GOLDA MEÏR: Si vols la pau -per Israel i també Palestina- prepara la guerra… (6)

Una ministra a l’ONU

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides condemnà l’atac d’Israel i li exigí que retirés immediatament les seves forces, cosa que els israelians complirien exigint que es reforcés la seguretat del país contra nous atacs. Quan Golda, al capdavant de la delegació jueva, va anar a l’ONU el desembre del 1956, la Campanya del Sinaí ja s’havia acabat, però la missió de la titular d’Afers Estrangers era demostrar que Israel no era el país agressor, i que tenia dret a la guerra preventiva que Egipte també esgrimia.

En la seva intervenció davant l’Assemblea General, va dir: “¿Per què ha de sorprendre que un poble sotmès a una discriminació tan monstruosa s’impacienti i a la fi busqui com protegir la seva vida dels perills d’una guerra regulada i dirigida contra ell per tots costats?” Va acabar aquell primer discurs demanant als delegats de les nacions: “Substitueixin per la cooperació entre Israel i els seus veïns l’odi estèril i el fanatisme destructor, i donaran vida, esperança i benestar a tots aquests pobles”. Volia la pau, doncs, per a Israel i també Palestina -i en general, per a tots els pobles del món. Per això, contribuïa a preparar adequadament la guerra. I és que no sempre el pacifisme -que comportaria un món lliure d’armes i dels interessos que les mouen- és possible…

Les Nacions Unides exigien que les unitats militars israelianes que romanien a la franja de Gaza i a la costa oest del golf d’Àqaba es retiressin immediatament, però Israel exigia garanties de no-agressió. Finalment, després de dures negociacions, s’arribaria, el març del 1957, a una solució de compromís. De tota manera, la nostra dirigent se sentia decebuda del paper de l’ONU respecte d’Israel: “Nosaltres érem el primer fill de les Nacions Unides, però a Israel se la tractava com a un infant no desitjat, i haig de reconèixer que això em feia mal”.

Els vincles africans

L’afecte que alguns estats d’Àfrica havien demostrat a Israel després de la Campanya del Sinaí decidiria Golda a dirigir els esforços del seu ministeri cap a aquest continent. Es tractava de fer-ho sobre la base de la cooperació. Per als països que, en virtut de la descolonització, acabaven d’assolir la independència, Israel esdevenia un model atractiu, perquè també havia hagut de trobar solucions per a créixer en condicions no gens fàcils.

D’aquesta manera, a partir del 1958 la ministra visitaria Ghana -país amb el qual es van establir unes relacions molt estretes- i molt diversos països: “Com més anava a l’Àfrica, més m’agradava i, molt feliçment, més m’estimaven els africans”. A l’Àsia, en canvi, els seus viatges no van ser tan fructífers “potser perquè mai no vaig arribar a comprendre la complexitat dels codis de conducta de l’Extrem Orient”.

Molt de mal… i no gens banal

El judici -abril del 1961- del dirigent nazi Adolf Eichmann, un dels principals organitzadors del programa d’extermini durant la Segona Guerra Mundial, va tenir lloc durant el mandat de Golda a Afers Estrangers. La totalitat del govern israelià havia donat el seu suport per tal de segrestar a l’Argentina aquell element sinistre, a partir del qual la filòsofa jueva alemanya Hannah Arendt havia elaborat la seva coneguda teoria -per mi molt qüestionable- de la banalitat del mal. Un agent secret havia descobert l’amagatall del botxí a Buenos Aires, i el maig del 1960, el primer ministre Ben Gurion anunciava a la Knésset que Eichmann era en una presó israeliana.

Golda va haver de donar explicacions sobre el segrest a la comunitat internacional. I es preguntà si no era més important que violar les lleis argentines -fet que el govern israelià lamentava- l’amenaça que per als valors de la pau representava l’exdirigent nazi, “l’Eichmann lliure i impune, l’Eichmann que podria vessar el verí de la seva ànima retorçada a una nova generació”. L’Argentina va acceptar la defensa d’Israel i donà per tancat el tema.

Després de les eleccions del 1965, la dona més decisiva de l’Israel modern -crec que, en l’actualitat, encara és així- havia decidit retirar-se de la vida pública al més alt nivell. Lliure, doncs, de les responsabilitats ministerials, continuava la seva activitat política com a membre de la Knésset i de l’executiva laborista. La seva gran preocupació era la salut de la seva germana Sheyna, l’antiga activista sionista a la Rússia dels tsars, a la qual tenia més temps per atendre. Però aquella vida més tranquil·la havia de durar ben poc: quan encara no feia un mes que en gaudia, els companys de partit li van demanar que es fes càrrec de la secretaria general.

Va acceptar el càrrec -febrer del 1966- i dedicaria els dos anys següents a la tasca de reconciliar estratègies i ambicions personals per tal de consolidar la unitat dels laboristes, ja que el veterà Mapai -fundat el 1930- s’havia anat desintegrant en diferents grups i calia algú amb el seu prestigi per tal de refer la unitat trencada. Objectiu que s’assoliria el 1968, amb la creació del Partit Laborista Israelià, membre de la Internacional Socialista i avui, dissortadament, força minoritària davant l’auge, les darreres dècades, de la dreta jueva.