

A més dels malabarismes, i a sobre hem de ser existencialistes
A més dels malabarismes físics i mentals que hem de fer per moure’ns enmig del garbuix de misèries quotidianes a què ens hem d’enfrontar, tenim un pes transcendent al damunt que emmarca totes les desgràcies per resoldre. Es tracta de l’existencialisme més rosegador; és a dir: tenir una existència global sense sentit. Aquesta convicció filosòfica, fortament arrelada en els existencialistes francesos del segle passat, sembla assumida per una gran part de la societat. Però de debò es pot assumir que les nostres vides no tenen un sentit?
Només des d'una perspectiva transformadora podem treure'ns la llosa del damunt
En societats caracteritzades per feines del tot destructores, amb horaris rígids i amb entorns infernals, no estranya pas que apareguin corrents existencialistes que remarquin l’absurd d’aquestes societats. Davant d’aquesta senyalització d’allò que és absurd cal presentar un tipus de filosofia que tot reivindicant la necessitat de transformació remarqui en els éssers humans la recerca de llibertat com a senyera del que dona sentit a llurs existències. Encara podríem afinar més i, tot sabent que som consciències lliures, acabar especificant que el sentit de la vida és la recerca del plaer. Quan hom realitza accions que l’allunyen d’aquest sentit, aleshores és quan s’agafa a l’absurd més punyent.
Venim de societats amb hàbits força absurds: jornades de treball de vuit hores o més, asfixiants controls dels horaris, repressions injustes, censures, llibertat d’expressió tenallada fortament, incomprensió generalitzada, lleis de silencis, entorns inhabitables… I tot plegat ens fa rebutjar un estil de vida del tot irrespirable. Cal començar a teixir estructures per suavitzar tanta duresa. Cal donar a la vida el gir que necessita des de les nostres existències quotidianes. Només des d’una perspectiva transformadora podrem treure’ns del damunt la llosa que altres pensadors han dipositat gentilment a les nostres espatlles.