L’estat propi fa aigües?

Una recent enquesta del CEO a Catalunya dona un màxim del 47,9% dels vots dels electores a favor dels partits independentistes. En una batalla electoral sembla doncs que l l’independentisme no arribaria al 50% i tornarien a guanyar d’alguna manera els contraris a l’Estat propi.

Decebuts, desanimats, cansats, cabreig dels ciutadans amb els polítics actuals, mala maror per les accions criminals de l’Estat contra defraudacions i corrupció descobertes en els partits catalans.

L’actual Ministre d’Universitats i Catedràtic de Sociologia de la UOC Manuel Castells parla de crisi institucional de l’estat derivada dels defectes d’origen de la Constitució de 1978, feta i negociada per l’estructura de l’Estat franquista, per l’exèrcit i el Rei que encarnava la successió del dictador que li va donar legitimitat.

El tema no és fer discursos sobre colonialisme, sinó de ruptura amb un règim centralista que no va assumir el pluralisme de l’estat amb la inclusió de l’article 8 de la Constitució en el que s’afirma el paer de l’exèrcit com a garant de La unitat d’Espanya i el 155 que faculta al gobierno per intervenir en cas necessari com ha passat amb Catalunya. En això va acabar la transició democràtica i ens ho van amagar.

La fusió entre el govern de l’estat, la monarquia i l’exèrcit es va fer mercès al principi unificador de la Unitat d’Espanya, herència del franquisme. Espanya va imposar aquestes regles per què no és un Estat nació com els europeus. Sinó un Estat imperial que va aglutinar territoris i pobles diferents. La història ens recorda la repressió a les aspiracions nacionals de Catalunya de 1640, 1714, 1934 i 1939.

L’evolució sense ruptura de 1977 que es va presentar com un gran procés democràtic, finalment acceptat per tots els partits per poder operar per molt que fessin discursos contraris reclamant la ruptura.

Per això Pasqual Maragall va dibuixar un nou Estatut sense l’esbós de la independència que sabia Espanya mai no acceptaria. L’Estatut, però no va servir per res i les relacions Catalunya Espanya no van anar a millor. Es van trencar pactes i aliances de partits catalans i partits espanyols. Va néixer l’independentisme sense concessions davant un Estat basat en la radicalització espanyolista, contrari al nacionalisme català.

I ara diuen que l’Estat propi fa aigües. Ja sabem que no convé un Estat Democràtic Català als interessos de l’Estat i de les oligarquies que el controlen. Caixabanc, Banc de Sabadell, Gas natural, Aigües de Barcelona, Grupo Planeta, industrials del cava i altres van “fugir” de la proximitat d’una Catalunya independent. Però Catalunya continua al mateix lloc i únicament han anat a enriquir l’economia de Madrid, perjudicant l’economia catalana. La legitimitat democràtica de l’Estat ha quedat a l’aire. L’exigència catalana d’un Estat propi en forma de república, no.