La crisi del 2020 no té res a veure amb la crisi del 2008
La crisi del 2020 no té res a veure amb la crisi del 2008. Aquella va ser una crisi financera, aquesta ha tocat l’economia real. Botigues, petites empreses, restaurants tancant la porta i milers d’empleats de banca acomiadats. Les conseqüències socials han sigut i encara són importants per molt que el nostre PIB vagi amunt i ara retrocedeixi a Catalunya l’atur més que a l’Estat espanyol.
El problema de la crisi no és els governs, i l’Estat pot ser la solució com sembla estan intentant amb l’anomenada Reforma Laboral convalidada al Congrés dels Diputats el passat 4 de febrer. Un objectiu és clar: posar fi a la precarietat laboral i l’explotació, millorar les condicions de treball i salarials.
L’economia no ha parat i la feina ha tornat amb altres criteris de protecció i de garantia sanitària. Les institucions públiques s’han tornat operatives com hem anat veient al llarg de les seves intervencions i decisions. Estem en plena mobilització i correcció d’errors.
El baix preu dels diners ha permès superar la crisi
L’evolució dels esdeveniments ha permès concloure que tots els països de la Unió Europea han seguit la mateixa estratègia de protecció de les seves economies. El liberalisme de no fer res per què les crisis se solucionen per elles mateixes ha deixat d’existir.
L’operació com ha fet la Unió Europea ha sigut planificar el rellançament i la recuperació. Catalunya ja ha crescut el 5,9%. Els problemes ara es planteja amb l’augment de preu de les primeres matèries i recursos energètics que cada país tracta de forma diferent, tenint en compte que alguns no disposen dels mitjans suficients i precisen la distribució dels Fins Next Generation.
El baix preu dels diners que es manté ha permès trobar finançament per superar la crisi abaratint els deutes d’Estat. També ha sigut important l’acord entre Macron i Merkel per fer un fons comú de deute per crear un mecanisme de salvació de les economies europees. S’han imposat, per tant, a Europa les solucions col·lectives. L’Euro com a moneda europea en forma part de la solució.
A Espanya la passió per la legalitat només la veiem quan es parla de negar a Catalunya el seu dret a l’autodeterminació. Però en el tema fiscal la llista de morosos i defraudadors coneguts no és curta. Tampoc a Catalunya. Els concursos de creditors han significat també un pal per les arques públiques.
Segueix en discussió l'augment de la fiscalitat als més rics
Segueix, per tant, en discussió l’augment de la fiscalitat als més rics i als que envien els seus guanys a paradisos fiscals per no pagar impostos al seu país.
No pagar impostos i defraudar fa mal a la riquesa del país, però carregar el dèficit a les economies dels febles, és encara pitjor. Increments i reduccions d’impostos s’han d’avaluar i fer tots els possibles per aturar l’empobriment de les classes mitjanes i treballadores. És i serà una exigència de prosperitat col·lectiva. Ha de ser impossible en el futur que uns quants es beneficiïn de les escletxes legals a l’hora de pagar els impostos.
Encara que no hagi tingut prou ressò, de la reunió del G20 va sortir la necessitat d’una fiscalitat internacional sobretot davant l’enriquiment disparat de les grans empreses tecnològiques i digitals, evitant sota un mateix import que els gegants empresarials paguin menys uns que els altres en funció de la seva ubicació empresarial central en diferents països.
La nova economia ens porta a un creixement de les indústries i la recuperació d’indústries deslocalitzades per fer créixer l’ocupació del sector laboral compaginant indústria i serveis.
També ens ha passat per alt el Manifest per una nova política industrial europea del 2018 de l’exministre d’economia i finances francès Bruno La Maire que va mantenir com a regla bàsica la competència empresarial, sense deixar de banda les subvencions públiques. Per això no s’entén que encara estiguem discutint on han d’anar a parar les fàbriques de bateries elèctriques.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български