
El Republicà, 03 de setembre del 2020
Des del retorn a la mal anomenada “nova normalitat”, hem pogut veure la lluita pel relat. Cada sector econòmic, comunitat, govern central, han intentat col·locar el seu missatge en base als seus interessos.
Un dels relats que més s’ha treballat per col·locar de forma insistent ha estat el de focalitzar els problemes dels rebrots en la responsabilitat individual, vinculada a les relacions socials i d’oci. Hem pogut veure, a diari, pels mitjans com es responsabilitzava dels rebrots a aniversaris, enterraments, casaments, trobades familiars, barbacoes de grups d’amics i l’oci en general.
I aquestes informacions, aquest relat, no és fals. És cert que el comportament social que tenim com espècie facilita la transmissió de les malalties. Necessitem de la interacció social, necessitem tocar-nos, tenir “contacte humà”, veure la gent estimada, abraçar, petonejar… I en especial el jovent i la gent gran.
El jovent és obvi, estan creant el seu teixit social, descobrint i experimentant les relacions afectives i sexuals. Varen estar pràcticament 4 mesos tancats a casa. Alguns tenien accés a internet, a jocs en línia, un habitatge amb llum del sol i prou espai convivencial amb famílies estructurades. D’altres no, i no se’n parla prou. 4 mesos són una vida quan ets jove, i després arriba l’estiu i el que comporta. Que esperàvem que fessin? I què els hem ofert? Tan sorprèn el seu comportament?
I la gent gran continua reclosa a les residències. Castigats socialment, condemnats a un aïllament que ja dura 6 mesos i no té una data final. Sí, són població de risc, viuen en comunitat, epidemiològicament és “correcte” aïllar-los. Però, i la salut mental? I les necessitats afectives? De veritat no hi ha més solucions? O simplement aquesta és la més senzilla i econòmica?
Com deia, les relacions i comportaments socials han estat fortament regulats per totes les administracions, amb tot tipus de variants, recomanacions, obligacions, i polèmiques. En canvi, veiem la manca de la mateixa fermesa en d’altres àmbits, on la responsabilitat principal és de les administracions i empreses.
En el món del treball, on les estratègies davant la pandèmia han estat les mateixes, els interessos de classe s’han anteposat a l’interès general de les persones treballadores davant d’una crisi sanitària sense precedents. Als centres de treball s’eviten els contagis amb prevenció i revisant els sistema de gestió de la prevenció, incorporant el possible risc de contagi, parlem d’acció no de reacció i ens han venut la PCR com la mesura i aquesta és reactiva, no és la solució en l’àmbit laboral. La solució és, com hauria de ser sempre, la prevenció.
El transport públic n’és un exemple. Veiem avions saturats de gent en vols que duren hores, però que no pari el turisme!!! Línies de transport urbà encara amb horaris retallats, en lloc de reforçades per evitar aglomeracions. Per no parlar del metro, amb gent amuntegada en vagons i andanes. O el retorn a les aules, on sembla que la norma de no reunir-se més de 10 persones no és valida. O barris massificats, infrahabitatges…
Són els interessos econòmics els que manen, els que marquen les decisions. Però són prou hàbils per colar-nos el relat que els interessa, i així, ens passem el dia discutint a les xarxes socials, als balcons i al mercat sobre els comportaments socials.
Han aconseguit tenir-nos ben distrets amb el safareig, no fos cas que descobríssim que la pandèmia també és lluita de classes.
Publicat a l’Aurora, organització marxista