La transició no fou rupturista

La manifestació de l’11 de setembre de 1976 celebrada a Sant Boi va reunir més gent de l’esperada i la presència de banderes catalanes fins llavors prohibides. El que més va onejar davant cent mil persones entusiastes foren els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i Autodeterminació.

Jordi Carbonell que parlava en nom de l’Assemblea de Catalunya, va demanar en el seu discurs la ruptura amb el franquisme, una Assemblea constituent i el retorn immediat de l’Estatut, en lloc d’acceptar una reforma que ja anava bé a Miquel Roca Junyent membre de Convergència Democràtica de Catalunya que parlava en nom de la societat civil.

Carbonell deia repetidament que els punts de l’Assemblea de Catalunya eren punts moderats i “no volem que la prudència ens faci traïdors”.

Es treballava per l’afirmació de Catalunya i la gestió unitària  de la seva diversitat política. La identitat nacional aglutinava el conjunt de la societat catalana intentant relativitzar les diferències polítiques. Una prova evident fou la manifestació de Sant Boi de 1976.

Però l’esforç unitari no va impedir l’aparició ben aviat dels interessos concrets dels grups de poder i els que lluitaven per fer-lo seu. La política d’espais de poder que va posar en marxa Convergència Democràtica de Catalunya.

Grups polítics enfrontats inicialment  per el suport i l’oposició a la Constitució i l’Estatut de Catalunya de 1979 van acabar posant-se d’acord partint de la identitat nacional identificadora que significaven  tant ERC com CiU. La tradició històrica catalana incorporava la diversitat política al inici dels 80, amb el primer Parlament català democràtic.

La política catalana però, durant aquests anys no va significar ni promoure cap ruptura amb el règim del 78. Tot es bellugava entorn de les competències de l’Estatut d’Autonomia, LOAPAS incloses.

Anys sense ruptura real amb l’esperit franquista encara present a la vida política espanyola, sense reformes constitucionals ni legals per adaptar el nou règim a les democràcies occidentals, el 2014 van conduir Catalunya a la situació de voler decidir d’una vegada el règim català.

Els fets han demostrat que no hi ha hagut ruptura i que el govern socialista no vol pactar amb els patits republicans i independentistes catalans.

La política espanyola segueix el camí de la continuïtat diguin el que diguin els representants polítics catalans. El Regne d’Espanya prescindeix i seguirà prescindint dels catalans.

Aquesta realitat explica moltes coses que si no costarien d’entendre, començant per la resposta del Regne d’Espanya a la mobilització catalana per l’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017.

Fotografia: Amadalvarez [CC BY-SA 4.0], via Wikimedia Commons