Idearis, programes i partits de la transició

Poc s’han estudiat les propostes polítiques dels partits en el moment proper a l’inici d’un sistema de democràcia formal a l’Estat espanyol. Un senzill resum històric ens permet al cap dels anys situar cada formació en el seu veritable context.

El socialisme no havia abandonat el mètode marxista ni plantejava un programa favorable al fet nacional català. No havien canviat les idees que van venir de l’exili.

Hi ha hagut homes, com Arsemio Jimeno, que be podria també el desaparegut ser Julio Anguita, que han posat en marxa forces polítiques sanes i contràries a la corrupció que sempre ha acompanyat la política espanyola.

El socialisme ha sigut desnaturalitzat per la corrupció i per els totalitaris que van crear el comunisme “Bolchevique” que no entenien de períodes de transició de sistemes i van oblidar fer del socialisme també una escola de civisme.

Per aquells primers socialistes espanyols, el socialisme no es pot concebre sense llibertat, de la mateixa manera que entenien que la llibertat no és possible sense el socialisme. Jimeno recordava a l’exili a Paris, que Karl Kautski, en temps de la revolució del 1917, havia remarcat: <<Lo que ahora se desarrolla en Rusia es efectivamente la última de las revoluciones burguesas y no la primera de las revoluciones socialistas>>.

El socialisme és essencialment no violent i entenia que la revolució no pot ser obra més que de la majoria, en profit de tota la col·lectivitat. No és el resultat doncs de l’acció de minories actives, ni de individualitats, ni de la violència.

Tampoc es pot veure el socialisme com un sistema dogmàtic quan es parla d’una societat més justa i perfeccionada, doncs és una idea basada en l’evolució democràtica i la llibertat,. Era la doctrina del socialisme científic.

Amb aquesta visió es presentava també a les eleccions de 1977 un PSUC convertit en partit de la responsabilitat demanant l’elaboració d’una Constitució democràtica i solucions contra la crisi econòmica i l’absentisme inversor que patia Espanya, a més de l’endeutament i el creixement de l’atur. El PSUC es presentava com un partit que havia sabut sintetitzar els elements de la lluita de classes dins del marc nacional català, donant suport a les llibertats nacionals de Catalunya i una sortida progressista de la crisi, però oposant-se al Pacte Social que signifiqués la dimissió dels treballadors a la lluita reivindicativa i social.

El PSC vinculat al PSOE es va deixar arrossegar per la política recentralitzadora dels dirigents socialistes espanyols que no eren partidàries de cap reforma constitucional, si be va assumir un programa propi del modern socialisme democràtic i d’obstacle permanent a les pretensions sobiranistes del segle XXI.

Un Front electoral democràtic creat per el Partit del Treball i la no legalitzada Esquerra Republicana de Catalunya, proposava un programa polític que demanava una Constitució de base federal i el reconeixement del caràcter multinacional de l’Estat, amb el dret inalienable d’autogovern de les nacions. Aquesta coalició demanava un referèndum sobre Monarquia o República, la separació de l’Església de l’Estat, supressió de tota censura, dret a l’avortament i al divorci, i dret al vot als 18 anys.

En l’aspecte econòmic aquesta Esquerra demanava una assegurança d’atur amb el 100% del salari real, jubilació als 60 anys, garantia d’ingressos dignes i suficients per a la població no activa, combatre la fuga de capitals, control dels preus dels articles de primera necessitat, els serveis públics i l’habitatge, lleis contra la especulació, construcció d’habitatges socials, control sobre la banca i les empreses multinacionals, amb una reforma fiscal progressiva sobre la renda i les plus vàlues del capital, política ecològica i protecció del medi ambient, a més d’una xarxa sanitària d’hospitals i centres d’assistència primària suficient per les atencions que es poguessin precisar.

Per la seva banda, la dreta catalana representada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya es pronunciava el 1980 per un Estatut d’Autonomia afirmant que Catalunya és una nació. Defensava la importància de l’economia de Catalunya i la seva dinàmica exportadora com a poder compensador de la manca de govern polític i construir una Catalunya per al futur.

Mort Franco, el novembre de 1974 CDC proclamava el dret de Catalunya a fruir de la seva pròpia autonomia política, federada amb la resta de nacionalitats de l’Estat espanyol. A la seva III Assemblea general, el 28 de març de 1976 CDC es va pronunciar per una ruptura democràtica que consistia en la substitució de les lleis i institucions franquistes per unes altres institucions i lleis de tall democràtic, definint perspectives de futur en pau i de convivència democràtica.

Del “construir Catalunya” de Jordi Pujol dels anys 60, amb les seves teories del nacionalisme personalista, al trencament amb els postulats autonomistes del pujolisme desprès de 23 anys al poder, el gir sobiranista no arribaria fins la sentència del de 2010 Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de 2006, que es va considerar una agressió de l’Estat Central.

El 1995 Miquel Roca dimitia com Secretari General de CDC i el 1996 se celebrava a L’Hospitalet el X Congrés del partit amb finalitat renovadora. Els sobiranistes Felip Puig i Pere Esteve van presentar a aquest Congrés un document “Per un nou horitzó per a Catalunya” reclamant el reconeixement de l’Estat plurinacional. Es va invocar el dret a l’autodeterminació i exigir a l’Estat més sobirania política i financera.

El Pacte de Barcelona de 1998 va modificar la política d’aliances de CDC a favor d’un bloc nacionalista amb ERC i plantejava un model confederal de relacions entre l’Estat Central i les nacionalitats perifèriques.

Però va ser l’octubre de 1999 quan va arribar la notícia de la Resolució aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides del dia 6 del mateix mes sobre “Declaració i Programa d’acció per una Cultura de Pau” que proclamava el respecte del ple dret a la lliure determinació de tots els pobles, inclosos els que viuen sota dominació colonial o altres formes de dominació u ocupació estrangera, com està consagrat a la Carta de les Nacions Unides i expressat als Pactes Internacionals de Drets Humans. El dret a l’autodeterminació no es considerava per tant limitat a pobles en situació colonial, com defensaven els polítics espanyols conservadors i socialistes, la qual cosa obria esperances a Catalunya.

La coalició CDC-UDC es definia, però el 1980, a les primeres eleccions al Parlament de Cataluhnya com un partit nacionalista català, interclassista, i per una acció en la defensa dels drets humans i la dignitat de les persones, la desaparició de les discriminacions i injustícies, una política gerontològica, la protecció del dret al treball, responsabilitzava la crisi econòmica a la pujada dels preus dels productes energètics, la lluita contra la inflació, creació d’infraestructures bàsiques per al desenvolupament de les activitats productives, una política industrial de qualitat més que de quantitat, d’acció preferent com a sector més important de la base productiva de Catalunya, sense descuidar la oferta turística, treballar per evitar es posin en vigor lleis i normes estatals que puguin limitar greument les possibilitats de les finances públiques catalanes.

Però a CDC i UDC en el momento de la Transició no es plantejaven construir una república catalana al servei del poble ni discutir el nou règim monàrquic, i menys deixar de ser el partit frontissa entre PSOE i PP. L’arribada a l’independentisme, amb 20 anys de retard respecte de ERC, no es produeix de fet practicament fins a la caiguda del mite Pujol i la pèrdua de l’hegemonia política represa per ERC amb el lideratge d’Oriol Junqueras beneficiari de la descomposició de CDC. Artur Mas va impulsar tot i així el “dret a decidir” mentre la ANC mobilitzava l’11 de setembre de 2013 la “Via catalana a la Independència”.