La democràcia té problemes que es volen silenciar

El passat ens recorda que hem viscut associats a una acció de govern que ignorava la voluntat del poble. També hem vist que aquesta democràcia d’avui no està en condicions per fer respectar la llei ni els drets humans en tots els sectors socials i econòmics per què prioritza l’Estat i els poders dels electes.

Quan una autonomia amb vocació nacional es converteix en vigilant descobrint les febleses dels governants de l’Estat, les arbitrarietats, les rutines i els errors és discuteix l’eficàcia de la democràcia que parla de renovació i protecció de les minories.

Ens preguntem sovint si les nostres institucions són dolentes, si les decepcions que patim es deuen a les conductes dels governants i les tares de les organitzacions polítiques.

La realitat és que l’evolució política depèn de les estructures econòmiques i socials que no són totalment estables ni totalment homogènies com la crisi de la covid 19 acaba de demostrar.

El poble no és indiferent a la veritat, per què el que fa és esperar i tracte d’oblidar la seva espera pensant en lo contrari de la indiferència davant un avenir incert. La gent es pregunta què vindrà després, mentre l’angoixa porta la imaginació a un futur buit i la submissió a un poder personal.

El poder personal que es desprèn del líder cau si cau el prestigi del líder que en aquestes circumstàncies no pot assegurar una successió, situació que aprofita la oposició per fer-se forta amb una pressió política permanent.

Cada grup defensa una hipòtesi d’acord amb allò que persegueix. Uns s’imposen per missió concentrar la força i la influència en el poble, mentre altres intenten que els esdeveniments no els desbordin o els arraconin.

Hem volgut creure que una democràcia és un règim sòlid en base a un ample acord entre individus i grups de base social, Es busca el consens com a base d’entesa social que garanteix l’equilibri polític i la seva possible duració.

Altra cosa és quan el consens, el diàleg i els pactes són inexistents, convertint-se la política en un camp de lluita permanent. L’enfrontament sistemàtica comporta desordre i virulència amb fam de poder que genera inestabilitat.

El consens democràtic no exclou la crítica constructiva, ni la presentació d’alternatives que en cap cas posen en dubte l’anomenada autoritat del governant en situacions extraordinàries com pot ser una crisi de proporcions impensables.

La democràcia és un règim que compagina autoritat i llibertat. Però també és important el grau de convivència social i la màxima identificació entre governants i governats que no s’assoleix amb campanyes de publicitat, sinó per el convenciment en la bondat i benefici social de la política posada en pràctica.