La política plurinacional impossible
El marc històric nacionalista té una relació directa amb l’exigència d’autodeterminació que es voldria obtenir civilitzadament. Però, Espanya no és una democràcia completa, de manera que segueix negant el fet plurinacional de l’Estat i el fracàs del règim autonòmic a Catalunya.
La política d'Europa que veu el conflicte a Espanya com un problema intern
Políticament s’ha considerat moltes vegades convenient que la Constitució reconegui el dret a l’autodeterminació i en aquesta mateixa línia apunta la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.
Però, Catalunya és un poble amb plena consciència de la seva pròpia personalitat, que no veu altra sortida per resoldre el seu conflicte que la via de la independència. I això no ho volen veure a Europa que segueixen considerant el conflicte un problema intern de l’Estat espanyol.
Imposició ideològica a tot un poble
El tema menys complicat i més senzill està en si Espanya assumeix un sistema constitucional íntegrament democràtic que més enllà dels textos constitucionals, simplement sense necessitat de reconeixement si cal, accepti l’exercici del dret de Catalunya a l’autodeterminació.
La negativa de l’Estat significa imposició ideològica a tot un poble, és a dir trencament del règim democràtic, excloent el dret a votar, mentre assistim a la defensa de la situació de privilegi del nacionalisme espanyol que se significa hegemònic a Catalunya.
Estat i nació sota un mateix concepte
Hi ha nacionalismes que s’han mogut entre la ideologia i l’empirisme com deia Puig Salellas a Catalunya: la penúltima cruïlla, mantenint una posició moderada beneficiant el pactisme en lloc de pressionar per obtenir que la sobirania del poble català fos reconeguda a Catalunya.
Espanya ha volgut assimilar Estat i nació sota un mateix concepte parlant només de nació espanyola i de poble espanyol a la Constitució.
La política de 1978, una promesa de llibertat no complerta
Parlar d’una altra cosa amb aquest àmbit seria deformar la terminologia unitària incorporada al text constitucional que insisteix en considerar la nació espanyola en pàtria comuna i indivisible, convertint Catalunya en integrant del poble espanyol.
El Pacte nacionalista de Barcelona de 1998 no va servir per fragmentar la sobirania espanyola i crear un nou punt de partida, mantenint-se la força del pacte nacionalista espanyol de 1978 que, amb la promesa de llibertat, va arrossegar Catalunya a acceptar un text normatiu contrari als seus drets nacionals.
La política del federalisme asimètric
Més endavant es va voler crear un federalisme asimètric a partir de l’Estat de les autonomies, si be les competències posades a disposició de Catalunya van ser insuficients i van resultar perjudicades per la reacció centralitzadora de les dretes i les esquerres espanyoles que també es van oposar a la reforma estatutària de 2006, liquidant les possibilitats asimètriques.
El 1975, teòricament havia deixat d’existir el sistema polític de la dictadura, si bé Catalunya es quedà, a mig camí, com deia Puig Salellas, amb l’Estatut de 1979, suprimint les utopies que més tard van tornar a renéixer, però amb sentit i orientació pràctics.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български