I a sobre hem de ser existencialistes

En societats caracteritzades per feines del tot destructores, amb horaris rígids i amb entorns infernals, no estranya pas que apareguin corrents existencialistes que remarquin l’absurd d’aquestes societats. Davant d’aquesta senyalització d’allò que és absurd cal presentar un tipus de filosofia que tot reivindicant la necessitat de transformació remarqui en els éssers humans la recerca de llibertat com a senyera del que dona sentit a llurs existències. Encara podríem afinar més i, tot sabent que som consciències lliures, acabar especificant que el sentit de la vida és la recerca del plaer. Quan hom realitza accions que l’allunyen d’aquest sentit, aleshores és quan s’agafa a l’absurd més punyent.

Venim de societats amb hàbits força absurds: jornades de treball de vuit hores o més, asfixiants controls dels horaris, repressions injustes, censures, llibertat d’expressió tenallada fortament, incomprensió generalitzada, lleis de silencis, entorns inhabitables… I tot plegat ens fa rebutjar un estil de vida del tot irrespirable. Cal començar a teixir estructures per suavitzar tanta duresa. Cal donar a la vida el gir que necessita des de les nostres existències quotidianes. Només des d’una perspectiva transformadora podrem treure’ns del damunt la llosa que altres pensadors han dipositat gentilment a les nostres espatlles.