
El Republicà, 23 de setembre del 2020
Golda Meïr: “El sionisme no té sentit si no és per a rescatar jueus”
Tot i les dificultats de compaginar l’activitat professional amb la vida familiar, la feina, a la Golda, l’enriquia interiorment. Obligada a viatjar sovint, els remordiments, tanmateix, l’angoixaven, sobretot perquè la salut de la seva filla Sara -que patia una greu insuficìència renal- era delicada. Malgrat tot, corria sense parar d’un lloc a l’altre i arreu la convidaven a fer conferències. Feminista per la via dels fets, la seva trajectòria pública ja no es podia fer enrere…
Així, entre els anys 1932 i 1934 va ser enviada a Anglaterra i també al seu anterior país d’adopció, els Estats Units, per tal de recaptar fons per una causa sionista que estava en fase ascendent i, doncs, en necessitava. La nostra referent -que representava el moviment laborista- aprofitaria l’estada americana per tal que la Sara pogués tractar-se de la seva malaltia. De fet, havia sol·licitat fer el viatge per tal de poder compaginar l’atenció a la nena amb l’impuls a la causa. Per fortuna, després de sis setmanes en un hospital de Nova York, la petita en sortiria del tot recuperada.
Als EUA hi va dur a terme un programa intens de reunions i conferències organitzades per les Pioneer Women. Es tractava d’unes dones joves i idealistes, compromeses políticament en un sentit progressista i interessades per tot el que s’esdevenia en aquella Palestina que tornava a ser, com més va, el territori multiètnic que havia estat històricament.
La futura lideresa es dedicava així, en cos i ànima, a convèncer les dones americanes de la necessitat d’ajudar els jueus que, en una Palestina que consideraven també terra pròpia, lluitaven contra els àrabs i els anglesos. Però la tasca no era del tot fàcil. Certs jueus americans tocats per la religió no sempre comprenien aquella sionista que no ho era, de creient, ni acabaven de veure clar l’horitzó d’un Estat jueu. Una futura realitat que, a partir del 1933, esdevenia encara més necessària, atesa l’amenaça del nazisme per a les comunitats semites del vell continent.
La Histadrut, motor del sionisme emergent
Passat l’estiu del 1934, Golda, amb els fills Menahem i Sara, va tornar a la terra mil·lenària. Poques setmanes després, Ben Gurion li demanà que formés part, com a secretària, del consell executiu de la Histadrut, i es pot dir que aquí comença la seva carrera política com una de les personalitats fundadores del futur Estat. En aquesta línia, en l’organisme esmentat se li assignarien diferents responsabilitats en el decurs dels anys. La seva biògrafa Marie Syrkin escriu: “La Histadrut era el motor del triomf sionista. El 1934, ser membre del consell executiu significava estar a l’avantguarda de la lluita sionista, econòmica i política, durant els següents anys tan turbulents.”
El 1936, la Meïr esdevindria responsable del programa d’ajudes de la Histadrut i presidenta del Kupat Kholim, l’assegurança obrera de malaltia. També supervisaria les condicions laborals dels treballadors quan els britànics es van posar a construir camps militars a causa de les revoltes àrabs. L’any 1937 aniria novament a Amèrica per aconseguir fons per dur a terme un projecte que l’atreia molt: el llançament de la Nakhson, una empresa de navegació comercial que hauria de comportar l’obertura d’un port a Tel-Aviv, amb tot el que això suposa: comprar vaixells, capacitar mariners i personal auxiliar… Tenia clar que “hem d’ensenyar el nostre poble a treballar al mar, de la mateixa manera que fins ara l’hem ensinistrat per a treballar la terra”. S’anaven creant, com es diu ara, “estructures d’Estat”.
El juliol del 1938, Golda participaria, com a observadora jueva de Palestina, en la conferència internacional sobre els refugiats, que el president nord-americà Franklin D. Roosevelt havia convocat a la ciutat francesa d’Évian-les-Bains. Al maig del 1939, les autoritats britàniques -forçades pels creixents atacs dels terroristes àrabs- van decidir prescindir de l’emblemàtica declaració de Balfour i publicar el Llibre blanc sobre Palestina en l’horitzó de la Segona Guerra Mundial, a punt d’iniciar-se a Europa.
En aquest text es determinava que, tot i l’escalada de persecucions antisemites a Alemanya i a Àustria, només 75.000 jueus podrien emigrar a Palestina durant els cinc primers anys, passats els quals es tancarien les portes a la immigració. Certament, aquella terra mil·lenària anava esdevenint un territori conflictiu, però també podem imaginar-nos el gran nombre de jueus europeus que haguessin sobreviscut a una sort tan macabra com terrible, si el govern de Sa Majestat no hagués pres aquella arriscada decisió…
Però la Història s’escriu, ben sovint, amb traços gruixuts. Tres mesos després, Golda assistí al Congrés Sionista Mundial de Ginebra. En aquell marc, els debats sobre la política britànica en relació a l’emigració jueva a Palestina foren acarnissats. El mateix Regne Unit, que limitava l’entrada de jueus a l’espai palestí, lluitava contra Alemanya, dominada per un règim que practicava l’antisemitisme més ferotge. Pel sionisme es plantejava, doncs, un dilema no gens fàcil: si no es combatia la Gran Bretanya, era com capitular davant el Llibre blanc; si se la combatia, era com donar suport als objectius del nacionalsocialisme.
