Graupera, play back històric i neoconservadurisme

Visió del teatre Victòria des de l’escenari

Hem pogut veure i escoltar el passat dimarts 20 de març la presentació de l’autoproclamat candidat líder Jordi Graupera al Teatre Victòria. La primera impressió, molta gent fent cua  i un teatre ple per gent engrescada i entusiasta disposada a escoltar i aplaudir una nova proposta política al marge dels partits que parla d’unitat independentista. La sobirania per sobre de tot.

El filòsof i periodista  Jordi Graupera no va decebre però tampoc es va fer amb tot el públic, malgrat el muntatge i presentació a l’americana. Una hora de discurs sense imatges, amb un rerefons fosc on només destacava la figura de l’orador posat darrera un faristol. Cap bandera, cap símbol decorava l’escenari.  Cap música per tancar l’acte. No es van cantar els segadors ni al començar ni al acabar la sessió. Molts hi veiem a un Trump més primet i jove que sembla decidit a aixecar la bandera de first Catalonia. El seu objectiu era postular-se com candidat a l’alcaldia e Barcelona. Però parlant clar no va entusiasmar ni a les esquerres ni a l’independentisme.

Va començar denunciant la feblesa dels partits i institucions, fidels a interessos que no ens interpel·len. Sense aclarir quins són les febleses i els interessos que perjudiquen segons ell la política catalana, va seguir dient que Barcelona te oportunitats que s’estan escapant. Tampoc va aclarir quines són aquestes oportunitats. Donava la sensació de que difonia frases eslògan.

Seguidament va afirmar que a Barcelona, per triomfar  i tenir poder has de renunciar a tu mateix. Per Jordi Graupera, a les societats lliures la manera de tenir èxit és afirmar qui ets i desplegar allò que vols realment. Ens estava presentant Barcelona com ciutat sense llibertat o amb una llibertat insuficient que no facilitava la igualtat d’oportunitats.

El seu diagnòstic és que els més poderosos mantenen les seves posicions abaixant el cap davant el poder, renunciant a si mateixos. El que dona la raó -va afegir- és molt millor i ben acceptat que el crític,. L’obedient te més possibilitat d’ascendir que altres.

Segons Graupera això s’ha apoderat de l’esfera pública i de la privada,. Però el que diu ell no és actual, doncs aquesta situació la hem conegut sempre des dels catalans de Franco fins les empreses poderoses   que imposen les condicions internes de treball.

D’aquest tema va saltar a  dir que el catalanisme el defineix com la cultura política dels catalans i els barcelonins que són els més perillosos, adaptats als límits que ha posat la història. És un pensament contra la imaginació   i la protesta, amb vocabulari per fer l’autocensura.

La pau social entén que és la por convertida en forma de vida, una ètica i una política.   En definitiva, segons Graupera te el poder qui no és una amenaça contra el poder central.

Els aplaudiments més forts  van ser quan va dir en to enèrgic que el dia 1 fou el trencament amb els partits i la gent. La gent va deixar de ser catalanista per ser catalana, subjecte a drets polítics que no volia renunciar. Per Graupera, hem fet un referèndum i la policia contra disturbis no ha pogut parar-ho.   

Evidentment oblida dir Graupera que les forces de l’ordre van aturar la seva actuació repressiva cap el migdia per ordres superiors fàcils d’imaginar quan tot el món ja  se sabia el que estava passant, gràcies als mitjans de comunicació i com el poble pacífic i passiu rebia cops de porra i trets de bales de goma. En aquesta exposició Graupera no va fer cap menció dels sacrificis i esforços de la classe obrera. El tema social encara no havia tingut entrada en el seu discurs. Però els aplaudiments anaven disminuint. Algú intuïa que el discurs mancava de continguts més precisos i sobraven definicions i eslògans o frases fetes.

Graupera va seguir dient que hem d’activar el dret a l’autodeterminació que és la mare dels altres drets, doncs som lliures quan ens determinem.

L’expressió és interessant, però el problema que  o analitza és que l’Estat espanyol ha impedit legal i judicialment l’exercici pacífic, lliure i  plenament democràtic del dret a l’autodeterminació de Catalunya que no reconeix com a nació.

Va tornar a parlar de l ciutat defensant que la tradició associativa és la riquesa de la ciutat,  que neix davant l’hostilitat del poder. Ddurant tres segles -va dir- els Estats han dominat las ciutats amb burocràcia i exèrcits. O més democràcia i més ciutat o més autoritarisme i menys ciutat, fou la frase concloent.

Va parlar d’un projecte decadent, sense explicar-lo, que va denominar l’Europa xinesa.

I va entrar de ple a parlar de les eleccions municipals. Per Graupera aquestes eleccions no van només de tramvies, terrasses, recollida d’escombraries, doncs qui fa això oculta els reptes reals, llençant una crítica directa a l’alcaldessa Colau.

En paraules de Graupera, si volem que els nostres fills hagin de  guanyar-se la vida a l’estranger, la desigualtat resposta al canvi climàtic, no sabem que passarà. LA incertesa serà l’avantguarda   o la única resposta abaixar el cap. L’avantguarda xoca amb l’Estat i els interessos geopolítics del món. Penso que es devia referir al grup dels Comuns sense dir-ho clarament.

