El Republicà, 9 d’agost de 2020
Ens costa fer-nos a la idea que existeix un patrimoni cultural comú amb l’existència de la diversitat de cultures. Però a Europa són diversos els Tractats i Convencions que se n’ocupen i garanteixen la seva diversitat com a patrimoni comú.
Existeix una Convenció cultural Europea aprovada el 19 de desembre de 1954 que obliga als Estats que formen part del Consell d’Europa a protegir el seu patrimoni cultural i a facilitar-ne l’accés. No és el cas d’Espanya pel que fa a la cultura catalana.
Els Estats estan obligats a identificar i reconèixer el seu patrimoni. La Convenció de Faro, del 27 d’octubre de 2005, atribueix als pobles en tant que comunitat patrimonial, la titularitat per qualificar i reconèixer aquest patrimoni, perquè existeix un patrimoni plural en els valors i els usos de les comunitats heretats del passat.
La UNESCO adoptava a París el 20 d’octubre de 2005 la Convenció per a la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals. Les variants culturals, els elements estructurals i el testimoni dels nacionalismes no demanaven una simple anotació o inclusió en un fitxer informatitzat dels pobles i de les cultures del continent.
L’article 27 de la Declaració Universal dels Drets de l’home de 1948 reconeix el dret a participar en la vida cultural de la comunitat en les seves diferents dimensions que van des de l’arqueologia al paisatge.
L’Estat espanyol va arribar tard a aquestes Convencions, amb una administració acostumada i orientada a l’espanyolització en lloc d’inscriure i protegir la diversitat.
L’article 167 del Tractat de funcionament de la Unió Europea es pronuncia per l’obligació de la Unió de promoure el desenvolupament de les cultures dels estats membres en el respecte a la seva diversitat nacional i regional. La UE, per tant, no es va pronunciar culturalment contra les nacionalitats històriques, ans al contrari.
En definitiva, les Convencions i el Tractat de la UE reconeixen i garanteixen el principi d’accessibilitat del públic al patrimoni cultural en interès general de la cultura de tots els pobles.
S’ha dit poc que la diversitat cultural genera pluralisme, és a dir democràcia. És aquesta la reflexió que se’ns acut a la vista de la situació dels països en què la diversitat és perseguida o desconeguda, substituïda per un centralisme cultural.