Els diners que la nostra referent havia obtingut a Amèrica servirien per a comprar armes a Europa i permetre, d’aquesta manera, la creació del nou Estat d’Israel. Quan Golda, pocs mesos abans, va tornar a casa, Jerusalem era el punt més problemàtic de Palestina. Una immensa esllavissada que havien provocat els àrabs a la carretera, entre el punt estratègic de Bab-al-Wad i el poble de Kastel, havia deixat pràcticament aïllada l’emblemàtica capital. Aconseguir el control del segon d’aquests punts no va ser gens fàcil, i comportaria que més de 250 civils àrabs morissin quan les organitzacins armades sionistes Irgun i Stern van prendre possessió, el 9 d’abril del 1948, del poblat de Deir Yassin.
Però abans d’aquest episodi, la població àrab, a instància dels seus dirigents, havia iniciat un èxode a gran escala cap a les regions sota el seu control. Un replegament que obeïa a la intenció dels militars de preparar un gran atac contra els jueus, un cop els britànics haguessin abandonar totalment Palestina.
L’inútil proposta d’Abd Al·là de Jordània
Per part israeliana, calia impedir aquest atac com fos, i els dirigents de l’Agència Jueva van creure que Golda Meïr podia contribuir-hi decisivament. Per això van instar-la a entrevistar-se amb el rei Abd Al·là I de Jordània. Era necessari un darrer esforç per tal que el regne haiximita no es posés al costat de la coalició àrab i intentar salvar, d’aquesta manera, la pau. No era el primer cop que la dirigent israeliana i el monarca jordà es reunien en secret. El novembre del 1947, ell li havia assegurat que no participaria en cap atac als jueus i que acceptaria de grat la partició de la terra palestina.
El perill de la situació sobre el terreny va fer que Golda anés a Amman, la capital jordana, disfressada de dona àrab i acompanyada d’un jueu expert en afers polítics de la regió. El rei va intentar dissuadir les aspiracions israelianes. “Renuncïin a reclamar la llibertat d’immigració. Jo esdevindré l’amo de tot el país i vostès tindran representació en el meu Parlament. Els tractaré molt bé i no hi haurà guerra”.
Però Abd Al·là I no comptava amb la fèrria voluntat de Meïr ni la taxativa determinació del sionisme i de les jueves i jueus vinguts a la terra novament promesa. “Majestat -li va dir al rei-, el nostre poble ha estat esperant aquest moment durant 2.000 anys. Vostè creu que això és tenir pressa?” La guerra, doncs, resultava inevitable, perquè el nou Israel no estava disposat a renunciar a l’Estat propi…
25 signatures per la independència
No tots els dirigents sionistes veien clar el camí per avançar, però David Ben Gurion, des del seu lideratge, es mantenia ferm. Estava convençut que l’oportunitat d’aquell mes de maig del 1948 no tornaria a presentar-se fàcilment i, d’altra banda, tenia una fe cega en el potencial militar israelià.
La cerimònia de la proclamació de l’estat jueu no es podia fer a Jerusalem: la ciutat estava assetjada. Per tant, la reunió de la cúpula dirigent va tenir lloc el 14 de maig a Tel-Aviv. Tots els membres del consell del poble que hi eren presents -25- van signar la declaració d’independència que acabava de llegir Ben Gurion. “Tot que el que recordo d’aquell moment -diria Golda- és que vaig plorar sense amagar-me’n, incapaç, fins i tot, d’eixugar-me les llàgrimes”.
Els primers a reconèixer el nou país van ser els Estats Units i la Unió Soviètica, la qual cosa vol dir que la viabilitat inicial tenia bases sòlides. Tot i així, Israel va ser atacada, el dia següent de signar-se la declaració, per una coalició d’exèrcits: Egipte, Síria, Líban, Jordània i l’Iraq, juntament amb forces expedicionàries d’altres països àrabs i moviments guerrillers. Acabava d’esclatar la primera guerra d’Israel, que el desequilibri de forces feia decantar, d’antuvi, cap a la banda àrab. Tanmateix, des del punt de vista militar, els jueus van ser superiors, i això els permetria ampliar les seves possessions territorials. El conflicte s’acabaria la primavera del 1949 amb la signatura de diversos acords d’armistici.
