Recurs contra la llei de la immersió lingüística

Una petita revolució s’ha esdevingut a l’Estat francès amb l’aprovació per l’Assemblea nacional – contra pronòstics – el dijous 8 d’abril de 2021 de la primera llei de tota la història (de la 5a República) que pretèn explícitament protegir i promoure les llengües anomenades “regionals”. La llei en qüestió dita “relativa a la protecció patrimonial de les llengües regionals i a llur promoció” ha vist el dia gràcies a la tossuderia d’un diputat autonomista bretó, Paul Molac, i al suport d’un nombre sempre més elevat d’entitats, militants de les llengües i d’elegits que els darrers mesos han orquestrat una campanya permanent de mobilització a favor del text de llei.

Però la proposició de llei, amb l’hostilitat oberta i l’avís contrari del govern (especialment del ministre d’Educació), no hagués pogut ser aprovada sense el vot favorable de bona part dels diputats macronistes de la majoria presidencial La République en Marche que van desobeir les consignes ministerials i van votar a favor de la llei. La majoria obtinguda – 247 a 76 – deixa prou clara aquest desafiament dels diputats macronistes; en tot cas d’una evolució significativa de la representació parlamentària per la qüestió de la necessària protecció de les llengües. Els 3 diputats catalan – Sébastien Cazenove, Laurence Gayte i Romain Grau – hi van votar a favor.

Un petit esdeveniment històric
L’aprovació de la llei de protecció de les llengües regionals constitueix un petit esdeveniment històric dins la vida política de França. Una petita esquerda en la muralla ciclopea del jacobinisme i la intolerància – cada cop més se parla obertament de la glotofòbia de França – lingüística de la República francesa. No cal amagar que la victòria per simbòlica que sigui necessita anar molt més enllà i desplegar uns mitjans i unes polítiques considerables per pretendre invertir el declivi de les llengües “regionals” i salvar-les. Almenys surten de la seua condició de “fora de la llei” i d’absència total de reconeixement en el qual eren fins ara. Catalunya Nord passa a ser l’últim territori dels Països Catalans a tenir una legislació que reconeix mínimament el català. El progrés legislatiu francès ve doncs a reforçar la seguretat lingüística del conjunt de la catalanofonia.

Les conseqüències concretes
Queda per veure com s’aplicarà la llei – no perdem de vista que França és un país centralitzat en el qual no hi ha pas cap marge per unes polítiques autonòmiques, totes les competències essent de l’Estat – i quin serà l’abast del seu desplegament. En tot cas, podrà tenir efecte en 4 àmbits concrets.

El primer és que les “llengües regionals” passen a formar part del patrimoni francès objecte (segons les lleis i dispositius ja existents) de protecció. Diu la llei : “…patrimoni lingüístic, constituït per la llengua francesa i les llengües regionals. L’Estat i les col·lectivitats territorials concorren a l’ensenyament, a la difusió i a la promoció d’aquestes llengües.” (art. 1r).

En segon lloc, la llei autoritza (art. 8) la retolació bilingüe – en francès i en la llengua regional – als serveis públics, edificis públics, a la via pública i als suports de comunicació institucionals. D’aquesta manera, s’evita que el que ja era una pràctica habitual a certes zones – País Basc, Bretanya, Còrsega, Catalunya Nord – pugui ser impugnat i tingui ara protecció legal i sigui desenvolupat.

La tercera mesura és l’autorització que d’ara endavant les famílies puguin inscriure a l’Estat civil de manera oficial i correcta els noms de les seues filles i fills en “llengua regional”. Cosa que fins ara era denegat i quasi sistemàticament objecte de recurs davant dels tribunals per les autoritats. La llei diu: “Els signes diacrítics de les llengües regionals són autoritzats en els actes d’estat civil” (art. 9). Així el meu fill Martí ja té previst demanar la correcció oficial del seu nom que 12 anys enrere i després de 10 anys de judicis va veure refusat el seu accent a la i…

Fi de la il·legalitat de la immersió
Finalment la llei ha de permetre que s’acabi el caràcter il·legal de la immersió lingüística a escola (tal com prescrivia fins ara la jurisprudència i els dictàmens del Consell constitucional i el Consell d’Estat). Diu la llei que s’afegeix a les modalitats ja existents “un ensenyament immersiu en llengua regional, sens perjudici de l’objectiu d’un bon coneixement de la llengua francesa” (art. 4). Concretament permet que siguin legalment emparades les pràctiques d’ensenyament immersiu de les escoles privades associatives : Bressola a Catalunya Nord, Diwan a Bretanya, Ikastolak de Seaska al País Basc, Calandretas occitanes, però també de les escoles públiques a qui toleraven de proposar immersió de manera “experimental” però sense cap seguretat jurídica (les dues escoles Arrels a Perpinyà, la vintena de maternals públiques al País Basc).

Queda per veure si el Ministeri d’Educació permetrà un desenvolupament de l’oferta immersiva. També no és encara clar que el Consell constitucional no intervingui la llei. La continuïtat de la mobilització social i la determinació dels elegits continuarà sent la garantia que la llei s’apliqui i que les polítiques lingüístiques a favor del català tirin endavant de totes formes, amb llei o sense llei. Per això durant tot l’any 2020, les administracions locals, associacions i actors de la defensa del català han anat posant en marxa el primer organisme de política lingüística de Catalunya Nord, l’OPLC – Oficina Pública de la Llengua Catalana.

Alà Baylac és professor a l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà i president de l’Associació per a l’Ensenyament del Català.

Article original, aquí