La supervivència d'un poble
Els líders del sionisme americà van fer costat als criteris de Haim Weizmann, un britànic d’origen bielorús, que esdevindria el primer president de l’Estat d’Israel. Aquest dirigent empenyia a continuar el treball constructiu a Palestina malgrat les limitacions, i s’oposava a l’ús de les armes si no era per legítima defensa. Més arrauxat, David Ben Gurion, que seria dos cops primer ministre israelià, propugnava dur a terme una doble batalla: lluitar contra Hitler -com si el Llibre blanc britànic no existís- i contra les disposicions d’aquest text -com si el nazisme no existís. Van triomfar les tesis moderades de Weizmann, però tant un corrent com l’altre tenien ben clar que l’emigració jueva havia de continuar, perquè es tractava, ras i curt, de la supervivència d’un poble.
A Palestina, les relacions entre jueus i britànics ho eren tot menys fàcils. Anys després de la Segona Guerra Mundial, Golda Meïr diria: “Els responsables de la política anglesa mai no ens podran perdonar que ens haguem convertit en Estat sense el seu exprés consentiment. No van entendre que el problema dels jueus d’Europa no va ser creat amb l’únic propòsit de fer quedar malament el govern britànic”. Per tot plegat, no deixa de ser una ironia que, per ajudar a la caiguda de Hitler, una brigada jueva lluités al costat dels britànics, que prohibien el rescat de les víctimes d’aquell botxí universal. Així, quan la guerra va estendre’s al Pròxim Orient, els aliats van acabar acceptant la presència jueva a les seves files, tot i que no en unitats de combat.
El 1945, tot just acabada la guerra, els electors britànics van escollir -en línia amb el progressiu avenç de la socialdemocràcia a Europa- un govern laborista. En aquest canvi de signe polític, els dirigents jueus de Palestina van veure-hi això que ara se’n diu una “finestra d’oportunitat”. I és que els laboristes britànics, a diferència dels tories, s’havien declarat sionistes i havien condemnat les restriccions del seu país pel que feia a la immigració jueva a Palestina. Però ja se sap que una de les regles del joc, o l’art, de la política, és un cert canvi d’actitud dels partits i dels seus lideratges, segons s’estigui a l’oposició o es detenti el govern.
La confrontació amb els britànics
Així, quan una força política accedeix al poder, a voltes fa gairebé la cosa contrària del que propugnava quan no hi era. O, si es decideix a aplicar la proposta inicial, sovint s’ho pensa dues vegades… En el cas que ens ocupa, aquell nou govern laborista de postguerra no va ser capaç d’abolir, malauradament, el Llibre blanc, tot i conèixer la tragèdia que representava l’Holocaust. D’aquesta manera, la confrontació amb el Regne Unit esdevindria inevitable.
El ministre d’Afers Estrangers, Ernest Bevin, oposant-se a qualsevol pretensió sionista, es va negar a obrir les portes de Palestina als milers de jueus europeus que ell qualificava de persones desplaçades. Tal com diu la nostra referent a les seves memòries, Bevin actuava “amb una rudesa sense precedents i una obstinació maníaca, com si el destí i el futur de tot l’Imperi Britànic haguessin depès de la prohibició a aquells centenars de milers de cadàvers vivents d’entrar a Palestina”. Aleshores va començar la veritable confrontació de la població jueva contra la potència colonial.
En concloure la guerra, Golda es declararia en vaga de fam per tal de protestar contra els centres de detenció britànics destinats als supervivents de l’Holocaust. Diria més endavant: “El sionisme no té sentit si no és per a rescatar jueus”. I reblaria el clau assegurant que “tenim el pap ple contra els anglesos. Però el principal retret que els hi fem és que el seu Llibre blanc ens va convertir en impotents, mentre podríem haver salvat centenars de milers de persones, o encara que només fossin desenes de milers”.
En aquests anys tan difícils, Golda va estar sovint malalta. El seu tipus de vida anava en detriment d’una constitució que, de jove, havia estat magnífica. Vivia amb els seus dos fills en un pis d’una cooperativa de treballadors a Tel-Aviv, davant del mar. Un cop per setmana, una assistenta iemenita hi col·laborava amb les feines domèstiques més dures, però la dirigent aprofitava els caps de setmana per a ocupar-se d’altres activitats de la llar, i també dels amics i coneguts que, per culpa del toc de queda imposat pels britànics, no podien visitar-la a casa per estar més a prop d’aquella ciutadana que s’ho valia tant!

Extraordinari article. Ple d’ informació ben explicada I fàcilment assimilable car l’ ordre d’ exposició és impecable.
Gràcies per la feina ben feta.
Gràcies a tu per llegir-me, a partir del teu interès en el tema.