La primera ambaixadora a l’URSS
Pel que fa a Golda, tot seguit de proclamar-se la independència se li havia demanat que tornés de nou als EUA a comprar armament. Però les gestions al gran país -unides al reconeixement que li dispensaven els jueus americans- no durarien gaire: va rebre un telegrama de Moshe Sharett, el ministre d’Afers Estrangers del primer govern israelià, anunciant-li que la nomenarien ambaixadora a la Unió Soviètica. Personalment, no li venia gens de gust, però el nomenament es va fer públic la primera setmana de juny. Els soviètics havien reconegut Israel ben aviat i la cortesia diplomàtica exigia que l’establiment de relacions no trigués a completar-se. L’interès de l’entesa era mutu, ja que Stalin i el seu govern volien mantenir una bona relació amb el nou estat per a consolidar la seva posició estratègica al Pròxim Orient.
La legació israeliana va ser ben rebuda tant pel cos diplomàtic acreditat a Moscou com per la premsa estrangera. Però les coses prendrien ben aviat una deriva diferent. El dia 5 d’octubre del 1948, en ocasió de l’Any nou jueu, la legació va assistir en pes a la Gran Sinogoga de Moscou per segona vegada, tot i que la majoria dels seus membres, començant per Golda, no eren practicants. El nombre de jueus moscovites presents als oficis religiosos, que habitualment no passava d’uns dos mil, es va calcular en unes cinquanta mil persones.
Els soviètics retenien els seus jueus
Un article publicat dos dies abans al diari Pravda havia influït, en bona mesura, en aquesta gran concentració. Es tractava d’un article de l’escriptor i periodista ucranià, d’origen hebreu, Ilià Ehrenburg que constituïa una diatriba contra l’estat d’Israel. Era un advertiment per als jueus russos que se sentien sionistes, i un recordatori que la Unió Soviètica era la seva única pàtria. I al cap de deu dies, per la commemoració del Iom Kipur (Dia del Gran Perdó) es va produir la mateixa rebuda entusiasta cap als membres de la legació que havien tornat a la sinagoga. Era una manera de dir a la “seva” ambaixadora que el nou país que ella representava els estava prohibit, a diferència dels jueus d’altres regions del món.
El dia 7 de novembre, aniversari de la revolució bolxevic, un nou episodi complicaria encara més la situació. Quan, durant la recepció al cos diplomàtic acreditat a Moscou, l’ambaixadora Meïr ja havia complimentat el ministre d’Afers Exteriors Viacheslav Mólotov, l’esposa d’aquest, Polina Jemtxujina, se li va adreçar amb interès. “Ich bin a yiddishe totchter” (“Sóc filla del poble jueu”), li va dir en judeoalemany. I va afegir: “Vagin en compte. Si a vostès les coses els van bé, també els aniran bé a tots els jueus del món”.
Poc temps després d’aquella recepció, Polina -de qui Stalin desconfiava feia temps- va ser detinguda i després condemnada a cinc anys de treballs forçats al Gulag pel NKVD, la sinistra policia secreta soviètica. L’acusaven de mantenir relacions criminals amb nacionalistes hebreus. El seu marit, al seu torn, seria destituït del càrrec ministerial. Ja se sap, el règim comandat tirànicament per Iósif Stalin no tolerava cap dissidència, i per això el soviètic esdevindria, en poques dècades, un model fracassat, encara pendent -desapareguda l’URSS fa anys- d’una veritable renovació democràtica.
A partir d’aleshores, els jueus de Rússia pagarien un preu molt alt per l’acollida que havien dispensat als representants d’Israel. Les autoritats anaven en contra de les institucions religioses i els moviments nacionalistes, i en el cas de la llengua hebraica, van prohibir el seu estudi. De resultes d’això, en ben pocs mesos no quedava ja cap organització jueva a Moscou. Allò era massa per al temperament de Golda, que se sentia a la capital russa com en una presó. Només s’hi va estar set mesos, però quan tornava a Israel tenia la sensació de retrobar-se amb un país petit, “encara en guerra, sí, i afrontant unes proves formidables, però obert, ple d’esperança, democràtic: el meu país”.
