La sanitat pública ni es ven ni es traieix

La planificació i el control de la sanitat, en el nou règim, la va estrenar Calvo Sotelo el 1981 fent aprovar un Decret Llei inacceptable interpretant de manera abusiva i lesiva els principis sobre distribució de competències establerts a la Constitució, segons informava L’Opinió Socialista el Desembre de 1981.

La legislació de l’Estat s’havia proposat impedir l’exercici de les competències de desenvolupament legislatiu i reglamentari que corresponien a les Comunitats Autònomes.

També l’Estat volia controlar el registre, control i inspecció del sector farmacèutic. El Senador socialista Joan Prats es va manifestar contra aquesta acció de govern manifestant que era una agressió que provenia dels interessos de les burocràcies centrals i de la manca d’autoritat d’un govern que no sap sotmetre l’administració pública a una veritable política autonòmica.

És molt clar que el funcionariat de Madrid s’havia proposat espatllar les recent inaugurades autonomies, traient continguts i fent marxa enrere respecte de les transferències de serveis fetes a favor de la Generalitat. Era aquest Decret una conseqüència de la LOAPA o és que no es volia reformar la administració central?.

Anys més tard, el 1986, els Quaderns Emprius dedicaven un especial a la sanitat de Catalunya parlant de les reclamacions i vagues que reclamaven una llei de sanitat per resoldre la crisi que afectava a la sanitat catalana. Havia de protegir¡-se la sanitat universal per a tota la població.

En aquell moment ja es plantejaven alternatives al govern de CiU de cara al futur de la sanitat que no acabaven de donar la empenta a la sanitat per a tothom en pla d’igualtat.

Els hospitals havien d’introduir nous models de gestió i de professionalització de la professió mèdica, segons opinava Joan Clos, regidor de Sanitat de l’Ajuntament de Barcelona. Clos també estava per els valors d’eqüitat, d’igualtat, de participació social, el treball per a tothom i establir un nou consens social.

Un altra punt polèmic era i segueix sent el finançament de la despesa sanitària per mantenir els objectius bàsics. S’acusava a Catalunya una crisi de planificació i econòmica que es va voler substituir per una planificació normativa.

La sanitat pública havia de competir amb la privada que aprofitava el deixar fer dels governants que no assumien les plenes responsabilitats de la situació i la obligació de racionalitzar la estructura sanitària.

S’havia de trobar el sistema d’organització sanitària més eficient i més adequat per a garantir un nivell de salut i oferta de serveis.

La solució mai no ha estat en el dirigisme de l’Estat i calia reforçar les àrees de salut i deixar-se d’ambigüitats. La sanitat sempre ha trobat a faltar pronunciaments clars en els polítics, com també la sanitat ha de formar part del progrés democràtic, acompanyat de una no regressió de l’estat del benestar, regressió que s’ha acabat produint com a conseqüència de la crisi post pandemia.

Les lleis no poden transmetre un missatge de por i de poca confiança en l’expansió del sector sanitari, com deia Santiago Marimon, com ha passat ara amb molts hospitals públics i amb les llars de gent gran.

La burocratització ha empitjorat el sistema, com també la centralització del control de la pandèmia, l’excés de treball dels sanitaris, els baixos salaris i la poca protecció contra la infecció.

Les protestes, la marea, la mostra del sacrifici dels sanitaris amb milers d’infectats i molts metges morts, unit a la manca de recursos i de personal, haurien de fer reflexionar administracions i dirigents polítics. Així no pot continuar la sanitat.

No estranyi que els sanitaris diguin que els polítics han traït la sanitat. Un Ministre des del pòdium, no vinculat a la sanitat, i una llei finalment no solucionen res. Calen noves actituds i respectar els valors que estan destrossant els buròcrates, la inexperiència i la ineficàcia dels no professionals de la medicina.

Hi som a temps, per què això de la Covid 19 encara no s’ha acabat.