Un any decisiu en la trajectòria, cada cop més ascendent, de Golda Meïr va ser el 1946. En una postguerra mundial encara prou tendra, el govern de Sa Majestat britànica es va negar a acceptar la petició del president nord-americà, el demòcrata -i també maçó- Harry S. Truman, que per motius humanitaris es permetés entrar a Palestina cent mil refugiats jueus d’Alemanya i Àustria. Prèviament, s’havia creat una comissió angloamericana ad hoc davant la qual Golda, com a representant de la Histadrut, va comparèixer el 25 de març. En la seva intervenció, diria:
“Senyors, jo no sé si vostès […poden…] tenir consciència del que significa pertànyer a un poble el dret a l’existència del qual es qüestiona constantment. El nostre dret d’ésser jueus, ni millors ni pitjors que d’altres d’aquest món, amb la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre dret a l’autodeterminació i el nostre desig sincer de mantenir un esperit d’amistat i de cooperació tant amb els nostres veïns propers com amb els països allunyats”. Paraules que podria pronunciar-les, de manera gairebé idèntica, qualsevol sobiranista català actual…
Nacionalisme, doncs, entès en el millor sentit, i per això mateix necessari, ara i sempre, en l’evolució del món. La qual cosa no exclou, malauradament, tensions, que hi són perquè la consciència global de la Humanitat no ha estat mai prou democràtica, i, si s’hi ha anat tornant, mai no seran balders els esforços que cal fer per aconseguir-ho. I amb totes les contradiccions -només som animals una mica més intel·ligents- possibles.
En vaga de fam
La situació s’agreujava progressivament. El mes d’abril, mentre la comissió que hem esmentat preparava el seu informe, els britànics van fer un pas endavant en la guerra contra els refugiats. Dos vaixells de la Haganà -organització paramilitar d’autodefensa jueva durant l’època del Mandat Britànic de Palestina (1920-1948)- van ser retinguts a la Spezia, a la Riviera italiana, just abans de salpar cap a Palestina amb 1.014 refugiats a bord. Cedint a les pressions britàniques, la nova Itàlia -que era a punt de convertir-se en República- no va permetre la marxa dels vaixells, i els jueus que eren a bord van proclamar una vaga de fam. A Jerusalem, un grup de dirigents -Golda inclosa- iniciarien, en solidaritat, una altra vaga del mateix signe.
Finalment, i després de l’informe de la comissió, de signe favorable als refugiats, els dos vaixells van salpar cap a Palestina amb una forta escorta britànica. Però el govern del laborista Clement Attlee es va fer enrere de les recomanacions de la comissió tot dient que acceptar-les implicaria enviar a territori palestí una divisió per a sufocar els previsibles avalots àrabs. En conseqüència, el dia 16 de juny d’aquell 1946 la Haganà va dinamitar tots els ponts fronterers de Palestina i l’administració britànica quedaria aïllada i pràcticament paralitzada, en una època en què les tecnologies no eren les actuals.
Com a resposta, pocs dies després els britànics van declarar la guerra a l’Ixuv, com era conegut el conjunt de la població jueva que vivia a Palestina. Cent mil soldats i prop de dos mil policies del Mandat colonial van irrompre en dotzenes de poblats i van fer presoners més de tres mils jueus, d’entre els quals la majoria de la seva cúpula política. L’operació tenia una finalitat múltiple: desmoralitzar i castigar l’Ixuv, reprimir-ne els principals dirigents, destruir la Haganà i posar fir a una immigració que era considerada il·legal pels qui encara manarien fins la constitució del nou Estat hebreu, el 1948.
Cap política interina de l'Agència Jueva
Tots els buits polítics, malgrat ser presumptament destructius, generen sempre noves oportunitats.Va ser aleshores quan la cada cop més lideressa es va haver de fer càrrec, de manera interina, del departament polític de l’Agència Jueva, la Sojnut, organisme que representava la comunitat hebrea durant el Mandat britànic de Palestina. La Golda, una persona absolutament contrària -tan moralment com tàcticament- a l’acció terrorista, va decidir que la millor protesta contra els fets d’aquell 29 de juny, conegut com el Dissabte Negre, era dur a terme una resistència cívica, també, doncs, a la catalana manera…
A més, estava convençuda que actuar així era la mesura més eficaç per a evitar el desastre que podrien ocasionar les accions violentes d’organitzacions jueves clandestines com l’Irgun o el Grup Stern. I va anar a veure qui seria aviat el primer president del nou Estat, Chaim Weizmann, que aleshores era, a la vegada, president de la Sojnut i de l’Organització Sionista Mundial, que havia estat creada l’any 1897 al Primer Congrés Sionista celebrat a la ciutat suïssa de Basilea. Volia comprometre’l en ser la veu principal de cara al món d’una campanya jueva de desobediència cívica, però el líder sionista, potser pels amics que tenia al Regne Unit, primer va dir que sí i després es va tirar enrere, amb la lògica decepció de la nostra referent.
El 12 d’agost d’aquell intens 1946, quan el govern britànic va anunciar que deportaria a Xipre els immigrants capturats en aigües palestines, la Meïr era a París per tal d’assistir a una reunió de l’executiva de l’Agència Jueva. Aquesta trobada es va celebrar a la capital francesa perquè els britànics -poc afavoridors, com veiem, de les aspiracions sionistes- no permetien l’entrada a Palestina de David Ben Gurion, futur primer ministre del nou Estat jueu. Els dirigents de la Sojnut s’havien de pronunciar sobre un nou pla proposat pel Regne Unit que recomanava la divisió de l’espai palestí en tres demarcacions: una de britànica -que correspondria al 30% del territori-, una altra de jueva -un altre 30%- i la més gran d’àrab -40%.
