LA INDEPENDÈNCIA ÉS REVOLUCIONÀRIA

La independència assolida pels Estats Units fou la independència americana de la metròpoli i d’unes lleis i costums imposades contra la voluntat d’un poble. La independència va ser la revolució de les llibertats i del dret de les persones a la dignitat humana i l’exercici dels seus drets individuals.

La independència de molts països africans, sota situació colonial, també va ser una rebel·lió contra l’esclavatge, l’abús, l’espoli i l’explotació de riqueses naturals, practicada pels estats colonials, que els mantenien en situació d’esclavitud i total domini.

A Espanya, ara veiem el socialisme com una vacuna antisobiranista, amb la missió de provocar el retorn dels catalans a la submissió, fent impossible l’idil·li independentista i el retorn a l’1-O.

La batalla es vol centrar a fer efectiva la DUI, materialment impossible, per més que ho plantegi Laura Borràs, o establir un nou temps d’espera per la via del diàleg, que defensa prioritàriament ERC i acabarà per no rebutjar JuntsxCat, amb aquest nou període de la política catalana.

Des de Madrid, en canvi, volen practicar la “despersonalització de l’enemic català”, com diu Xavier Domènech a Twitter. Tots parlaran de responsabilitat col·lectiva. Però pocs de democràcia i llibertats. Ningú fa propostes per millorar el dret a l’autogovern de la nació catalana, i menys encara acceptaran que a Catalunya se celebri un referèndum d’autodeterminació, amb totes les garanties democràtiques. L’Estat propi republicà continua essent el maldecap de l’Estat espanyol.

Els Comuns en volen treure el tall gros per apoderar-se del govern, juntament amb el PSC, quan saben que l’independentisme no els votarà, mentre la ultradreta es prepara per fer un front de xoc contra els sobiranistes catalans, un cop entrin al Parlament.

La qüestió que impulsa aquesta oposició unionista és destruir el somni independentista, aplicant tota la bel·ligerància de què disposen contra l’independentisme, servint-se dels Tribunals per judicialitzar la política en lloc de fer política. Algun dia els jutges hauran de dir prou a aquesta utilització de la justícia i l’abús de les accions penal.

La idea socialista del retrobament passant pàgina i de la necessària unitat amb el centralisme, per salvar el que diuen és la decadència catalana, s’ha quedat en paraules i uns milers de vots a les zones industrials i de més congestió urbana. El poble català, en realitat, no pensa el mateix i així ho ha demostrat votant a ERC, a JuntsxCat i als partits també independentistes, que han quedat extraparlamentaris com PDeCAT, Primàries i PNC. Tots els vots sumen independentisme, una realitat que ara el govern espanyol no pot ignorar ni seguir negant.

L’oferta socialista, dirigida des de la Moncloa, no va convèncer més que a l’electorat de Ciutadans que va absorbir, però no convenç ni pot convèncer el poble català, havent-hi presos polítics, una majoria partidària de la independència.

L’abstenció de més del 40% té una lectura doble. D’una part, la por als contagis de COVID-19, de l’altra la desconfiança i la decepció que va emanar de la campanya electoral de tots els partits, presentant un galliner on les propostes que s’esperaven per part de la ciutadania no arribaven, excepte el fantasma ultradretà, que es va destapar amenaçadorament contra tothom.

L’independentisme es consolida com la via revolucionària per sanejar la política. Una majoria del poble català s’hi va sumar el 2017. La reacció punitiva impulsada pels partits unionistes reaccionaris no es va fer esperar. Va ser un episodi més de justícia contra democràcia. I diàleg. La lluita en la via democràtica i del republicanisme segueix essent la de la llibertat i la transformació social des de baix, que és el que ha d’aprofundir i desenvolupar els drets nacionals.