L’absolutisme d’estat, factor d’odi entre pobles

No s’explica prou als llibres d’història que els reis d’Espanya, com Carles I i Felip II, havien de convocar Corts a Catalunya per ser reconeguts com a reis. Els furs i l’autonomia dels estats peninsulars no van impedir la implantació d’una sola monarquia per damunt de tots que no es va imposar sense conflictes.

La unió de territoris per casaments va posar les administracions territorials en mans de virreis propers als monarques. En cap cas els càrrecs eren pels habitants dels pobles governants d’aquesta manera, sentint els pobles humiliada la seva dignitat.

Va fer molt de mal la idea de la regeneració religiosa per la unitat en una sola religió que va implantar la inquisició, l’expulsió dels jueus i dels moriscos. Monarquia i catolicisme units foren el més gran error de la història pels abusos que això va suposar.

Cremar heretges a la foguera eren actes de força per  mantenir la unitat i l’obediència. Era la utilització de la religió per la política. Aquesta utilització es va mantenir durant segles i el general Franco es va aliar amb l’església catòlica per controlar el pensament del poble.

Els reis posteriors volien tenir el domini absolut sobre tots els territoris, aplicant el dret de conquesta, sobretot en el cas de Catalunya amb la guerra de successió. Però Felip V va imposar el despotisme llençant Castella contra Catalunya, acabant amb les llibertats de tots. Catalunya era un poble rebel al felipisme i havia de ser castigat que és el que va passar, incomplint Castella el Tractat d’Utrecht.

Felip V creia que havia acabat amb l’esperit d’independència dels catalans. Catalunya malgrat la repressió i la castellanització forçada seguia essent una nació. A cada rebel·lió s’organitzaven Juntes sobiranes que no volien dependre d’una Junta central. Aquest fet, però, permetia veure el descontentament existent de generació en generació per l’absolutisme que va intentar destruir institucions i lleis no castellanes.

El principi unitari que ara patim, ve d’antic perquè permetia esborrar les nacions i imposar el domini per la via de la força, com va passar. La realitat històrica va demostrar que la unitat era una falsedat creada per justificar el domini absolutista d’uns pobles sobre els altres.

Felip V va trencar l’oportunitat de la conciliació amb els catalans, ferint el sentiment nacional i la dignitat del poble. El principi unitari que tornem a veure a la Constitució del 1978 havia demostrat la seva ineficàcia, començant per la pèrdua de Portugal el 1640 i les posteriors discussions sobre els territoris d’Amèrica entre els dos pobles.

El cas català va ser més senzill amb la invasió i l’ocupació del territori català. Aquesta conducta no havia de portar res de bo en les relacions entre els dos pobles com va ser durant anys fins la proclamació de la República, que va obrir noves perspectives pel reconeixement de la nació catalana.

La dictadura franquista durant quaranta anys va ser un altra obstacle pel desenvolupament del poble català, la seva llengua i la seva cultura. Les diferències es van agreujar amb el tracte de l’administració de l’Estat a la gent catalana.

Ara tornem a estar a la cruïlla, perquè a més s’ha demostrat que la legislació espanyola centralitzadora no és tolerant amb el cas català que precisa d’altres lleis adaptades a les seves circumstàncies i realitat social. Les lleis estatals han de ser desnacionalitzades només que s’oposin al principi de la diversitat nacional dels territoris. El Codi Civil català n’és un exemple.