GOLDA MEÏR: Si vols la pau -per Israel i també Palestina- prepara la guerra… (6)

Joan Alcaraz

març 20, 2021

Els nostres referents

Una de les conseqüències de la nova responsabilitat de Golda va ser que ja no es podia oposar més als requeriments reiterats que li feia Ben Gurion d’hebraïtzar-se el cognom, com ja havien fet altres dirigents. Va escollir el de Meïr, que en hebreu vol dir “qui irradia llum”. Un cognom tan bell com significativament simbòlic i que era, d’altra banda, el més proper a Meyerson, el del seu difunt exmarit. Ben Gurion podia sentir-se satisfet…

Golda Meïr va prendre possessió de la cartera d’Afers Estrangers l’estiu del 1956, quan l’amenaça d’una coalició dels països àrabs, encapçalada pel president egipci Gamal Abd an-Nàssir, era cada cop més evident. Els actes terroristes no donaven treva, i els serveis secrets israelians anaven advertint que una quantitat ingent de material militar soviètic es dirigia cap a la península del Sinaí. La conjuntura, per tant, era crítica: Egipte s’estava armant fortament, i la Unió Soviètica -la regió restava al marge de l’escut defensiu amb què la guerra freda protegia Europa- estava decidida a provar els seus nous míssils terra-aire contra l’Estat d’Israel.

Nikita Khrusxov en tenia bones raons: arran de l’acusació que metges jueus havien volgut emmetzinar Stalin, el seu pèrfid antecessor, l’URSS havia trencat les relacions diplomàtiques amb un petit país a qui els Estats Units i el Regne Unit no volien vendre armes. Únicament França -pels seus interessos, no cal dir- estava disposada a col·laborar. Al seu torn, Nàssir, segur del seu potencial i del dels seus aliats, havia decidit nacionalitzar el canal de Suez, que és la fita per la qual més ha passat a la Història. A partir d’aquí, li va ser ben fàcil que Síria i Jordània li atorguessin el comandament militar unificat dels tres països per tal de poder fer efectiu el que més desitjava: aniquilar Israel.

En el secret més absolut

L’anunci d’aquest comandament es va fer públic el dia 24 d’octubre, la qual cosa vol dir que per a la nova ministra la guerra esdevenia, gairebé, arribar i moldre. Els dirigents israelians estaven convençuts que només l’efecte sorpresa podria salvar el país, i van decidir iniciar l’atac el 29 d’octubre. La decisió es mantindria en el secret més absolut, a partir d’un pla que coneixien molt poques persones, entre les quals Golda, no cal dir.

La líder, en les seves memòries, es refereix a aquell moment vital: “Els serveis d’intel·ligència egipcis van tenir la impressió que, com a resposta als moviments amenaçadors de les tropes iraquianes a Jordània […], ens estàvem preparant per a una ofensiva contra aquest país. Les nostres forces amuntegades a la frontera jordana ajudaven a atorgar un caràcter verídic als rumors”.

L’anomenada Campanya del Sinaí -del 29 d’octubre al 5 de novembre- no podia anar millor per als interessos d’Israel i, en l’origen, del sionisme: els israelians van fer seves tota la península del Sinaí i la franja de Gaza, a més d’una gran quantitat d’armament soviètic modern i molt perfeccionat. Juntament amb l’atac israelià, n’hi va haver un altre de forces britàniques i franceses, conjuntament, per recuperar el pas pel canal de Suez i tallar, doncs, l’amenaça de penetració soviètica en el Pròxim Orient.

Una ministra a l’ONU

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides condemnà l’atac d’Israel i li exigí que retirés immediatament les seves forces, cosa que els israelians complirien exigint que es reforcés la seguretat del país contra nous atacs. Quan Golda, al capdavant de la delegació jueva, va anar a l’ONU el desembre del 1956, la Campanya del Sinaí ja s’havia acabat, però la missió de la titular d’Afers Estrangers era demostrar que Israel no era el país agressor, i que tenia dret a la guerra preventiva que Egipte també esgrimia.

En la seva intervenció davant l’Assemblea General, va dir: “¿Per què ha de sorprendre que un poble sotmès a una discriminació tan monstruosa s’impacienti i a la fi busqui com protegir la seva vida dels perills d’una guerra regulada i dirigida contra ell per tots costats?” Va acabar aquell primer discurs demanant als delegats de les nacions: “Substitueixin per la cooperació entre Israel i els seus veïns l’odi estèril i el fanatisme destructor, i donaran vida, esperança i benestar a tots aquests pobles”. Volia la pau, doncs, per a Israel i també Palestina -i en general, per a tots els pobles del món. Per això, contribuïa a preparar adequadament la guerra. I és que no sempre el pacifisme -que comportaria un món lliure d’armes i dels interessos que les mouen- és possible…

Les Nacions Unides exigien que les unitats militars israelianes que romanien a la franja de Gaza i a la costa oest del golf d’Àqaba es retiressin immediatament, però Israel exigia garanties de no-agressió. Finalment, després de dures negociacions, s’arribaria, el març del 1957, a una solució de compromís. De tota manera, la nostra dirigent se sentia decebuda del paper de l’ONU respecte d’Israel: “Nosaltres érem el primer fill de les Nacions Unides, però a Israel se la tractava com a un infant no desitjat, i haig de reconèixer que això em feia mal”.

