Les nacionalitats no són un error

La història ens explica que existeixen nacionalitats governades per dèspotes com està passant ara a Bielorússia. Normalment hi ha pobles amb vocació de domini que imposen o pretenen imposar la seva nacionalitat als dominats.

Hi ha nacions grans i nacions petites. També Nacions Estat que s’identifiquen amb el nom d’una ciutat. Pi i Margall recorda en la seva obra Les Nacionalitats, que hi ha hagut pobles que s’han imposat als seus vencedors, com ara Grècia, que ha aportat els filòsofs que han regit els pobles posteriors.

Segons Pi i Margall, i potser no s’ha explicat prou bé, Espanya ha sigut coneguda en temps passats com a terra de cinquanta nacions sense cap vincle polític entre elles. Però aquelles unitats vivien sota la tirania, el vassallatge i l’esclavatge dels terratinents.

Les nacions tenien les seves lleis, tribunals, govern i força pública, però amb el transcurs dels anys l’absolutisme, com l’imposat pels Reis Catòlics espanyols, va donar lloc al naixement dels grans Estats. Pi i Margall assenyala Rússia com la nació més autocràtica doncs no reconeixia cap dret polític als súbdits i cap garantia, al igual que Turquia.

Per contra, Suïssa va arribar als extrems de la llibertat i el dret sense patir violacions de les seves lleis, Holanda, desaparegut el control, de Felip II, viu en la més amplia llibertat religiosa i Anglaterra va organitzar un model nacional i va desenvolupar amor per la ciència, mentre que a Espanya l’important era la lectura de l’evangeli negant tota sobirania al poble.

Els criteris de formació de nacions no han canviat, doncs la nació europea encara està en construcció, i malgrat el Tractat de la Unió, no existeixen grans vincles entre els diferents països europeus més enllà d’un tractat de bon veïnatge.

Les guerres s’han succeït a Espanya i a Europa, uns per ser lliures com Hongria, i altres per fer la unitat nacional, com Itàlia i Alemania.

Però el territori per si sol no fa nació, com tampoc els accidents geogràfics ni les guerres. Per considerar l’existència d’una nació es precisa una identitat que apareix amb la llengua i la cultura. Els accidents geogràfics per tant no fan nació.

Però la història que explica el desenvolupament dels pobles la trobem a la Reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans a Espanya, que va donar lloc al naixement de petits Estats com Catalunya, Castella i Portugal.

La consolidació de les nacions a la Península es va produir entre els segles XIII i el XVI, de manera que es van afermar les nacions independents que establien tractats entre elles, mentre altres anaven desapareixent com Navarra, l’Aragó, Lleó i Astúries. El criteri històric seguit per Pi i Margall era la clau pel reconeixement de les diferents nacionalitats.

Diferent va ser al sud i part de la perifèria que havia estat colonitzada pels àrabs. Criteris de raça, tribals i modismes van influir en la concreció dels territoris desprès de la Reconquesta. Però la llengua de l’alliberador quedà situada a l’ambient social, creant nous lligams per la unitat lingüística i el dret incorporat. Com explicava Pi i Margall, uns el Fuero Juzgo i altres els usatges.