Junts pel candidat

Les eleccions basques han posat de manifest que hi ha espai per un nacionalisme moderat i pactista i per un altre més radical. Tots dos sumen dos terços de la cambra i possibilitarien fer un govern fortament reivindicatiu i una majoria capaç de reformar l’actual estatus polític. No sembla, però, que sigui aquesta la voluntat del PNB.

A Catalunya, aquests són dies de nervis, corredisses i ultimàtums en una de les famílies independentistes davant la intenció de Carles Puigdemont de tirar endavant el dia 25 el seu projecte de nou partit, moviment o corrent polític amb pretensions de marca electoral amb la què concórrer als propers comicis catalans, previsiblement a la tardor.

S’hauria d’extreure la lliçó del País Basc. Apostant el PNB pel centre i Bildu per la radicalitat d’esquerra, copen la totalitat de l’espai nacionalista. Aquí, hi ha dues famílies que competeixen per un mateix espai de radicalitat, cupaires a part, i resta orfe un ampli espai de centre que no sap a qui votar, quedar-se casa o apostar per PSC o Ciutadans, com ha passat amb antic electorat de CiU no independentista.

Hi ha una cosa que diferencia, però, Catalunya de l’Euskadi actual. Mentre ells van patir la repressió de l’Estat dècades enrere, no han estat agredits ni menystinguts en temps presents, com passa en canvi a Catalunya on la resposta policial a l’1 d’octubre i els diversos processos judicials oberts o sentenciats són fites que marquen un punt de no retorn d’una àmplia desafecció amb Espanya. Per tant, és fàcil que a Catalunya la cita davant les urnes es vesteixi de reivindicació màxima i de desafiament i ningú vol regalar aquest espai al cosí germà. En aquest punt, és obvi que Puigdemont capitalitza gran part d’aquest sentiment ferit de greuge.

El president a l’exili compta a favor amb un factor fonamental com és el calendari, potestat que és a mans del seu patrocinat Quim Torra, desitjós d’exercir-la abans no sigui inhabilitat definitivament pel Suprem. Enfront d’això, allò que en diuen ”l’espai postconvergent” es presenta fragmentat i sense candidat.

Aviat farà tres anys de la proclamació interruptus de la República independent i molt del personal es manté fidel a la il·lusió d’una Catalunya independent a tocar. El factor emocional juga molt a l’hora de captar voluntats i en això Puigdemont es un mestre, com es va demostrar el 29 de febrer aplegant més de 100.000 seguidors a Perpinyà.

En front d’aquest sector incansable, que valora la gosadia d’un president que va convocar el referèndum fins les darreres conseqüències, hi ha els sectors més moderats, que no veuen clar la independència per mètodes unilaterals, però que tampoc creuen en un acte benèfic d’un Estat que no seurà a la taula. Són els d’anar tirant i qui dia passa, dia empeny. Càrrecs institucionals del món local, directors generals que aposten per fer poc soroll, treure rèdit si hi ha entesa amb Madrid i fer-se la foto quan toca marcar paquet, però parapetats en una discreta tercera fila. El que els importa és repetir mandat i, per tant, que les coses continuïn com fins ara. Fins que arriba algú que recorda que s’hauria de fer net.

El PDeCAT va néixer precipitadament i amb mal peu per l’obsessió de canviar de nom per desempallegar-se del llegat del partit de Jordi Pujol. Despullada d’Unió, que va ser expulsada abans de la família, l’antiga Convergència ha anat transitant aquests anys per les urnes sota les marques Democràcia i Llibertat, la més unitària i àmplia de Junts pel Sí i la vigent Junts per Catalunya.

Puigdemont representa el desafiament a l’Estat i és el que més preocupa ara a l’aparell del “deep state”, a l’Íbex35 i a la premsa majoritària. Recordem el tragicòmic episodi de control a les fronteres i a les clavegueres del Parlament quan es va rumorejar que tornava cap a casa. La seva acta d’eurodiputat li atorga una plataforma d’expressió i altaveu internacional. És un actiu que cal explotar. Altra cosa és en condició de què.

De cap de llista? Avui per avui, no seria possible investir-lo president i potser ni tan sols diputat. No m’estranyaria una interpretació sui generis de la Junta Electoral central per negar-li fins i tot la condició de candidat, emparant-se en l’epítet que fan servir de “pròfug de la justícia”. 

A tot això, hi ha un personatge reclòs discretament, disponible per si se’l crida a completar el quadre de ball, però del que sembla que no hi compten. És Artur Mas. Persones de bona fe l’han convidat en els darrers mesos a involucrar-se en recosir les costures entre l’univers PDeCAT i els independents que envolten Puigdemont i que no volen sentir a parlar de les sigles postconvergents. Tasca difícil, que en qualsevol cas no podia intentar si no li ho demanaven uns i altres. En l’actual cop d’ampolla, amb la direcció del PDeCAT enrocada i Puigdemont amb la patent de les sigles Junts per Catalunya, el tancament condueix al suïcidi.

Hi ha una realitat, però, i és que les eleccions es guanyen per la conjunció de diversos factors: Uns objectius -ja no dic programa- , un lideratge clar, uns quadres voluntaristes que treballen fent campanya , una nòmina de càrrecs que influeixen en el seu territori i/o àmbit professional, una marca amb dret d’imatge als espais gratuïts de televisió i als debats… i una dosi notable d’il·lusió i de voluntat de victòria. Amb una militància desnortada i desanimada es difícil pujar-se al carro de la il·lusió i de la confiança.

És evident que Puigdemont tot sol no reuneix tots aquests elements. Les diverses sigles de la família nombrosa, sigui PDeCAT, Junts per Catalunya, la Crida, Partit Nacionalista Català, Demòcrates, Convergents, Lliures, gent solta d’orígens i trajectòries diverses, atresoren alguns d’aquests valors que donen gruix a una formació política, però no poden prescindir tampoc de la component il·lusionant, engrescadora, provocadora i desafiant que aporta la figura de Carles Puigdemont.

Si algun dia assenten el cap, i ja no els hi queda gaire sorra en el rellotge que marca el temps que s’esgota, s’adonaran que amb la tropa que representava Convergència continuaran perdent unitats pel camí, però que han de trobar una fórmula perquè aquella gent que vulgui i molts altres que mai no van votar CiU s’hi sumin a l’expedició.

I un consell: Deixin d’obsessionar-se amb Esquerra. Aquesta altra família farà el que voldrà. Reforcin entretant el seu espai.