L’ardida dirigent, que no era molt favorable a la idea de la partició, va fer costat a Ben Gurion quan aquest va declarar: “Només hem de demanar una cosa, és a dir, un Estat jueu a Palestina o en una part de Palestina”. Ho obtindrien aviat en el segon supòsit, però és obvi que, ni que sigui amb sang, suor i llàgrimes, no han assolit el primer, que segurament no és la sol·lució més justa a un conflicte que ha esdevingut, en la història contemporània, gairebé etern.
A finals d’any va tenir lloc a Basilea el XXII Congrés Sionista, que va fer més paleses les diferències ideològiques que ja hi havia entre els distints corrents del moviment. El Congrés -no cal dir que Golda hi participava- va decidir no col·laborar amb els britànics i reafirmar-se en la necessitat d’un Estat jueu. Aquestes decisions enduririen la lluita contra el poder colonial, amb tres línies d’actuació: desafiant el bloqueig a la immigració a gran escala, intensificant la creació de nous assentaments i oposant resistència a l’autoritat britànica.
Aquell Èxodus novel·lat i fílmic, esdevingut mite
El deteriorament de la situació -amb enfrontaments violents i atacs terroristes- faria que el Regne Unit, el febrer del 1947, anunciés la decisió d’elevar la qüestió de Palestina a l’ONU, la qual creà un comitè especial per a estudiar les possibles vies de solució. Un dels afers d’aquells mesos que provocaria més commoció va ser el del vaixell Exodus 1947, que, amb més de 4.500 refugiats, va arribar al port de Haifa el 18 de juliol. Tanmateix els viatgers, després de diverses vicissituds, van acabar sent internats, obligats pels britànics, en els camps de desplaçats que hi havia a la zona ocupada pel Regne Unit a Alemanya.
La narració d’aquest viatge atzarós és descrita a la coneguda novel·la Exodus de Leon Uris (1958) sobre la fundació de l’Estat d’Israel, en la qual es basà el film, també mític, d’Otto Preminger (1960), amb Paul Newman encapçalant el repartiment. Però les condicions de vida, gairebé inhumanes, dels refugiats que havien estat enviats a Xipre encara era pitjor que la dels d’Alemanya, i l’Agència Jueva va decidir convèncer els britànics que fossin alliberats quan més aviat millor. Golda Meïr va ser una de les responsables que la situació pogués resoldre’s, i que les primeres famílies que atraquessin al port de Haifa fossin les que tenien infants.
A finals de novembre del 1947, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar un pla que preveia la partició de Palestina en dos estats independents, l’un jueu i l’altre àrab, i la internacionalització de Jerusalem. D’immediat van començar els atacs de bandes àrabs: paranys a les carreteres, assalts a les ciutats i a les colònies agrícoles israelianes… Golda vivia a Jerusalem, on hi havia la seu de l’Agència, però tot sovint es veia obligada a desplaçar-se a Tel-Aviv, on Ben Gurion tenia el seu quarter general, i en el trajecte hi patiria més d’un ensurt.
Del desembre del 1947 al maig del 1948 es va esdevenir el que es coneix com “la batalla de Palestina”. Malgrat l’acord de l’ONU, els jueus que hi havien anat eren conscients que, per a aturar els atacs dels àrabs, a més de la voluntat d’aconseguir-ho feia falta armament. Però els Estats Units havien decretat un embargament a la venda d’armes al Pròxim Orient i, en canvi, el Regne Unit seguia proporcionant mitjans bèl·lics als estats àrabs d’acord amb les obligacions assumides en els tractats que hi mantenia. En aquesta situació, i després d’algun intent fallit, Golda es va oferir a anar als EUA per tal d’intentar trobar fons entre els jueus americans.
Comissionada als EUA en un moment decisiu
Dos dies després d’haver creuat l’Atlàntic, la nostra referent va assistir a Chicago a l’Assemblea de Federacions Jueves, organitzacions que no eren sionistes. Entre altres consideracions adreçades per tal d’arribar al fons del cor d’aquells jueus econòmicament poderosos, els digué: “La comunitat jueva de Palestina es prepara per a lluitar fins al final. Si tenim armes, les farem servir. Si no, combatrem amb pedres […]. Si aquests 700.000 jueus de Palestina aconsegueixen sobreviure, aleshores serà tot el poble jueu qui restarà viu, […] però si són massacrats, per segles s’haurà acabat el nostre somni […] d’una llar nacional jueva […]. Cal que en el decurs dels propers quinze dies tinguem un diner líquid entre vint-i-cinc i trenta milions de dòlars […]. La comunitat jueva de Palestina no alçarà pas la bandera blanca davant el muftí. La decisió està presa […] .Vostès només poden decidir una cosa: saber qui s’endurà la victòria del combat, nosaltres o el muftí […]. Però ha de ser ràpid”.
Això ho deia aquesta autèntica dona de ferro el 21 de gener del 1948, i ho aniria repetint en nombrosos actes per la gran república federal. Al cap de sis setmanes va tornar a Palestina amb una recaptació de… cinquanta milions de dòlars! Ben Gurion, en pocs mesos premier israelià, també n’estava veritablement admirat…
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български