Els vincles africans

L’afecte que alguns estats d’Àfrica havien demostrat a Israel després de la Campanya del Sinaí decidiria Golda a dirigir els esforços del seu ministeri cap a aquest continent. Es tractava de fer-ho sobre la base de la cooperació. Per als països que, en virtut de la descolonització, acabaven d’assolir la independència, Israel esdevenia un model atractiu, perquè també havia hagut de trobar solucions per a créixer en condicions no gens fàcils.

D’aquesta manera, a partir del 1958 la ministra visitaria Ghana -país amb el qual es van establir unes relacions molt estretes- i molt diversos països: “Com més anava a l’Àfrica, més m’agradava i, molt feliçment, més m’estimaven els africans”. A l’Àsia, en canvi, els seus viatges no van ser tan fructífers “potser perquè mai no vaig arribar a comprendre la complexitat dels codis de conducta de l’Extrem Orient”.

Molt de mal… i no gens banal

El judici -abril del 1961- del dirigent nazi Adolf Eichmann, un dels principals organitzadors del programa d’extermini durant la Segona Guerra Mundial, va tenir lloc durant el mandat de Golda a Afers Estrangers. La totalitat del govern israelià havia donat el seu suport per tal de segrestar a l’Argentina aquell element sinistre, a partir del qual la filòsofa jueva alemanya Hannah Arendt havia elaborat la seva coneguda teoria -per mi molt qüestionable- de la banalitat del mal. Un agent secret havia descobert l’amagatall del botxí a Buenos Aires, i el maig del 1960, el primer ministre Ben Gurion anunciava a la Knésset que Eichmann era en una presó israeliana.

Golda va haver de donar explicacions sobre el segrest a la comunitat internacional. I es preguntà si no era més important que violar les lleis argentines -fet que el govern israelià lamentava- l’amenaça que per als valors de la pau representava l’exdirigent nazi, “l’Eichmann lliure i impune, l’Eichmann que podria vessar el verí de la seva ànima retorçada a una nova generació”. L’Argentina va acceptar la defensa d’Israel i donà per tancat el tema.

Després de les eleccions del 1965, la dona més decisiva de l’Israel modern -crec que, en l’actualitat, encara és així- havia decidit retirar-se de la vida pública al més alt nivell. Lliure, doncs, de les responsabilitats ministerials, continuava la seva activitat política com a membre de la Knésset i de l’executiva laborista. La seva gran preocupació era la salut de la seva germana Sheyna, l’antiga activista sionista a la Rússia dels tsars, a la qual tenia més temps per atendre. Però aquella vida més tranquil·la havia de durar ben poc: quan encara no feia un mes que en gaudia, els companys de partit li van demanar que es fes càrrec de la secretaria general.

Va acceptar el càrrec -febrer del 1966- i dedicaria els dos anys següents a la tasca de reconciliar estratègies i ambicions personals per tal de consolidar la unitat dels laboristes, ja que el veterà Mapai -fundat el 1930- s’havia anat desintegrant en diferents grups i calia algú amb el seu prestigi per tal de refer la unitat trencada. Objectiu que s’assoliria el 1968, amb la creació del Partit Laborista Israelià, membre de la Internacional Socialista i avui, dissortadament, força minoritària davant l’auge, les darreres dècades, de la dreta jueva.

La fi d’Israel… que tornaria a quedar en intent

Mentrestant, a Israel sorgirien problemes més greus, tant exteriors com d’índole econòmica: les relacions -poc o molt conflictives- amb els països àrabs; la creació d’organitzacions palestines com l’OAP i el Fatah; esfondrament de l’economia, amb la consegüent crisi política que dificultava el govern de l’aleshores primer ministre, Levi Eshkol, successor de Ben Gurion… L’any 1967, la calma relativa tocava a la seva fi. Contra tots els pronòstics, el 14 de maig Egipte va iniciar una concentració de soldats i divisions blindades al Sinaí. Nassir estava disposat, novament, a una guerra total que seria la fi d’Israel.

El dirigent egipci va exigir al birmà U Thant, aleshores secretari general de l’ONU, la immediata retirada dels cascos blaus del Sinaí, la qual cosa va aconseguir. El 19 de maig, Egipte es trobava a les posicions abandonades per l’organització internacional. En molt poc temps, havia de començar la mítica guerra dels Sis Dies (6-10 de juny del 1967), que Israel tornaria a guanyar, demostrant a tothom, que esborrar el seu Estat del mapa del Pròxim Orient no resultava gens fàcil…

Com no era tan ràpid guanyar una altra batalla encara més important: la de la pau. Immediatament després del conflicte, Golda va tornar als seus Estats Units per a pronunciar-hi unes conferències que tenia previstes feia mesos. Referint-se als recents esdeveniments bèl·lics, va dir: “Hem tornat a guanyar la guerra -la tercera en la nostra independència tan curta. Nosaltres desitgem la pau. Però els amics dels nostres veïns han d’aprendre aquesta lliçó: els jueus gasats per Hitler van ser els darrers jueus que van morir sense defensar-se”. I és que allò que te la clavin en una galta i parar l’altra… El pacifisme és convenient i del tot necessari per a la marxa del món, però té els seus límits.

La nostra referent, de nou, volia jubilar-se, tot i haver esdevingut secretària
general del Mifléguet ha-Avodà, el reunificat Partit Laborista. Ho va
aconseguir a partir del mes d’agost del 1968, però el somni de poder-se dedicar
plenament als seus afers personals i a la vinculació familiar li duraria,
novament, ben poc: menys d’un any. El destí li tenia reservada -poca broma!-
una darrera tasca d’immensa responsabilitat, que culminaria tota una vida
política: la de primera ministra.