Ministra de Treball i Afers Socials
Ben aviat arribaria a tenir una cartera en el seu govern. Quan Ben Gurion, cap del primer executiu israelià, li va demanar -tot i els recels dels grups ortodoxos, per tractar-se d’una dona- que ocupés la cartesa de Treball i Afers Socials, es va sentir alleugerida, ja que considerava que el càrrec, per la seva trajectòria, li esqueia com anell al dit. En va prendre possessió l’11 de març del 1949, i el 20 d’abril abandonava definitivament Moscou. Una capital on els adeptes a la fe jueva havien anat desapareixent de la Gran Sinagoga…
Una de les tasques principals de la ministra va ser la participació en el disseny de l’acollida urgent i massiva d’immigrants jueus al nou estat. La Llei del Retorn (1950) atorgava a tot jueu el dret d’anar a Israel i adqurir-ne la nacionalitat en el moment d’arribar-hi. Les onades successives de compatriotes provindrien tant dels supervivents de l’Holocaust a Europa com de jueus vinguts dels països àrabs del Pròxim Orient i l’Àfrica del Nord, a més de la pròpia Unió Soviètica. Parlaven llengües distintes i tenien costums diferents. “L’única cosa que tenien en comú -diria Golda a les seves memòries- era ésser jueus”.
El total d’immigrants acollits a Israel entre els anys 1948 i 2000 s’apropa a 3 milions de persones. El 1949, es tractava que algú de l’empenta de Golda posés fil a l’agulla. Així, el 24 de maig va presentar a la Knésset -el Parlament israelià- l’anomenat Pla Meyerson per a la construcció de 30.000 habitatges, i el mes d’agost, un ambiciós programa de construcció d’una xarxa viària. La nostra referent es va veure obligada a anar a col·lectar fons, un cop més, als Estats Units, però en aquesta ocasió no era “per guanyar la guerra, sinó per preservar la vida”.
Una verda avançada al seu temps?
Li agradava passejar per les obres i inspecccionar-les. Exigia, a més d’altres detalls constructius, que es plantessin arbrers i flors als espais comuns. Pel que fa a la xarxa viària, molts la consideraven un luxe innecessari, però el programa s’acabaria aprovant perquè també representava una solució per a la gran reserva de mà d’obra no qualificada que hi havia disponible. Golda també volia bellesa per a les carreteres: s’havia de desbrossar la terra de les voreres i plantar-hi arbres. Així era l’ambientalisme avant la lettre d’aquesta dona admirable…
L’estiu del 1953, a la Knésset es debatia una llei sobre el servei militar femení obligatori, proposada per la ministra de Treball i Afers Socials. Els debats van ser punyents. Les violentes manifestacions dels grups ultraortodoxos -aquesta nosa que ha continuat dificultant la plena renovació de la societat jueva- enfrontaven com mai l’opinió pública. Golda ho tenia ben clar: “No ens obligareu a adoptar la vostra manera de viure”.
En l’àmbit personal, aquells van ser uns anys de desgràcies. El 1950, la seva filla Sara va sobreviure a una greu malaltia, però va perdre la criatura que estava esperant. I el 1951, durant una altra de les seves campanyes de recaptació de fons als Estats Units, Golda va rebre un telegrama anunciant-li la mort de Morris Meyerson, el seu antic marit.
El 1955, el partit laborista Mapai, que aspirava a assolir l’alcaldia de Tel-Aviv, va decidir posar la nostra dirigent de cap de llista, tot i que ella preferia quedar-se al Ministeri: va perdre només pel vot d’un representant del bloc religiós, que es negava a votar per una dona. Però l’any següent, després d’una provada eficàcia al capdavant del Ministeri de Treball i Afers Socials, Ben Gurion li proposaria un repte nou i ambiciós: la cartera d’Afers Estrangers.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български