Va seguir dient, per contradir aquesta situació que o volem la Barcelona ambigua  per no molestar o un lloc sense límit. Va fer un repàs de la gent que ha anat a votar a les diferent consultes, la de 2011, la de 2014 i la del 2017, sempre  amb una xifra ascendent. Va valorar dons positivament totes les consultes fetes a Catalunya. Però no va parlar de la Consulta ciutadana de l’Alcalde socialista Hereu que va perdre l’Ajuntament el 2010 sobre  la programació d’obres a la Avinguda Diagonal que va acabar fent l’administració Trias de CiU per decisió municipal sense replantejar res als ciutadans que ja havien votat que no es toqués la diagonal.

Per Graupera la imaginació deixa la dissidència tancada. Va parlar del folkore actual de la unitat  i va entrar de ple en el tema electoral municipal: unitat i pluralisme es pot resoldre amb una primàries amb candidats de tot el sobiranisme. Hem d’e forçar la política a competir i col·laborar fou la seva sentència amb la que pretenia guanyar la gent que l’escoltava.

Per Graupera Les primàries enriqueixen el debat. Les primàries, deia, incentiven les persones innovadores i en faran néixer a tots com  a moviment de veus i de ciutat.

A partir d’aquest moment va anar una mica més endavant i va desqualificar per l’alcaldia a qui vulnera els nostres drets fonamentals o potenciar la decadència.  L’alcalde el triem nosaltres per què qui guanyi les primàries guanyarà les eleccions. Primàries de ciutat doncs.

VA llençar una crítica contra les primàries dels partits, sense debats. Graupera vol 11 debats, un  a cada Districte i un de televisat.

Va proposar un Congrés per triar el programa electoral i que s’havia de triar el millor candidat, per què podem aspirar a més que les primàries.

La pregunta que es va fer des de el faristol és com convèncer els partits        per dir-los que això és el que cal. S’ha de convèncer a les bases obertament. Va explicar també que ha posat en marxa una web que es diu www.primaries.barcelona.cat

Per Graupera el poble pot organitzar unes primàries igual que va organitzar un referèndum.  I posa el repte de que vol presentar-se i guanyar.

Va seguir dient que només l’independentisme coneix les arrels més profundes de la ciutat. Segons Graupera, per raons històriques els barcelonins hem perdut la il·lusió del que som. El que és sorprenent és no ser capital d’un Estat, quan hem sigut capaços xe fer el primer ferrocarril , el primer banc, les millors olimpíades el 1992, i molt més.

Per Graupera les ciutats són aglomeracions urbanes. Barcelona és la tercera europea, i hem de  tornar a reconèixer que som el nucli d’una xarxa molt gran.

Novament va sentenciar: Hi ha muralles que volen separar el present del futur i les hem d’enderrocar.

Va insistir en que la cultura política de la nostra època és la incertesa. El canvi de cultura política pot ensenyar el contrari del populisme en lloc de la competició per el no res i voler dominar el pensament de la gent.

Així, el tramvia fa que no es construeixi la ciutat al voltant del cotxe. Les paraules claus: Visió, capacitat d’adaptació i participació.

Va seguir dient que podem millorar les escoles. Hi ha 50.000 mil nens en edat bressol i només 8.000 places. Va criticar que les  discussions es basin en qüestions ideològiques. No fem cas de la recerca a tot el món, no busquem solucions millors. Va assenyalar que a la Universitat només arriben els que tenen, els demès no hi arriben.

Va seguir dient que s’ha de tenir paraules per explicar al món i el món       no es farà hostil. Nou ambient. Nova imaginació.

Finalment, abans de tancar l’0acte va dir que els demòcrates hem de ser consistents a l’hora de defensar els valors de la igualtat i la llibertat.

Res doncs d’acció social per garantir la renda mínima de ciutat, poca democràcia participativa per discutir i decidir que s’ha de fer a cada barri, poca esperança d’atractiu empresarial per donar feina digne i salaris dignes als treballadors. No va plantejar el principi d’igualtat d’oportunitats en una societat endarrerida aferrada al caciquisme empresarial com la actual. No va proposar cap solució als conflictes empreses/Ajuntament. No va parlar del funcionariat actual en fase d’envelliment, ni dels problemes de la Guàrdia Urbana, ni de la manca de material dels bombers, noi de l’assistència social als dependents, els vells i els migrants sense recursos. Tampoc va parlar de la crisi de l’habitatge social.

Moltes coses definitòries d’una política i que justifiquin unitat van quedar sense arribar al faristol i al públic que va marxar sense gaires aplaudiments en acabar l’acte. Graupera, recent arribat de l’estranger, molt a l’americana,  no va convèncer les masses. S’ha convertit en un aspirant a líder superposat amb una hàbil campanya de promoció. El poder li pot quedar inabastable. Massa centrat en aconseguir el poder municipal. Però amb qui? Doncs no podríem creure que pensi fer d’alcalde orquestra.

El que va quedar clar és que  no hi havia a l’acte cap representant de partits d’esquerres, ni de la plataforma d’esquerres per la independència, ni de  diverses entitats nacionalistes, ni dels sindicats de treballadors. Això si que és definitori de per on va la presentació. Per això el títol de Playback i neoconservadurisme. No va passar de liberal a l’americana, proper a les tesi de Trump, populisme per damunt dels partits, amb la diferència de que Catalunya i Barcelona no són Amèrica.

Redacció