La llei, expressió de què?

Hem cregut durant molt de temps que la llei és l’expressió de la voluntat general, i ara resulta que és una construcció política artificial feta per el millor control de la societat a la que es dirigeix.

La llei és una construcció jurídica que no es fonamenta en el dret constitucional, sinó que es justifica per consideracions de poder d’ordre racional , una idea que ha servit per construir l’Estat modern amb un règim legal.

Es parla d’imparcialitat a l’hora de fer les lleis que regulen els drets dels individus. Es tractaria d’actes parlamentaris establerts en funció de pactes i moviments de majories.

La Constitució actual permet diferents categories legislatives com estem veient en ocasió de la pandèmia de la Covid 19. Però també descobrim que moltes lleis no són regles generals de dret.

Aquesta realitat plurinormativa desborda la capacitat legislativa d’un Parlament i posa en dubte l’existència del mateix poder legislatiu per l’existència de lleis materials i de lleis formals.

Les lleis actualment no es corresponen amb els drets naturals dels pobles que són més coi incidents amb els Drets Humans que amb les normes constitucionals.

La noció constitucional de les lleis i la noció de les lleis com part substantiva del dret natural separen el fet de la llei feta per uns diputats o la llei feta amb la participació ciutadana, doncs legislar és una manifestació de sobirania que els Parlaments han segrestat.

El fonament revolucionari però de la llei està en el seu reconeixement com a manifestació de la voluntat general que és el concepte que defensen les constitucions amb la consagració de la democràcia indirecta a través de diputats elegits.

El problema apareix en els sistemes que creen els parlaments amb la representació proporcional i diputats formant part de llistes tancades que no permeten l’elecció directa, per què llavors la llei passa a ser només l’expressió de la voluntat de les majories parlamentàries, amb independència del que pensi el poble.

Les eleccions per elles mateixes no serveixen per fer dels elegits uns autèntics representants de la ciutadania, doncs acaben per ser votants del que marca la superioritat del seu grup que condiciona la seva voluntat.

Més d’una vegada hem pogut considerar els diputats com a funcionaris de l’Estat quan viuen en el silenci del parlament i no contradiuen la dinàmica estatista, perdent totalment el seu caràcter representatiu.

La facultat dels governs de dictar reglaments d’aplicació de les lleis i de governar per via de Decret-Llei, és una mostra de la influència externa sobre la llei que deixa de ser per aquest acte reglamentari mostra i veu de la sobirania popular.