum i la proclamació de la independència. El fet és que la independència fou finalment suspesa, sense poder impedir Catalunya l’adopció de les mesures d’intervenció del 155 per part del govern central que va procedir a destitucions i la dissolució del Parlament de Catalunya com a resposta al repte català, a més d’iniciar una repressió fins aleshores mai vista en una democràcia europea. Mariano Rajoy es va negar a obrir diàleg considerant colpista i delictiva l’actuació del govern català, amb el suport dels socialisme espanyol.